Fil directe

La dreta també té el seu procés

«Si cedeix a la temptació d'enrocar-se davant Sánchez i d'assimilar les formes de Vox, el PP corre el perill de deixar de ser un partit d'estat»

per Oriol March , 20 de febrer de 2020 a les 20:15 |
"Vostès ja no són un partit d'Estat". La frase és de Carmen Calvo, vicepresidenta primera del govern espanyol, i la va pronunciar dimecres al matí al Congrés dels Diputats. Als bancs de davant seu, Cayetana Álvarez de Toledo acabava d'acusar l'executiu de Pedro Sánchez de voler reformar el codi penal per afavorir els líders independentistes condemnats i, d'aquesta manera, garantir-se l'estabilitat a la Moncloa. La discussió va anar pujant de to -més crispada Calvo que Álvarez de Toledo, que ha fet del rictus impertèrrit i la supèrbia verbal els seus principals actius polítics- i només va servir per constatar que Sánchez i Pablo Casado són ara dos personatges irreconciliables amb Catalunya i la renovació dels organismes constitucionals -amb el poder judicial com a pastís més preuat- al centre de les discrepàncies.

La dreta, almenys a Espanya, fa de l'oposició un exercici de crispació. No sempre li surt bé -el tàndem Acebes-Zaplana no va aconseguir evitar la reelecció de Zapatero i va acabar sent pràcticament autoparòdic-, però es troba còmoda en el fang. Especialment aquesta legislatura, amb Vox com a tercera força, la competició és ferotge. Encara que el PP -Casado va posant-se i traient el barret de moderat a conveniència, amb els riscos que això comporta- i Ciutadans -en descomposició, com es veurà en les futures catalanes- intentin competir en duresa per atacar Sánchez, mai se'n sortiran. Serveixi com a exemple la intervenció del diputat Ignacio Garriga, representant català de Vox, en la sessió de control d'ahir: "nació dèbil", països "traïdors" de l'espai Schengen -Bèlgica, paradís dels "pròfugs"-, Gibraltar i acusacions a Sánchez d'executar les ordres de Puigdemont. Trenta segons més i demana la detenció de mig hemicicle.


Davant d'això, PP i Ciutadans han concatenat males decisions. El manual dels partits conservadors europeus diu que, amb l'extrema dreta, ni mitja concessió. Ni un pacte, ni una negociació, ni una encaixada de mans que propiciï enteses, pressupostos o formacions de governs. Que li ho preguntin a Annegret Kramp-Karrenbauer, descavalcada com a hereu d'Angela Merkel perquè a Turíngia el seu partit, la CDU, va acceptar els vots de l'extrema dreta per arribar al poder.

A Espanya hi ha menys manies, com demostren els casos d'Andalusia o de Múrcia, on el mal anomenat pin parental és en boca de tothom. Amb la seva actitud, el PP i Ciutadans no només han contribuït a fer créixer la ultradreta, sinó que li ha posat la catifa vermella a les institucions. L'ha legitimat, han encaixat les mans i ara ja és tard. Santiago Abascal, si no ho ha fet ja, hauria d'agrair-l'hi a Casado i a Albert Rivera, feliçment retirat de la política, amb llibre sota el braç i fent cua per entrar en algun consell d'administració.


Arrimadas i Casado van a contrarellotge per reordenar-se. La líder de Ciutadans, al capdavant d'un partit a la deriva, i el cap de files del PP tenen tancat l'acord per anar junts al País Basc, però a Galícia serà impossible. Alberto Núñez Feijóo, el successor de Mariano Rajoy que mai ho va arribar a ser -seria interessant conèixer quin paper va jugar Soraya Sáenz de Santamaría a l'hora de persuadir-lo de no presentar-se a liderar les sigles conservadores-, ja ha fet saber a Ciutadans que, si volen anar junts, que posin gent a les seves llistes. Feijóo sap que, sense majoria absoluta, difícilment revalidarà el mandat en el principal feu històric del PP, i no se la vol jugar de cap de les maneres. Ell és la marca de la campanya, i cal una lupa per trobar les sigles als cartells.

A Catalunya, en previsió de la debacle, Ciutadans ja no tanca la porta al PP. Lorena Roldán sap que competirà per ser quarta o cinquena força, i que el seu currículum -inclosa l'exhibició en seu parlamentària de la foto de l'atemptat d'ETA a la caserna de Vic- té plom a les ales. Al contrari, Alejandro Fernández va en ascens amb un estil més tranquil, presumptament moderat, salpebrat amb tocs d'humor i una oratòria flexible. Si fa una bona campanya i torna als guarismes habituals del PP a Catalunya -al voltant de la desena de diputats, una quinzena quan les coses els van bé-, pot tornar a mirar Ciutadans per sobre de l'espatlla. Després del gran salt de Ciutadans del 2015 i del 2017, amb el turbo del complement plebiscitari com a combustible, els equilibris dins la dreta tornarien al seu punt de partida a Catalunya.


Amb la coalició a Euskadi, la dreta ja no té tres caps. En té dos i mig, perquè Ciutadans ha acceptat -no tenen el pati com per repartir vetos- Alfonso Alonso com a candidat i és el primer pas cap a la reunificació, malgrat el cop de porta de Feijóo a Galícia. Al mateix temps, però, segueix lluny el somni de José María Aznar de reunir de nou tot l'espai en unes soles sigles, com quan ell i Rajoy eren presidents. Especialment perquè Vox s'ha fet -l'han fet- gran i ja se sap que, un cop es marxa de casa, és molt difícil tornar-hi. Qui té mala peça al teler és Casado perquè, en funció de com es comporti, deixarà de ser el líder de l'oposició. El discurs contra Catalunya és una arma de doble tall, i el PP veu ara com Sánchez dialoga -sense concrecions, al marge de pactar la data del 26 de febrer- i no és capaç d'arribar als decibels de Vox. Terreny abonat per caure en la temptació de deixar de ser un veritable partit d'Estat.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Oriol March
Cap de Política
Ha estat periodista de la secció de Política del diari Ara durant sis anys i des del 2016 forma part de la redacció de NacióDigital. És autor dels llibres Los entresijos del procés (Libros de la Catarata, 2018), Per què sí a la independència? Conversa amb Carme Forcadell i Muriel Casals (Deu i Onze, 2013), i Què pensa Josep Maria Vila d'Abadal (Dèria Editors, 2012). A Twitter és @orimarch
02/04/2020

L'èxit d'un xantatge

26/03/2020

Ningú podrà amagar-se

19/03/2020

Més enllà dels uniformes

05/03/2020

Com abans, millor

20/02/2020

La dreta també té el seu procés

13/02/2020

Abans o després de l'estiu?

30/01/2020

El miratge de la unitat

23/01/2020

Eleccions per fer què?

16/01/2020

Fer-se il·lusions amb Delgado

09/01/2020

Recomençar?

Participació