OPINIÓ

Ruta fúnebre per les botigues emblemàtiques de Barcelona

«No entenc com és que l'Ajuntament de Barcelona vol fer rutes turístiques pels comerços emblemàtics de la ciutat. Per promocionar-los, preservar-los, protegir-los... Si el que cal fer és enterrar-los»

per Francesc Canosa , 18 de febrer de 2020 a les 20:00 |
A la mort, ningú l'enganya i ella t'escanya. Toc, toc. La mort truca a la porta. I es veu que l'hem d'obrir. Que passi, que faci un tallat i unes pastetes. Bé, que arrambi tot el que vulgui. Així hauria de ser. Això s'hauria de fer. Per això no entenc com és que l'Ajuntament de Barcelona vol fer rutes turístiques pels comerços emblemàtics de la ciutat. Per promocionar-los, preservar-los, protegir-los... Si el que cal fer és enterrar-los. El que hauria de fer el consistori és rutes fúnebres: d'aquí no res ja no en quedarà cap. Ric, i RIP.

Això és tant cert com que ens hem de morir. Ja no queden comerços, botigues, locals emblemàtics. Simbòlics, distintius, de solera, de tota la vida. Epidèmia. Mortaldat. Extermini. Adéu. Ja li podeu cantar les absoltes. Ruta, viatge, itinerari, camí funerari pels comerços moribunds de Barcelona. Com qui va al cementiri a fer-se selfies amb les tombes il·lustres i enllustrades. Clic. Aquí hi havia una xocolateria que feien xocolata de cacau macabeu amb el mateix motlle d'orelles simiesques des del segle XVIII. Aquí hi havia una ganiveteria que tenien les primeres serres elèctriques amb energia solar. Aquí... cadàvers. Una ciutat de zombis. De fantasmes, espectres, esperits. Ja és això. Ens agraden les ànimes en pena.


Torna a aparèixer a Barcelona l'esperit del Senyor Esteve. El de l'Auca d'en Santiago Rusiñol. La història d'aquella botiga: La Puntual. De vetes i fils. Fundada per l'avi Esteve. Dinerets i amunt. Però, oh problema! El net Ramonet no vol continuar al taulell perquè vol ser artista. Cop mortal. El Sr. Esteve és el símbol de la Barcelona burgesa. Del renaixement industrial i neuronal del segle XIX. El Sr. Esteve és la bíblia de les virtuts de l'esperit català. El xoc intergeneracional. La dualitat entre el diner i l'art. La botiga com una balança. Com una frontissa. Com el far d'una ciutat que il·luminarà el món. La botiga emblemàtica: naixent i moribunda. Per això l'obra està molt metzinosament estereotipada.

N'hi ha que creuen que és una crítica ferotge, afamada, caníbal a la petita i mitjana burgesia (i reflex de la classe mitjana) barcelonina. I pinten el Sr. Esteve com una barreja de Llucifer, Charles Manson i Bin Laden. N'hi hauria molts que no només l'haurien de llegir sinó entendre què diu realment l'obra. Doncs això, que gràcies al Sr. Esteve el Ramonet podrà ser artista. Per entendre-ho tot anem al final de l'obra, quan mor el Sr. Esteve. És l'enterrament:


-No havia fet mal a ningú –va dir un
-Ni n'havia fet ni en podia fer –va dir un altre

-I en Ramonet, que sortia plorós, es va aturar davant d'una estàtua i va pensar: "Jo en faré".

I, recordant-se del difunt, va afegir amb el cor agraït: "En faré perquè ell paga el marbre".

Doncs això: això qui ho paga? El que fa les coses bé. Perquè al final el que s'ha demostrat és que el que compta, i paga el compte, és el Senyor Esteve. Preocupat, minuciós, perfeccionista... La mort ho paga tot. Com sempre. Ara també aquelles botigues emblemàtiques que moren. Viure per veure que un govern municipal anticapitalista, anti de tot, hagi de reivindicar, protegir, preservar, promocionar la Barcelona burgesa, mitjana, els petits grans temples del consum, els aeroports del liberalisme amb rampa de llançament a un taulell.

Aquestes botigues paguen la festa de la mort de la Barcelona simbòlica, enlluernadora, calidoscòpica, original, singular, única... Morint. Tot mor. I tothom vindica els fantasmes. Les ànimes en pena. I si ho són, si es converteixen en espectres és perquè els que se'n lamenten ni hi compren, ni les coneixen, ni les estimen ni res. Ara, elles, les botigues, han pagat la història brillant d'una ciutat fins a la mort. Elles són la ciutat. Mortes elles, morta, també, la ciutat. I, com diu aquell: si les botigues es moren és perquè eren vives.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Francesc Canosa
Francesc Canosa Farran és explicador de coses. Periodista, escriptor, guionista, professor de comunicació i professional de discursos de boda. Ha fet de tot i a tot arreu. Ha treballat a una vintena de mitjans de comunicació i ha escrit una desena de llibres. De gran vol continuar fent el que ha fet des de sempre. A Twitter: @francesccanosa.
31/03/2020

​Padrins morint

24/03/2020

El meu gat no entén res

17/03/2020

El nacional-virus Pedro Sánchez-Negrín

10/03/2020

Parlarà Omella de Sixena i la Franja?

03/03/2020

​La nova feina d'Albert Rivera

25/02/2020

Era Guifré el Pilós mestís?

18/02/2020

Ruta fúnebre per les botigues emblemàtiques de Barcelona

11/02/2020

El franquisme de ciment

04/02/2020

Felip VI i l'àcid desoxiribonucleic

28/01/2020

Barcelona a 30km/h

Participació