Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

OPINIÓ

​Arriba l'amnistia

«Arriba l'amnistia per als presos polítics independentistes i ho fa gràcies a una llei presentada pel grup socialista al parlament i amb el vot favorable de totes les esquerres»

per Josep-Lluís Carod-Rovira , 12 de febrer de 2020 a les 20:00 |
Un grup de joves de l'illa de Guadalupe, estudiants a París, funden el Groupe d'Organisation Nationale de la Guadeloupe el 23 de juny de 1963, grup que es proposa la conversió de l'illa en un estat sobirà i que el 1978 evoluciona cap a la Union Populaire pour la Libération de Guadeloupe, partidari de la independència de França i la construcció d'un estat socialista. A l'interior d'aquest moviment independentista va formant-se una tendència partidària de la lluita armada, que el 1983 conflueix amb el Mouvement Independentiste Martiniquais i el Front National de Libération de Guyane en l'Alliance Révolutionnaire Caraïbe (ARC), on aviat destaca el guadalupenc Luc Reinette, que el 1980 havia participat en la creació del Groupe de Libération Armée i a qui s'adjudicarà l'organització de nombrosos atemptats, tant a les Antilles, com a la metròpoli francesa, al llarg dels anys vuitantes. A més de les oficines d'Air France a París, obté notorietat l'atemptat a la prefectura francesa a l'illa, amb 23 ferits.

Detingut Reinette com a cap de l'ARC, el 10 de febrer de 1985, és condemnat a 23 anys de presó per atemptats violents, fins a 75 segons algunes fonts. El 16 de juny d'aquell any, juntament amb tres presos independentistes més, aconsegueix d'evadir-se de la presó de la capital insular, Basse-Terre, i constitueix un Conseil National de la Résistance Guadeloupéenne, amb l'objectiu de treballar per la independència de Guadalupe, havent constituït abans un govern a l'exili. Detingut a l'avió a Saint Vincent-et-les Grenadines, microestat independent des del 1979, torna a presó, començant per la més gran d'Europa, Fleury-Mérogis, i continuant per La Santé i Fresnes, totes a París o al seu entorn.


Finalment, però, amb un president de la República (François Mitterrand), un primer ministre (Michel Rocard) i un ministre de l'Interior (Pierre Joxe) tots tres socialistes, el 12 de juliol de 1989, els presos independentistes són alliberats, com a conseqüència de la llei d'amnistia aprovada per l'Assemblea Nacional francesa, amb majoria de socialistes i comunistes. Aquesta llei va ser tramitada pel procediment d'urgència, i la presentació tingué lloc el dilluns 5 de juny de 1989, a càrrec de Jean-Pierre Michel, relator de la comissió de lleis, i Pierre Arpaillange, ministre de justícia, després que la cambra rebutgés per majoria la qüestió prèvia plantejada per l'oposició conservadora.
 

Segons Michel, la iniciativa d'amnistia, formulada pel grup socialista, "es pot dir que es tracta d'una amnistia real, forma tradicional de la llei d'amnistia fins al 1919, ja que era, essencialment, una llei política mitjançant la qual el Govern demanava al Parlament, en determinades circumstàncies, de voler esborrar un cert nombre d'esdeveniments que havien succeït per tal de tenir en compte situacions noves". I precisava més encara: "Pel que fa als límits de l'amnistia, el projecte de llei no preveu cap exclusió". El ministre Arpeillange deixava clar el caràcter dels fins llavors delictes amnistiats: "esdeveniments d'ordre polític i social en relació amb una iniciativa tendent a situar el departament de Guadalupe fora de l'autoritat de l'Estat", forma edulcorant de referir-se al caràcter independentista dels esdeveniments esmentats. I sentenciava: "L'amnistia és un acte que requereix serietat, saviesa i clarividència (...) L'amnistia no ha de ser només un desenllaç. També ha de constituir els inicis d'una nova era. Arribant a tancar el passat, assegura els privilegis del futur". I recordava com la repressió de l'estat francès contra una vaga obrera, a Guadalupe, hi havia produït 47 morts, ben presents encara en la memòria popular de l'illa.
 

Al seu torn, el diputat socialista Robert Le Foll assegurava que calia substituir la "lògica de l'enfrontament per la lògica del progrés. (...) L'amnistia serà interpretada com un gest de reconciliació". Ernest Moutoussamy diputat comunista per Guadalupe criticava "el colonialisme", el diputat d'esquerres martiniquès Claude Lise parlava sense embuts de "presos polítics", en relació als independentistes empresonats i Guy Lordinot,  del grup socialista, afirmava: "Voler la independència del seu país, el 1989, no és un crim. És un dret, un dret que pot exercir-se lliurement a la França d'avui". Finalment, Louis Le Pensec, ministre dels Departaments i Territoris d'Ultramar i portaveu del Govern, recordava com "la gran majoria dels càrrecs electes de Guadalupe, en particular el diputat Jalton, el diputat Larifla, president del Consell General, així com el president del Consell Regional, Proto, i molts altres electes" s'havien expressat favorablement a la llei d'amnistia per als independentistes empresonats, en aquest cas tots ells per actes violents i amb penes màximes de presó de fins a 23 anys.
 
Finalment, la llei 89-473 de 10 de juliol de 1989 portant l'amnistia va ser aprovada per la majoria d'esquerres de l'Assemblea Nacional per 304 vots favorables i 221 en contra. D'aplicació a Guadalupe i Martinica, van votar-hi a favor noms tan destacats com Aimé Césaire, Henri Emmanuelli, Pierre Fabius, François Hollande, Georges Marchais, Pierre Mauroy o Ségoléne Royal. I van fer-ho en contra personalitats de la dreta o el centre-dreta francès com ara Edouard Balladur, Valéry Giscard d'Estaing, Jacques Chirac, Jacques Chaban Delmas, Alain Juppé, Alain Peyrefitte, Nicolas Sarkozy o Philippe de Villiers. Socialistes, comunistes i altres parlamentaris d'esquerres hi van votar a favor, així com el diputat conservador François Léotard (UDF). Els centristes s'hi abstingueren. I la dreta, RPR i UDF, hi votà en contra, excepte Lucette Michaux-Chevry, guadalupenca de l'RPR, i els tres diputats corsos conservadors, Pierre Pasquini i Jean-Paul de Rocca Serra (RPR) i José Rossi (UDF) tots els quals es van abstenir, així com Raymond Barre (UDF), antic primer ministre i futur batlle de Lió. Els dos diputats de l'RPR de Nova Caledònia, Jacques Lafleur i Maurica Nenou-Pwataho, no van participar a la votació.
 
Després de nombrosos atemptats amb explosius, el 1989 és la data clau. Arriba l'amnistia per als presos polítics independentistes i ho fa gràcies a una llei presentada pel grup socialista al parlament i amb el vot favorable de totes les esquerres. A la França jacobina, centralista i contrària a la diversitat nacional, cultural i lingüística dins de les seves fronteres, s'alliberen presos polítics que pretenien trencar, per la violència, la integritat territorial de la República Francesa.
 
Et voilà, messieurs-dames...

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Josep-Lluís Carod-Rovira
Cambrils, 1952. Llicenciat en Filologia Catalana, director de la Càtedra sobre Diversitat Social de la Universitat Pompeu Fabra. Ha estat conseller en cap i vicepresident del govern de Catalunya, diputat al Parlament i diputat electe al Congrés de Diputats d'Espanya. Autor d'una quinzena de llibres, els darrers títols són: La passió italiana, 2014, Les religions a Catalunya i Història del protestantisme als Països Catalans. Membre de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona i de l'Agència Catalana de l'Arengada (ACA), li agrada la mar, llegir, escriure, l'allioli de la Fonda dels Àngels, la salsa de calçots de la Montserrat Coll, la ironia i l llibertat. És pare de dos fills i una filla i avi de dos nét i una néta.
12/02/2020

​Arriba l'amnistia

05/02/2020

Dol per Steiner

29/01/2020

Es fa llarg esperar

22/01/2020

Trampejant Trapero

15/01/2020

Memòria de la Canigona

08/01/2020

Dotze pinzellades

01/01/2020

​Mirant la història

25/12/2019

Formes i Estat

18/12/2019

LOAPA telefònica

11/12/2019

Negociar què?

Participació