Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

Fil directe

Actes de fe

«La fe implica un exercici de confiança en un relat que no ha d'estar ancorat necessàriament en la veritat»

per Joan Serra Carné , 11 de febrer de 2020 a les 20:35 |
La política catalana encara no ha trobat una sortida al laberint de la tardor del 2017. I la sortida no ha estat possible perquè el xoc emocional persisteix, indefugible com és per l'existència de presos i de dirigents exiliats, que juguen un paper central. Per traçar camins que desfacin l'escenari enrevessat, a l'independentisme li caldrà temps, determinació i voluntat d'aterrar a una realitat que no sempre és complaent, perquè destil·la derrota en termes de sobirania. I la política conjuga malament amb la derrota, encara que sigui momentània.

Els avenços per desbrossar el conflicte requeririen, doncs, que els fets i els discursos anessin compassats. Els últims precedents indicarien que la retòrica de les solucions màgiques o de la pressa unilateral no semblen arguments solvents per progressar. El clima preelectoral no ajuda tampoc a confegir un relat compartit, perquè l'independentisme accentuarà el que passa des de fa temps, que competeix més que col·labora. I ja sabem que l'Estat, fins ara més problema que solució, només ha demostrat empatia quan s'ha sentit obligat a dialogar.


Una mirada panoràmica a la política catalana permet constatar que, davant l'evidència del que podríem descriure com a derrota -si la victòria era la implementació de la República en els 18 mesos previstos-, el procés ha encallat. S'han aparcat els objectius a llarg termini per resoldre la immediatesa de la batalla per l'hegemonia. És una pugna legítima, encara més si les receptes plantejades difereixen i del còctel és cada més difícil fer-ne un combinat ben mesclat. Les aliances polítiques que van fer possible el procés s'estan esllanguint perquè s'ha trencat la "cadena de confiances", per utilitzar una expressió que Carles Puigdemont havia emprat quan era president.

En les pròximes eleccions es demanaran actes de fe. No és estrany que s'apel·li a la fe més que a la raó si el debat polític a Catalunya està sobrecarregat d'emotivitat i en el relat imposat la gestió hagi quedat enfosquida pel combat contra la repressió. La fe i la raó són els dos extrems d'un eix que avui agrupa una àmplia bossa d'electors.


La fe implica un exercici de confiança en un relat que no ha d'estar ancorat necessàriament en la veritat. De fet, en política es comença a guanyar quan s'aconsegueix articular el debat entorn d'una idea pròpia, que a vegades és una utopia. No es tracta tant de tenir una idea contrastada sinó que sigui creïble. Puigdemont va excel·lir el desembre del 2017 en aquesta tasca, quan va convertir en lema de campanya allò de "perquè torni el president, s'ha de votar el president". El propi candidat va mostrar reticències a l'enunciat, sabedor de les dificultats del que prometia, però el seu equip li va fer veure que era una utopia guanyadora.

La competició electoral ens regalarà molts termes en els pròxims mesos, com el de "pragmatisme màgic", un encert de la sala de màquines de JxCat estrenat dissabte per definir la inhòspita via negociadora amb l'Estat establerta per ERC. L'equip que treballa per treure suc a l'ascendent emocional de Puigdemont camí de les eleccions intenta fixar el missatge que l'estratègia dels republicans en relació amb Madrid és un acte de fe. La mateixa ERC que es projecta com a responsable sap que els rèdits del diàleg només arribaran a mig o llarg termini, i és conscient que les eleccions són el retrat d'un moment polític. Els comicis, per tant, no es poden guanyar en diferit.


Els relats polítics no són, com dèiem, veritats absolutes. Responen a una lectura parcial, a vegades també interessada, de la realitat. La precampanya serà molt llarga, perquè les eleccions encara no tenen data, tot i que la legislatura, com va dir el president Torra a Palau el 29 de gener, ja no té més recorregut.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Joan Serra Carné
Redactor en cap de NacióDigital
Ha estat subcap de Política i cap de Societat al diari Ara, i també ha treballat a El 9 Nou. És autor del llibre Ada, la rebel·lió democràtica i coautor d'El part dels comuns i Tota la veritat sobre Plataforma per Catalunya. També ha escrit els llibres Viure. Jo també tinc càncer i Històries In_dependents. Col·labora en diversos mitjans audiovisuals. A Twitter: @jserracarne.
18/02/2020

Les altres eleccions inevitables

11/02/2020

Actes de fe

07/02/2020

L'acord que no arribarà (aviat)

29/01/2020

Electors adults

21/01/2020

JxCat i els pressupostos de Colau

15/01/2020

Què ha de complir el PSOE?

07/01/2020

La legislatura del fang

31/12/2019

Un comiat imperfecte

07/10/2019

Política de cartró pedra

01/10/2019

L'obra inacabada de l'1-O

Participació