1 de 10
TRIBUNA OBERTA

Successions, un impost de justícia

per Sergi Morales-Gálvez, 4 de febrer de 2020 a les 16:42 |

«Un dels pensadors liberals més prolífic del segle XIX, John Stuart Mill, defensava un impost sobre les herències. Entre d'altres raons, per evitar la concentració de la riquesa i la propietat i per protegir la igualtat ex ante»

Aquesta informació es va publicar originalment el 4 de febrer de 2020 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
La reforma fiscal acordada entre el Govern català (ERC i JxCat) i els comuns ha obert la caixa dels trons ideològics al nostre país. Opinions diverses sobre les conseqüències d'aquest increment fiscal als que més tenen o, sobretot, la conveniència que pugui existir un impost com el de successions (o herències) van protagonitzar el debat públic quan es va fer públic l'acord i, amb molta probabilitat, ho tornaran a fer durant la tramitació parlamentària dels pressupostos.

Dels debats sorgits arran de la proposta de reforma fiscal, em semblen realment rellevants algunes de les reflexions que s'han fet des de l'òrbita de la dreta al voltant de l'impost de successions o, com ells l'anomenen, l'impost de la mort. La seva idea central és que l'impost de successions és inherentment injust per dos motius interrelacionats.


D'una banda, perquè fa tributar sobre béns que ja han tributat prèviament. Pagar dues vegades pel mateix, argumenten, és injustificable. D'altra banda, exposen que aquesta doble tributació es fa sobre un patrimoni aconseguit després de tota una vida acumulant béns a través del propi esforç i treball. Això, ens diuen, no és moralment acceptable.

Davant d'aquests arguments, vull defensar que aquestes dues afirmacions són errònies. Utilitzant les eines que ens dona la filosofia política i usant les dades existents, refutaré ambdues idees i defensaré, com han fet molts teòrics durant segles -i entre ells, molts liberals-, la necessitat d'un impost de successions, si un vol viure en una societat compromesa amb un mínim sentit de la justícia.


En primer lloc, vull refutar la idea que sigui moralment inacceptable taxar la transferència de béns legítimament guanyats en vida. És raonable assumir que, quan un aconsegueix un bé a través del seu treball, per mèrits propis, està legitimat per a fer-ne ús i transferir-ho a aquells a qui estima. Si tu t'ho has treballat, sembla lògic dir que pots fer-ne l'ús que desitgis. Tanmateix, aquest fet ha de ser compatible amb (1) ser conscient que no tot el que has aconseguit és fruït del teu esforç, sinó que hi ha hagut un entorn socioeconòmic i cultural que ha facilitat que hagis pogut desenvolupar els teus projectes i (2) el principi d'igualtat d'oportunitats.

Si, com creiem, les persones som legítimament propietàries d'allò que ens hem treballat en vida -és a dir, del fruït del nostre treball-, el que no podem pretendre és que algunes persones comencin en un lloc de partida molt més avantatjat que la resta. Això no només aniria contra la igualtat d'oportunitats, sinó també contra la idea que el mèrit d'un té algun valor. És contradictori amb el propi argument que els liberals conservadors diuen defensar: com es pot argumentar, d'una banda, que el dret de propietat es guanya a través del treball i el mèrit i, alhora, que és legítim que algunes persones es moguin per la vida social adulta partint d'avantatges no-meritoris respecte d'altres persones?.


En segon lloc, refutarem l'afirmació que l'impost de successions taxa per partida doble a les persones. Albert Rivera feia un tweet el 2 de febrer del 2018 on deia que "no és just pagar dos cops pel que és teu". L'impost de successions no és, com diu la dreta, un impost sobre la mort en béns que ja han tributat ni, en aquest sentit, un tribut que taxa per partida doble.

Aquest és un impost sobre una herència que els vius no ens hem guanyat. Les taxes les paguen les persones, no les coses. La persona que, malauradament, ha mort, no pagarà dues vegades. Només ho farà una vegada: en vida, mentre acumulava els béns i fruits del seu treball. Són els vius que hereten els qui paguen el tribut, i ho fan per primera vegada, ja que estan guanyant un bé que no és seu i que no s'han guanyat.

Aquests arguments, però, no són nous ni foren creats en el seu moment per l'esquerra anticapitalista, com potser alguns poden pensar. L'impost de successions ha estat defensat per alguns dels pares del liberalisme clàssic, fa més d'un segle, quan aquests començaven a teoritzar sobre justícia socioeconòmica.

De fet, un dels pensadors liberals més prolífic del segle XIX, John Stuart Mill, defensava un impost sobre les herències. Ho feia, entre d'altres raons, per evitar la concentració de la riquesa i la propietat i per protegir el que ell anomenava la igualtat ex ante. És a dir, que tothom partís d'una posició igual.

L'exemple de Mill ens mostra que qualsevol persona mínimament preocupada per la justícia redistributiva, sigui liberal o de qualsevol altra tradició de pensament, té bones raons per defensar una taxa sobre les herències. Si realment creiem en la igualtat d'oportunitats i que cadascú s'ha d'esforçar per tirar la seva vida endavant, no podem permetre que es perpetuï la desigualtat fruït de l'acumulació de béns i capitals en mans d'aquells que ja provenen de famílies acabalades.

Les dades, en aquest sentit, són contundents. Un estudi publicat l'any 1979, de la Carnegie Council on Children ("Small Futures: Children, Inequality, and the Limits of Liberal Reform"), demostrava fins a quin punt l'entorn social i geogràfic i l'estatus dels pares eren rellevants per als fills, molt més que la intel·ligència, l'esforç o el talent.

Com exposa el sociòleg Zygmunt Bauman, tot fent referència al mateix estudi, "el fill d'un advocat d'una gran empresa tenia vint-i-set vegades més probabilitats que el fill d'un funcionari menor amb contractes temporals (encara que tots dos seguessin a la mateixa fila a classe, i obtinguessin les mateixes bones notes, estudiessin amb la mateixa dedicació i tinguessin el mateix quocient intel·lectual) de cobrar als quaranta anys un salari que li permetés figurar en el 10% de les persones més benestants del país; mentre que el seu company de classe només tindria una possibilitat entre vuit de guanyar tan sols uns ingressos mitjans». A dia d'avui, és possible que les diferències socials encara siguin més grans, atrofiant encara més l'ascensor social entre classes.

L'impost de successions, doncs, no només està justificat, sinó que és desitjable per qualsevol societat justa. La defensa d'aquest impost, però, no treu certes excepcions o deficiències. Per exemple, que de cara precisament a fomentar la igualtat d'oportunitats, pugui ser contraproduent cobrar-lo a persones que reben petites herències -per exemple, en la proposta de reforma del Govern i els comuns, el 80,5% dels fills i pares pagaran menys d'un euro per les herències.

O que calgui dissenyar mecanismes de control eficaços per a evitar que, precisament, se n'escapin aquells que acumulin més propietats. Però això ja són problemes d'implementació pràctica, que són de vital importància, però que no afecten al nucli moral de la qüestió: és de pura justícia assegurar que tothom tingui les mateixes oportunitats amb independència de qui siguin els seus pares, i pocs impostos hi ha més clarament enfocats a aquesta tasca que l'impost de successions.

 

Mostra el teu compromís amb Nació.
Fes-te'n subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te'n subscriptor

 

Sergi Morales-Gálvez
Professor i investigador de teoria política a la UPF. Regidor a l'Ajuntament del Prat de Llobregat. A Twitter és @sergimorales.
Més articles de l'autor
04/02/2020

Successions, un impost de justícia

Participació