opinió

De Torrent, Tardà i la pèrdua d'amistats

«Que el president vicari sigui inhabilitat per una pancarta és, senzillament, patètic. Aquesta és l'èpica d'Ítaca? Per favor!»

per Jaume Barberà , 3 de febrer de 2020 a les 22:22 |
Sovint, des del fonamentalisme cinc estrelles, l'activisme-segona-residència, la hiperventilació, el carlisme i/o el realisme màgic, s'acusa ERC de traïdora, de botiflera i de tot el que hom es pugui imaginar.

Sovint, també, s'acusa els republicans de no dir ni què pensen ni què volen. Joan Tardà se n'ha fet un tip d'explicar que la realitat imposa una anàlisi molt més basada en fets que en fantasies i il·lusions. Tardà demanda tornar a la racionalitat i sortir de l'emocionalitat. Demanda deixar d'estar segrestats per l'amígdala (Daniel Goleman). I se li ha dit i se li diu de tot. És a dir, que si no ho expliquen, són escòria, i si ho expliquen, són uns traïdors.


Alguns no se n'adonen, però sense voler-ho reprodueixen comportaments sectaris. Els comportaments sectaris es basen en l'aïllament, la negació de la realitat i en l'assumpció que es posseeix la veritat i/o la raó. Per als comportaments sectaris la mínima aproximació a la realitat és verí i el dubte o el canvi, un sacrilegi. Per això se'ls mena cap a informacions (mitjans) i persones (referents) segurs, és a dir, que els mantinguin en la bombolla, en l'aïllament per molt que avui estiguem més connectats que mai. Hi ha grups de WhatsApp, per exemple, que són alienació implacable.

Hi ha gent sense escrúpols que en viu, de tot això. I també hi ha molta gent de bona fe que no ha sabut fer el dol per no haver pogut atènyer allò que tant es desitjava, un dol que els costarà molt més de superar a causa de l'activisme-segona-residència.


En general i normalment, no volem o ens resistim a escoltar allò que no ens agrada. Ho fem tots molt sovint, cada dia. Ens sentim millor quan la música del que sentim en satisfà. Som així.

Aquest divendres, a RAC1, Jordi Basté va fer una gran entrevista al president del Parlament, Roger Torrent. Són entrevistes que jo anomeno "de servei", és a dir, que si s'escolten adequadament i si es vol, t'ajuden a sortir de la bombolla del realisme màgic que JuntsxCat continua alimentant des de Waterloo i des del Palau de la Generalitat amb el president vicari i els seus assessors encara més subalterns. I, si no t'ajuden a sortir-ne, de la bombolla, com a mínim, et fan reflexionar, dubtar, i això, aquí i allà, és senyal de vida.

Avui, aquest realisme màgic ha mutat en nihilisme extrem i només persegueix un objectiu: retenir el poder com sigui, que és el mateix que dir que es farà tot el que convingui per evitar que ERC hi arribi. Socialistes, postconvergents i, fins i tot, Comuns, ja ho han fet. Què va passar a la Diputació i a l'Ajuntament de Barcelona?

Des del 2010, a Catalunya, han passat moltes, però que moltes coses. De fet, el Dragon Khan és una fotesa si se'l compara amb les sacsejades que s'han patit. Sacsejades com la consulta del 9-N, que va comportar la inhabilitació d'Artur Mas, d'Irene Rigau i de Joana Ortega; la sacsejada del referèndum de l'1-O i els fets del 27-O, que han comportat la presó pel vicepresident Oriol Junqueras i els consellers Raül Romeva, Joaquim Forn, Jordi Turull, Josep Rull, Dolors Bassa, la presidenta del parlament Carme Forcadell i els líders civils Jordi Cuixart i Jordi Sánchez. I l'exili del president Carles Puigdemont, i dels consellers Toni Comin, Meritxell Serret, Clara Punsetí, Lluís Puig i de la secretària general d'ERC, Marta Rovira, i de l'exdiputada de la CUP Anna Gabriel. La sacsejada de l'aplicació del 155, la sacsejada del judici al major dels Mossos...

Doncs bé, que amb tot el que ha passat des del 2010, que el president vicari de la Generalitat sigui inhabilitat per una pancarta és, senzillament, patètic. Aquesta és l'èpica d'Ítaca, del fonamentalisme cinc estrelles? Per favor! Però encara és més greu que els que practiquen el nihilisme disfressat de drets fonamentals vulguin que tots els altres facin el mateix. És per això que l'entrevista al president del Parlament, Roger Torrent, va ser una gran entrevista, perquè explica el que moltíssima gent pensa, fins i tot, en les files de JuntsxCat, però que no s'atreveixen a dir.

Roger Torrent, amb molta valentia i parlant molt clar, no ho podia dir millor: "La desobediència ha de tenir un projecte darrere i no és la solució si implica un salt al buit". I per si algú encara no ho entenia, va afegir: "No hi ha una majoria independentista preparada per a una estratègia de desobediència".

Torrent, com Tardà, i com tots els independentistes que s'han adonat que cal sumar per continuar avançant, que a vegades es guanya i a vegades s'aprèn, són considerats traïdors per alguns exaltats amb el vistiplau dels que volen conservar el poder i els privilegis. Aprendre no és fracassar, aprendre no és renunciar, aprendre és canviar per aconseguir allò que tant desitges. Costarà més o menys, però la realitat sempre acaba imposant-se. Agradi o no.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació