Opinió

La Fiscalia contra Cuixart

«L'agressivitat de la Fiscalia expressa una voluntat de venjança dels aparells de l'Estat. L'1-O hi va deixar una ferida molt profunda»

per Jordi Muñoz , 1 de febrer de 2020 a les 20:15 |
La reacció de la fiscalia, que ha recorregut en contra de la concessió d'un simple permís penitenciari de 72 hores a Jordi Cuixart, tot emprant un argumentari, i un vocabulari d'una gran agressivitat és un símptoma de moltes coses. Per això és important mirar d'analitzar-ne les implicacions que té, més enllà de la injustícia puntual, que si es consuma suposarà una nova vulneració dels drets de Cuixart, i fins i tot més enllà de l'anècdota d'algunes expressions que tenen un punt grotesc i que han cridat molt l'atenció aquests dies. I amb raó.

La primera cosa que evidencia el to del recurs de la fiscalia és una certa impotència. Encara que costi d'entendre, és possible que la brigada Aranzadi confiés genuïnament que els empresonaments i les llargues condemnes aconseguirien el penediment i l'assumpció d'uns delictes inexistents per part dels líders independentistes.


Cuixart, segurament per la seva condició de líder suprapartidista, i pel seu posicionament explícit de reivindicació de la desobediència i de l'exercici dels drets fonamentals que l'ha portat a la presó és un líder molt perillós per l'estat. Perquè la seva figura exerceix una referencialitat ètica que no està contaminada per la batalla partidista. I perquè expressa una disposició d'ànim contrària al que esperaven aconseguir amb l'empresonament. Segurament això explica l'acarnissament.

Però, de fet, han fracassat no només amb Cuixart sinó amb totes les persones represaliades. Malgrat el soroll que hi ha aquests dies, només cal veure les compareixences dels presos i preses que havien estat membres del govern aquesta setmana al Parlament per entendre que no hi ha ni penediment, ni assumpció de cap delicte, ni res que s'hi assembli. Hi ha, certament, discrepàncies estratègiques i un debat viu -tot i que una mica confús- sobre quins són els propers passos. Però en cap cas s'hi va veure la mena de penediment que sembla demanar la fiscalia a Cuixart.


És fins i tot sorprenent que esperessin una altra cosa. Denota una manca de coneixement de les conseqüències de la repressió política, i dels riscos que comporta per qui l'exerceix. O, potser, denota una mirada absolutament distorsionada de la realitat.

Però més enllà de la incapacitat per anticipar que la conseqüència d'empresonar líders polítics i socials seria, no el penediment sinó el reforçament de les seves conviccions, l'agressivitat de la fiscalia expressa una voluntat de venjança dels aparells de l'estat. L'1 d'octubre va deixar una ferida profunda en aquests entorns, i han reaccionat d'una manera, si se'm permet, molt clàssica: l'orgull ferit demana venjança i acarnissament. Això sí, com sempre fa l'estat espanyol, aquesta venjança va embolcallada d'aquell llenguatge jurídic barroc, impostat, que cerca una aparença de fredor burocràtica però que no pot evitar que s'hi filtrin les emocions.


Tot això és important perquè apunta el que vindrà. És un avís de les enormes resistències que els aparells de l'estat profund posaran a qualsevol intent de distensió i de recerca d'una solució política. La majoria parlamentària a Espanya depèn que vagi avançant un procés de resolució política del conflicte amb Catalunya. I no serà fàcil.

Fins i tot si el PSOE tingués voluntat política d'avançar en aquesta direcció, que encara està per demostrar, els obstacles seran molt grans. Per això, només serà possible superar-los amb una intervenció molt decidida i ambiciosa del poder legislatiu. L'única manera de desarmar un poder judicial bunqueritzat, i uns cossos policials molt polititzats, és amb una acció política i legislativa de profunditat.

Durant tots aquests anys a Espanya s'hi ha anat imposant un discurs de la primacia del principi de legalitat sobre el principi democràtic, i una concepció de l'estat de dret com una mena de camisa de força pels poders democràtics. I això, que era funcional per molts quan es dirigia a contenir l'independentisme català, acabarà convertint-se en un problema per qualsevol projecte transformador o, senzillament, reformista.

Per això només es pot compensar amb audàcia i atreviment polític. Qui, en aquest context, confie encara en mecanismes incrementals per anar afluixant la intensitat de la repressió, ja pot anar perdent l'esperança. Serà molt difícil que, amb passes tímides que intenten camuflar-se d'actes administratius es pugui generar un escenari diferent. Els socis del govern espanyol hauran de sortir de la seva zona de confort si volen que l'esquema actual, que els ha permès arribar a la Moncloa, tingui una mínima durada. Per això, segurament, és hora de posar damunt la taula fórmules decidides, com una llei d'amnistia, que siguin capaces de desactivar aquests nuclis de resistència que des de l'estat profund voldran boicotejar qualsevol avenç.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Jordi Muñoz
Jordi Muñoz (València 1979) és investigador en ciència política de la Universitat de Barcelona. Fa recerca en comportament polític i política comparada, i imparteix classes d’anàlisi electoral a la UB. També col·labora en diversos mitjans de comunicació. A Twitter: @jordimunozm.
23/05/2020

Dos mesos sense cobrar

09/05/2020

Prohibir les mentides?

25/04/2020

Confiança en temps de (des) confinament

11/04/2020

El constitucionalisme social de Podem

28/03/2020

Criticar el govern en temps de crisi

14/03/2020

Comprar desigualtat a l'Abacus

29/02/2020

Guillem

15/02/2020

El franquisme al codi penal: Gora alka-eta

01/02/2020

La Fiscalia contra Cuixart

18/01/2020

​«No, no y no»

Participació