opinió

Quim Torra i el desencant

«L'entusiasme nacional del referèndum de l'1-O ha deixat lloc a llargs períodes de frustració i escepticisme»

per Jonathan Martínez, 30 de gener de 2020 a les 20:00 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 30 de gener de 2020 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
El desencanto és una pel·lícula ja clàssica, rodada en l'estricte blanc i negre de l'tardofranquisme. Veiem Felicitat Blanc, vídua del poeta falangista Leopoldo Panero. Veiem el jove Leopoldo María Panero, bala perduda nascuda d'aquell matrimoni. Mare i fill acomodats en el mateix banc. Ella rememora temps millors i relata una vella anècdota de el pare Palomar, un sacerdot preocupat per la deriva de l'infant díscol. "Leopoldo pot ser tot o res". El jove Leopoldo, ja talludo, reacciona. "Jo crec que tenia molta raó. Sobretot en la segona ".

Aquesta setmana hem assistit a la mort per inanició de la XII legislatura de Parlament de Catalunya. Una aventura que va tenir una arrencada forçós al gener de 2018 després d'unes eleccions convocades des de Madrid. El desenvolupament no ha pogut ser més accidentat. Un per un, tots els candidats a presidir la Generalitat han estat desqualificats per un jurat parcial i comprat. No va poder investir Carles Puigdemont. Ho va intentar Jordi Turull però va acabar entre reixes. A Jordi Sànchez ni tan sols li van permetre abandonar la seva cel·la.

 
Per fi, quan semblava que els poders de l'Estat no plantejaven objeccions al mandat de Quim Torra, va arribar la Junta Electoral amb les rebaixes. A hores d'ara, que la Taula de Parlament hagi acceptat retirar l'acta al President em sembla anecdòtic. Ja fa molt temps que la democràcia catalana està segrestada per poders polítics, mediàtics i judicials que manegen els fils a molts quilòmetres de al parc de la Ciutadella.
 
El 1975, la mort de Franco va desencadenar una espècie d'eufòria col·lectiva, un frenesí democràtic, una sensació compartida que els temps estaven a punt de canviar i tots els somnis semblaven possibles i fins i tot inevitables. En aquest clima optimista es van moure les primeres eleccions de 1977. Tan sols un any després, el referèndum constitucional va registrar una participació escassa i el nou règim es va estrenar enmig d'una sensació general d'esgotament. És això que la historiografia va cridar desencant.
 
Diria que Catalunya està experimentant un procés semblant. L'entusiasme nacional del referèndum de l'1-O ha deixat lloc a llargs períodes de frustració i escepticisme. Suposo que la classe dirigent no va saber advertir els obstacles de la via unilateral ni la magnitud de la resposta repressiva. S'ha insistit poc en una veritat amarga: que construir un Estat no és un miracle espontani sinó una interminable impaciència. Una cursa de fons. Una marató.
 
Catalunya, com el nen Leopoldo a El desencanto, pot ser tot o res. Fa poc més de tres anys, la independència semblava un horitzó tan probable com immediat. Ara és habitual trobar-nos amb gestos contrariats al mig d'una autonomia intervinguda. Han florit les desconfiances i les trinxeres de sigles. Si la victòria no és possible, al menys seria desitjable aprendre a gestionar el fracàs. Perquè el fracàs, deia Leopoldo María Panero, "és la més resplendent victòria".

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Jonathan Martínez
Jonathan Martínez (Bilbao, 1982) és investigador en Comunicació Audiovisual. Col·labora en diversos mitjans com Naiz, Ctxt, Kamchatka, Catalunya Ràdio, ETB i TV3. A Twitter: @jonathanmartinz
29/09/2022

Pixar en companyia

29/09/2022

Mear en compañía

15/09/2022

Empat infinit

15/09/2022

Empate infinito

01/09/2022

Caiguts del cel

01/09/2022

Caídos del cielo

18/08/2022

Perdó per existir

18/08/2022

Perdón per existir

04/08/2022

L'eterna possibilitat de la guerra

04/08/2022

La eterna posibilidad de la guerra

Participació