Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

Opinió

Incerteses, desconfiances i recels

«Els partits independentistes no s'entenen perquè per damunt dels interessos del país, hi ha les ambicions de poder de cada partit»

per Carme Vidalhuguet , 1 de febrer de 2020 a les 20:05 |
Convergència es recelava d'Unió, recel que era correspost d'Unió cap a Convergència, però el president Pujol exercia lideratge polític al partit, el seu, a la coalició, CiU, i al país a través del govern. Eren els anys vuitanta i noranta. Era el segle passat. Però fa només dos dies. Quan l'any 2003 Jordi Pujol deixa de ser candidat, el relleu és el president Maragall, el primer govern d'entesa: PSC, ERC i ICV. El govern de l'Estatut. D'aquell Estatut que Pasqual Maragall volia amb un breu articulat de democràcia, justícia i llibertat, però com que cada grup parlamentari hi devia voler deixar petja, va sortir el que va sortir. ERC no el va votar i la legislatura es va exhaurir a tres anys.

Artur Mas tampoc no va aconseguir la presidència, en el relleu del president Montilla a Maragall, Zapatero malgrat. I el segon, de govern d'entesa, va ser el de la retallada de l'Estatut i el de la sentència del constitucional. Mirat amb ulls d'oposició es veia que, també malgrat tots els malgrats, la governabilitat, que s'exercia, no era exempta de recels i de desconfiances. Però hi havia pes polític en aquell govern i diputats crítics en els grups parlamentaris. Això obligava a governar més enllà de posicionaments ideològics més o menys distants i d'ambicions i interessos de partits.


Partits distints i fins i tot potser també distants, que donen suport a un govern, si no són capaços de voler fer política a l'uníson, que no en vulguin participar, de la governabilitat, perquè altrament és només per interessos de cadascú que es governa. I així es va viure en el trànsit del govern del president Mas abans i després d'aquell JxSí, que també va acabar com el rosari de l'aurora. De manera que, de llavors i fins avui, l'independentisme institucional està condemnat, per les accions i les actituds dels seus actors actius, a no entendre's. I no s'entenen perquè per damunt dels interessos del país, primer són les ambicions de poder de cada partit. ¿Legítim? Del tot. Ara, el ciutadà n'està tip i cansat. Cansat de carrer i tip de passar per caixa i veure com el guió dels nostres dirigents ni canvia ni millora.

¿Calia la solemnitat d'una posada en escena com la de dimecres quan el president es dolia, des de la galeria gòtica de Palau, de com la presidència del Parlament, en nom de la mesa, desprotegia la del govern, de presidència, despullant-la de la condició de diputat per donar la legislatura per acabada per deslleialtat institucional? ¿I què faran ara els diputats de JxCat en les votacions de la tramitació de la llei de pressupostos si dimarts, en suport al president Torra, van convenir de no votar? Doncs votar!


"Retrobar-nos tots en la unitat" ni que sigui davant els embats d'un govern d'Estat que no s'atura en la repressió, ja veiem, des del 2017, que no ho volem fer, perquè el poder, en aquesta seva càrrega semàntica, és conseqüència del voler. Si volem la unitat, la podem tenir. Però ja hem tastat prou vegades que aquesta unitat de l'independentisme, els actors actius de la política només ens la demanen, als ciutadans, com un impacte visual davant l'Estat. L'independentisme institucional ni predica amb l'exemple ni hi té cap interès, d'aplegar-s'hi, en aquesta unitat. I qui la demana sempre és qui se sent en posició de feblesa electoral. ERC vol guanyar les eleccions al Parlament. I hi té tot el dret. Però JxCat o la Crida Nacional o com sigui que es diguin les diferents sensibilitats on convergeixin el que queda del PDECat, també.

Mentrestant, l'Estat es frega les mans perquè ell no s'hi reconeix, adversari de l'independentisme, perquè veu com nosaltres ja ho som, desgraciadament, entre nosaltres. I mentre duri tot aquest llastimós espectacle de legítims interessos de partits, de militants acrítics amb els seus lideratges, de malfiances i de recels, sense tenir en compte que la independència no en té, d'ideologia, posem-hi mirada llarga i refugiem-nos en aquells bons llibres que ens ensenyen a aprendre a distingir el bo del millor. A tocar.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Carme Vidalhuguet
Un món, el meu, fet de llengües i de llenguatges, editorials i gestió cultural. Doctora en Filologia, des de l’IEI –n’he estat directora, he passat pel Parlament i pels serveis territorials de Cultura a Lleida- i la Universitat de Heidelberg, convisc des de la Catalunya nova amb la vella Europa: dues cultures, dues visions del món. Aquí també dirigeixo la col·lecció d’assaig “Argent Viu” de @PagesEditors, faig d’assessora editorial, i col·laboro a @SEGREcom. Allà, sintaxi comparada del discurs. I a Twitter sóc @carmevidal2.
13/02/2020

Objecció de llengua

01/02/2020

Incerteses, desconfiances i recels

16/01/2020

Problemes locals, solucions globals

04/01/2020

​Irreductibles

05/12/2019

Competir des de l'independentisme

21/11/2019

La sentència al president

07/11/2019

Catalunya desestabilitza

24/10/2019

​Una política per plantar cara

10/10/2019

​Quedeu-vos tots a casa!

26/09/2019

Regressió democràtica i estratègia política

Participació