Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR


Les cantines de la Guàrdia Civil

«Els jutges i els fiscals han tractat amb deferència impròpia els policies nacionals i guàrdies civils que han declarat fins ara en les causes contra l'independentisme»

per Sergi Caballero , 27 de gener de 2020 a les 20:00 |
Diguem-ho clar. L'ànima més reaccionària d'Espanya mai ha tolerat que el govern central traspassés a la Generalitat les competències en matèria de seguretat. I ara, amb els líders independentistes confinats en presons catalanes, tampoc suporten haver concedit les competències penitenciàries a l'administració catalana.

A finals dels 90, el desplegament d'un cos policial propi a Catalunya, els Mossos d'Esquadra, va relegar a un paper secundari — un rol, en alguns casos, merament administratiu— la Policia Nacional i la Guàrdia Civil, els braços policials que havien manat des del franquisme a tota la península. Els Mossos assumien trànsit, seguretat ciutadana i ordre públic i la presència de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil s'encongia. Perdien molt de pes al territori però conservaven, entre altres, les competències en la lluita contra el terrorisme, el crim organitzat, el control d'armes i fronteres, estrangeria i l'expedició de documents d'identitat.


Alguns agents d'aquests cossos dependents del Ministeri de l'Interior que havien fet carrera i estaven instal·lats a Catalunya van tenir l'opció de fer el salt als Mossos d'Esquadra. Això va ser molt positiu per la policia catalana perquè es va poder nodrir de l'experiència i el talent de molts efectius que, en molts casos, havien treballat durant molts anys al territori català i el coneixien pam a pam tot i que no hi havien nascut. Una altra part d'aquests funcionaris va viure aquest traspàs amb naturalitat i es va dedicar a servir amb professionalitat als ciutadans exercint les noves tasques encomanades.

Hi ha una altra part de policies que mai ha tingut ganes de treballar i que, com passa en moltes altres feines de l'administració, es limiten a vegetar fins que arribi la jubilació. Uns altres van demanar el trasllat per treballar a altres comunitats de l'Estat i després hi ha un sector, que no és petit, que va viure aquest canvi amb amargor i va començar a desenvolupar una gens saludable animadversió i desconfiança vers els policies catalans. Els ciutadans de Catalunya van poder llegir entre línies aquesta mala relació entre els cossos de seguretat. Estic parlant d'episodis gens edificants en què els agents, en lloc de col·laborar i ajudar-se, competien entre ells.


Ho van comprovar l'octubre del 2004, quan la Guàrdia Civil va detenir a Girona Pedro Jiménez García, un fugitiu que va violar i assassinar dues agents de la Policia Nacional a l'Hospitalet de Llobregat. La Guàrdia Civil el va arrestar en una operació llampec just quan els Mossos el tenien controlat i localitzat i estaven a punt de caure sobre ell. Això va provocar molt malestar entre els comandaments de la policia catalana. Ho van veure com una deslleialtat. Consideraven que la competició podria haver acabat amb aquest subjecte escapant-se altre cop mentre dos cossos policials es barallaven per endur-se el mèrit de la detenció. I aquest només és un exemple.

Era habitual escoltar a les cantines de les casernes de la Guàrdia Civil converses despectives cap als uniformats de la senyera. Les altes esferes de la policia espanyola sempre han vist els Mossos com un cos incapaç i, des del seu desplegament, han maldat per veure el seu fracàs. És per aquests recels que l'Estat espanyol està bloquejant l'accés dels Mossos d'Esquadra a la Interpol. Deixar-los entrar en aquest sistema internacional de col·laboració policial -essencial en matèria de prevenció terrorista- seria reconèixer els Mossos com una policia integral, capaç i autònoma. Malgrat aquest persistent setge ambiental, la policia catalana ha abaixat el cap. S'ha vist a les festes patronals. Aquests últims tres anys els Mossos han continuat oferint abundants medalles a la Guàrdia Civil i a la Policia Nacional.


En direcció contrària, i això és molt significatiu, aquests reconeixements han estat inexistents. Això, que durant dècades ha transcorregut per aigües subterrànies i només vèiem els periodistes que treballàvem aquests temes, la lluita contra el procés independentista ho ha fet emergir amb tota la cruesa. Els jutges de la conservadora i reaccionària magistratura de l'Estat van encarregar a la Guàrdia Civil la investigació i persecució del Procés. No és casual. I molts comandaments d'aquest cos i de la Policia Nacional van veure l'oportunitat de passar comptes. El seu moment per fi havia arribat.
A partir d'aquell instant, els Mossos van quedar oficialment relegats per falta de confiança.

A més van ser escarnits i difamats amb filtracions interessades. Com quan va transcendir que uns agents de la Policia Nacional havien interceptat uns vehicles de la policia catalana que suposadament portaven documentació compromesa, relacionada amb l'1-O, a la incineradora de Sant Adrià de Besós. Això va passar finals d'octubre del 2017. Mesos després es va demostrar que aquells papers no tenien res a veure amb el referèndum ni tenien gens d'interès. Però el mal ja estava fet.

Anteriorment, aquesta mala fe també es va veure en el crucial episodi del 20 de setembre a Barcelona. La Guàrdia Civil va desplegar un operatiu amb desenes d'escorcolls en edificis governamentals per aturar el referèndum sense avisar la policia catalana, que se'n va assabentar per la premsa. Davant les concentracions ciutadanes, la Guàrdia Civil va exigir la cobertura dels antidisturbis dels Mossos sense haver-los donat prou temps per organitzar-se. Només calia haver-los advertit amb unes hores d'antelació. Malgrat aquesta actitud negligent, el cos català va aconseguir reunir prou recursos per poder respondre al requeriment. Avui, a qui s'està jutjant per aquesta irresponsabilitat és als Mossos d'Esquadra.

I és surrealista que, a sobre, els Mossos hagin de respondre per un cotxe carregat d'armament que aquell dia la Guàrdia Civil va deixar aparcat davant el Departament d'Economia. En canvi, no s'han demanat responsabilitats als policies de la Benemèrita que van deixar aquest arsenal a l'abast de qualsevol ciutadà que passés per allà. I n'hi havia uns quants. Aquesta diferència de tracte explica també que aquells dies els agents de la Policia Nacional poguessin exhibir ostentosament grans banderes espanyoles als seus furgons. Si als Mossos se'ls hagués acudit fer el mateix i penjar senyeres als cotxes policials, les imatges haurien servit per ampliar el material probatori contra els processats pel referèndum.

Però si algú representa com ningú aquesta rancúnia contra la policia catalana és l'agent Tácito. És el tinent coronel de la Guàrdia Civil Daniel Baena. Un home que compaginava les crítiques i amenaces contra l'independentisme a les xarxes socials amb la redacció dels informes suposadament imparcials que van servir per apuntalar els delictes de rebel•lió i sedició al judici de l'1 d'octubre. La seva declaració davant el Tribunal Suprem, amb un relat dels fets absolutament adulterat, traspuava ressentiment, complicitat absoluta amb les acusacions i molt mala bava.

Ho hem vist ara també en el procés judicial a l'Audiència Nacional contra el major dels Mossos. Josep Lluís Trapero és un trofeu d'altíssim valor per a la dreta anticatalanista per dos motius. Per una banda Trapero encarna l'encert que va suposar transferir les competències de seguretat a la Generalitat fa 25 anys. La seva modèlica gestió dels atemptats del 17-A a Barcelona i Cambrils, amb ampli ressò internacional, va coure i molt als detractors d'aquesta concessió. I, per altra banda, aquest també és un judici que confronta dos models. El d'una policia moderna i oberta als canvis que demanda la ciutadania (supressió de les pilotes de goma, mediació per davant de la contundència dels antidisturbis, col·locació de càmeres a les comissaries per prevenir maltractaments, etc.) i un altre model basat en la intransigència i en la repressió.

Els jutges i els fiscals han tractat amb deferència impròpia els policies nacionals i guàrdies civils que han declarat fins ara en les causes obertes contra l'independentisme. Els veuen com uns dels seus. Els Mossos, en canvi, han estat tractats amb aspror i han estat qüestionats de dalt a baix. El que han retret a la policia de la Generalitat, no ho han retret als altres cossos que l'1 d'octubre tenien les mateixes obligacions que els Mossos d'Esquadra. És com quan a l'Audiència nacional el fiscal Miguel Àngel Carballo —fent ús d'un bullyng dialèctic implacable— tirava en cara al major Trapero no haver detingut a Carles Puigdemont quan el president català va declarar la independència el 27 d'octubre del 2017. En tot cas, si aquell dia calia detenir Puigdemont, la Guàrdia Civil va demostrar el 2004, amb el cas Pedro Jiménez, que tenia sobrada capacitat per haver-se avançat als Mossos sense manies.

Veient el currículum del tribunal i els fiscals que l'estan jutjant, no tinc cap dubte que l'excap dels Mossos acabarà condemnat per sedició. Els tribunals són l'únic reducte que ara mateix té el PP per imposar la seva visió del que ha passat a Catalunya els últims 10 anys. I en aquest relat que es vol deixar fixat amb laca barata, Trapero és una peça de caça major.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Sergi Caballero
Periodista
Transportista de notícies a Ser Catalunya. Compartint coneixements a Radiofònics
@sergi_caballero
19/02/2020

​Bartomeu, deixa-ho, per l'amor de Déu

11/02/2020

Barcelona, Pipican World Capital

27/01/2020

Les cantines de la Guàrdia Civil

21/01/2020

​La victòria de Jordi Cuixart

15/01/2020

​Deconstruint Santi Vila

07/01/2020

​Els espanyols, davant el mirall

20/12/2019

Una funesta columna de Nadal

13/12/2019

Boja acadèmia de pares sobreprotectors

04/12/2019

Yúlia

28/11/2019

En busca del vot cunyat

Participació