Opinió

El Forn Sant Jordi i Catalunya

«Tenim el deure de protegir aquelles estelles de poble menut que encara es conserven d'abans de l'ocupació espanyola i del turisme»

per Aleix Sarri , 26 de gener de 2020 a les 22:28 |
"Privilegi atorgat tollent ley paccionada de dret, no val” / “Privilegi atorgat contra ben públich és nul·le” Patricis catalans a Ferran I, 26 de Gener de 1413.

Un 26 de gener de 1413, els estaments catalans reclamaven a Ferran I (el primer rei castellà de Catalunya) el respecte a les Constitucions aprovades per les Corts per sobre dels seus capricis personals. Poc després la Generalitat de Catalunya esdevenia la institució destinada a defensar les Constitucions Catalanes contra els abusos de l'absolutisme reial. Com explica Vicens Vives, Anglaterra o França van trigar quasi 3 i 4 segles en arribar al mateix punt.


També un 26 de gener de 1641, tropes catalano-franceses (força més catalanes que franceses) van lliurar i guanyar contra pronòstic la batalla de Montjuïc contra l'exèrcit castellà de Felip IV i el Conde Duque de Olivares. Només feia 10 dies que la República Catalana havia estat proclamada per primer cop per la Generalitat de Pau Claris, i tres jornades que davant l'envestida militar castellana, les institucions catalanes havien acordat formar part de França si Lluís XIII jurava les Constitucions Catalanes. Avui hi ha un carrer a Sants en honor a tal gesta que costà tantes vides per defensar les institucions catalanes.

Gairebé 300 anys més tard, un 26 de gener de 1939, entraven a Barcelona les tropes del General Franco. Un exèrcit d'ocupació tal com ells mateixos s'autoanomenaven, que va tenir com a conseqüència immediata la liquidació de la Generalitat i la resta d'institucions catalanes, la persecució i assassinat de polítics i militants catalanistes i d'esquerres i l'obertura d'un nou període de foscor absoluta de 40 anys. No va ser casualitat que entressin un 26 de Gener les tropes franquistes a Barcelona, diuen els qui en saben que era una venjança per la derrota castellana de 1641 i un avís per als catalans: mai més us aixecareu d'aquesta.


Entremig però, i també un 26 de gener de 1798, va obrir el Forn Sant Jordi del carrer de la Llibreteria número 8. No sé quan el vaig descobrir exactament, però em va enamorar des del primer moment. Acostumat a la impersonalitat de l'esfera europea de Brussel·les i del remolí turístic en què s'ha convertit Barcelona, un local que s'ha mantingut obert durant més de 200 anys em va semblar un petit miracle.

Càlid, i sense pretensions, aquest petit local et fa sentir com a casa entre tant bar per turistes i tants indrets on només et pots trobar polítics i assessors treballant en la propera conspiració en lloc de la llibertat del país. Com si sense voler-ho el Forn Sant Jordi s'hagués convertit un centre de la resistència del nostre barri gòtic. Una illa de pau, en què allò que estimes esdevé més important que allò que creuen que ets.


Aquelles parets. Aquell moble meravellós de fusta (original de 1798) que protegeix les espatlles dels dependents, aquell sostre amb motius agraris i que recorda el cicle de la plantació i sega del blat. En aquell indret hi ha una mística que acompanya i embolica al client. Quants cops no he mirat la placa que recorda els seus 200 anys? Crec que més de la meitat de cops que he quedat amb algú per parlar de política aquest any ho he fet allà només per recordar-me que abans que nosaltres n'hi havia uns altres, i després també n'hi haurà.

És un indret que fa somiar. I és que 222 anys donen per molt en la història del nostre país. En quants d'aquests anys ha estat el català prohibit? Un 80%? Quants anys des que ha estat obert ha tingut Catalunya uns mínims instruments d'autogovern? Quants cops ha estat bombardejada la ciutat mentre el Forn Sant Jordi mantenia la persiana oberta?

Hi penso i no em puc deixar de preguntar com devien viure els seus propietaris la guerra del francès, els bombardejos d'Espartero, la mort de Prim, l'època del pistolerisme, els fets de Maig del 37... o l'entrada de les tropes franquistes que irònicament va coincidir amb el seu 141è aniversari.

Sonarà estrany, però aprofitant que aquest cap de setmana era a Barcelona i que volia passejar per les Rambles després de llegir el llibre de l'Enric Vila sobre el tema, m'hi he acostat per saludar-ne l'aniversari. Realment no coneixem la nostra pròpia ciutat. Avui mirava el Palau Moja i recordava com Vila explica que Jacint Verdaguer hi havia viscut durant molts anys fins que es va enfrontar amb el Marquès de Comilles. O la Rambla dels Estudis, on avui buscava la caserna militar que hi era al segle XVI i XVII. I no he pogut evitar entrar al Palau de la Virreina ara que sé que el va construir el Baró de Maldà virrei borbònic de Catalunya.

Els llocs prenen un altre llum quan n'entens una mica millor el significat, així que després d'una passejada magnífica riera avall, he vist el "Todo por la Patria" que llueix al Gobierno Militar i he tombat pel Carrer Ample on s'allotjava Carles V quan venia a Barcelona. Pujant pel carrer Regomir, on sents tota la força de la Barcelona medieval, m'he acostat fins al Forn Sant Jordi per veure el local de nou en un dia tan assenyalat.

Malauradament era tancat, així que he acabat fent un cafè i croissant de xocolata a la Pastisseria Santa Clara, fundada el 1834 i actualment dels mateixos propietaris. Després de sorprendre les dependentes en enviar records pels treballadors del Forn Sant Jordi, m'han explicat que allà encara hi fan una pasta que es diu "morenes" (crec) feta amb sobralles de les altres pastes amb una recepta de fa més de 200 anys! Ha valgut la pena el trajecte i queda pendent provar de demanar-ho el proper que m'hi acosti.

Parlo de tot plegat perquè en una ciutat en què les botigues de souvenirs venen samarretes de Barcelona com si l'haguessin fundada el 1714, tenim el deure de protegir aquelles estelles de poble menut que encara es conserven d'abans de l'ocupació espanyola i del turisme. No vivim en un decorat, sinó en un país viu que sent i escolta. I és que em fa la sensació que el dia que ens preocupem d'estimar la terra i la ciutat que trepitgem com els pagesos estimen la terra i el bosc, serem capaços de construir un país millor i més lliure.

El Forn Sant Jordi del Carrer Llibreteria és un d'aquests llocs que ens conviden a connectar amb nosaltres mateixos, i que recorda un vers de Màrius Torres que deia que "la terra no sabrà mai mentir". Estimar (i consumir) als nostres Forns Sant Jordis, és el deure de tots els barcelonins i catalans si no volem esdevenir un decorat folklòric per als turistes i les ambicions de Madrid. Enhorabona pels 222 anys, i que en siguin 222 més. En la vostra persistència hi ha una veritat que ens transcendeix.

 

Placa de la Fleca de Pa del Forn Sant Jordi Foto: Aleix Sarri

 

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Aleix Sarri
Aleix Sarri i Camargo (1985) llicenciat en Biotecnologia i Màster en Relacions Internacionals. De 2011 a 2018 vaig passar mitja vida a Brussel·les treballant com a assessor de l’eurodiputat Ramon Tremosa al Parlament Europeu. He publicat La Unió Europea en perill (Dèria-Pòrtic) i sóc co-autor de L'Europa que han fet fracassar (Pòrtic). A Twitter: @aleixsarri.
22/03/2020

Instints d’Estat

08/03/2020

​Jordi Cuixart i la drapetomania

23/02/2020

La fusteta

09/02/2020

Va de sobirania

26/01/2020

El Forn Sant Jordi i Catalunya

12/01/2020

El Palau de la Generalitat i nosaltres

29/12/2019

Lluitar amb el diable

15/12/2019

Està en risc la democràcia?

01/12/2019

Catalunya i Flandes, 1519-2019

03/11/2019

Carta oberta a l'europeisme oficialista

Participació