Opinió

522 morts en silenci

​«De tant en tant, te n'arriba una notícia. I l'estómac es contrau, et sotraga i deixa un espai en blanc al cap: per què? Com és possible?»

per Laura Pinyol , 26 de gener de 2020 a les 19:54 |
522 és el nombre de persones mortes el 2018 a Catalunya. No pas per accidents de trànsit, malalties del cor o tumors, sinó de mort per suïcidi. L'any 2018 (les xifres de l'any passat encara no han estat gestionades), 381 homes i 141 dones van morir per aquesta causa, la primera causa de mort entre els joves entre 16 i 45 anys. Si ampliem el prisma a l'Estat espanyol, en el seu conjunt van ser 3.539.

Arreu el món, l'Organització Mundial de la Salut xifra en 800.000 persones mortes per suïcidi cada any, un nombre superior a la mortalitat causada per conflictes bèl·lics o homicidis. I per cada persona morta, vint d'altres ho intenten sense aconseguir el seu objectiu. Una realitat que ha portat l'OMS a considerar-la un problema de salut global.


D'aquestes morts no se'n té notícia. I sense relat comú no hi ha consciència social. Només, de tant en tant, si alguna de les víctimes és una persona amb notorietat pública, se n'informa de la causa. Si no, simplement no se n'informa. Però sense informació als mitjans, com s'aborda una realitat tan traumàtica? Com es reconeix un problema social d'aquesta magnitud?

Dels suïcidis no se'n parla. Ho sap qualsevol professional que treballi habitualment als mitjans. Amb un 1,4% de casos per dia segurament no obeeix ni tan sols a la lògica de l'excepcionalitat per fer-ho noticiable. Les cròniques de les afectacions de transport ferroviari, per exemple, estan plenes d'eufemismes cada vegada que hi ha un atropellament per evitar abordar-ho com sovint és: un suïcidi. El mateix Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes explicita que només es difondran quan "tinguin rellevància personal o siguin de manifest interès públic, tenint en compte el risc d'un efecte mimètic". Però, malauradament, també hi ha accidents de trànsit amb víctimes mortals i, la freqüència, no és una raó per no informar-ne. Al contrari, serveix per fer campanyes de conscienciació per minimitzar riscos, canviar actituds i prendre mesures de precaució.


Evitar l'efecte crida i propagandístic dels suïcidis és la raó que se sol emprar per justificar aquest silenci social. Tanmateix, sembla que no parlar-ne no contribueix a solucionar aquest problema: els casos de l'any 2018 són superiors als de l'any 2017. I ni que no fos així, amb xifres d'aquesta magnitud, és socialment responsable seguir actuant d'aquesta manera?

Entitats com Després del Suïcidi (associació de supervivents que acompanya i dóna suport en el dol dels familiars i amics), Associació per a la Prevenció del Suïcidi i l'Atenció al Supervivent (APSAS) o la plataforma Obertament (que lluiten contra la discriminació i l'estigma de les persones que pateixen algun problema de salut mental) recomanen parlar-ne des de l'òptica dels supervivents per posar en alerta algunes de les conductes que poden abocar al suïcidi per ajudar a l'entorn a detectar-ne símptomes.


Rere cada mort per suïcidi hi ha un buit, una família, un periple i molta soledat. No parlar-ne respon més a aquest tabú social de què diran, que no pas a l'obligació d'intentar abordar amb solucions aquest problema. Per estrany que sembli, no vam començar a comptar les víctimes de la violència masclista fins a l'any 2004, quan es va aprovar la Llei 1/2004 de Mesures de Protecció Integral Contra la Violència de Gènere. I també aleshores hi havia el temor a que parlar-ne contribuís a multiplicar en una mena d'efecte crida el que, aleshores, s'anomenava crims passionals.

En efecte, visibilitzar la violència masclista no l'ha fet desaparèixer però sense la denúncia per cada un dels casos, no hauríem pogut arribar a la consciència social que som davant una xacra que cal combatre. Potser va sent hora de deixar en l'oblit aquestes 522 vies i fer-hi alguna cosa més que deixar-les en el seu silenci.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Laura Pinyol
Laura Pinyol (Terrassa, 1979), periodista. Col·labora en diversos mitjans, com la revista Vallesos, l'Ara Criatures o el Descobrir, i dirigeix una agència de comunicació. A can Twitter piula des de @laurapinyol.
23/02/2020

​Del «sit and talk» a la negociació

09/02/2020

...potser sí que està una mica preocupat, el rei

26/01/2020

522 morts en silenci

12/01/2020

Blanquejant la teocràcia

29/12/2019

Per un 2020 de bones notícies

15/12/2019

​Ni de nens, ni de nenes

01/12/2019

Reconèixer el conflicte

17/11/2019

Qui paga el preu d’unes terceres eleccions?

03/11/2019

Deu incògnites pel 10-N

20/10/2019

​Una generació perduda

Participació