Opinió

El cap de Trapero

«Trapero continua sent, malgrat la seva confessió, la bèstia negra de l'Espanya negra, mentre a Catalunya ja no és un heroi per a gairebé ningú»

per Francesc Viadel , 25 de gener de 2020 a les 20:00 |
Als dies, a les setmanes següents de l'1-O, la premsa espanyola va dedicar no poques pàgines a traçar paral·lelismes entre l'actuació dels Mossos durant els fets del 6 d'octubre del 34 i la del dia del referèndum de 2017. Es tractava majoritàriament de reportatges un punt insidiosos, intencionadament o no descontextualitzats, que se sumaven a la fúria catalanòfoba dels programes informatius de les televisions habituals.

La majoria dels titulars d'aquelles peces delataven clarament una intenció de denigrar la policia catalana com en l'article signat pel periodista Cèsar Cervera el 27 d'octubre de 2017: "El desleal papel de los Mossos d'Esquadra en el golpe catalán del 34: una puñalada trapera al Estado". O el de la Laura Garófano del 6 de novembre en El Mundo sobre les vicissituds biogràfiques de Federico Escofet, Comissari General d'Ordre Públic: "La doble vida del jefe de los Mossos de Companys que se preparó para la guerra química y también huyo a Bélgica".


Tota aquesta mena de reportatges, escrits o audiovisuals, escalfaven més encara un clima de revenja contra l'estigmatitzat cos policial alhora que s'exaltava la lamentable actuació de les policies de l'Estat abans i, sobretot, durant la jornada del referèndum. La dissolució dels Mossos i l'ajusticiament de Trapero i la cúpula del cos per una suposada connivència criminal amb l'independentisme van esdevenir un clam. El mateix Alfonso Guerra va demanar la seva desaparició en un article publicat a Tiempo en què afalagava la maduresa política demostrada per Pedro Sánchez en haver donat suport al 155.

Els recels, no cal dir-ho, venien de molt lluny, covats en les catacumbes ideològiques de l'espanyolisme. D'aquests en va donar compte el primer Director General de Seguretat Ciutadana, Miquel Sellarès, en Un pas endavant. La història dels Mossos que mai no s'ha explicat (l'arquer, 2008). Sellarès fou l'artífex de la refundació del cos a partir d'una estructura purament decorativa, comandada per militars franquistes. Ningú, tret d'ell i de quatre gats, creia als anys 80 en l'existència d'una policia catalana moderna, eficient contra la delinqüència, confrontada als patrons tradicionals de les policies espanyoles heretats de l'antic règim. 


Tarradellas, partidari que l'Estat li concedís a la Generalitat el control d'uns centenars de guàrdies civils, en va ser un gran detractor. Pujol només va accedir a les peticions de Sellarès quan la nit del 23-F va sentir-se amenaçat per la seva pròpia escorta de Mossos sota les ordres del capità Beltrán Gómez Alba, fill d'un dels caps de la Policia franquista. Segons Sellarès, aquella nit Gómez Alba hauria trucat al capità general de Catalunya,  Pascual Galmés, per saber què n'havia de fer amb els "pallassos" de Pujol i dels qui l'acompanyaven al Palau. L'obstinació de Sellarès de cap manera podia acabar bé. A la última, va ser víctima de les conxorxes dels serveis secrets espanyols, dels sectors jacobins dels socialistes catalans i del Gobierno així com de la feblesa i els complexes dels seus propis companys de viatge polítics.

Per al nucli dur de l'Estat espanyol, per als Casado i els Guerra de torn, les Arrimadas i els Abascal, l'existència d'una policia catalana és un malson. Fet i fet, durant el 155 el Departament d'Interior va ser l'únic de tota la Generalitat on Madrid va imposar un secretari encarregat de la seva gestió directa. Contra els Mossos es van abocar insídies de tota mena a partir de filtracions provinents dels cossos policials de l'Estat.


Durant el judici del 'procés' se'ls va voler atribuir la responsabilitat, diguem-ne "armada", d'una rebel·lió que no es va poder provar sent com era un simple relat concebut en les entranyes del nacionalisme espanyol més recalcitrant. Se'ls va fustigar mentre Pérez de los Cobos i tutti quanti s'escapolien de qualsevol responsabilitat. Els patrons del "¡A por ellos!", atacats d'amnèsia, por o mala fe, impunement no van respondre de no haver trobat ni una urna, de les càrregues, menys encara per haver deixat amb el cul en l'aire, de manera molt sospitosa, a Trapero.

Ara, a l'Audiència Nacional, tornem a veure l'actuació de l'Estat contra els traïdors Mossos d'Esquadra encarnats en un Major que ha abjurat per activa i per passiva de l'independentisme, que fins i tot ha detallat com pensava detenir al Govern en ple, com ell mateix estava disposat a emmanillar Puigdemont. De moment, ni ara ni abans, de res li ha servit donar proves de la seva lleialtat a Espanya que és evident que esperava d'ell una actuació d'una contundència brutal, sense matisos, sense interpretacions tècniques ni jurídiques, un tot per la pàtria atemoridor contra les masses separatistes.

Els togats de l'Audiència Nacional, del Suprem, no estan per mediacions policials ni per tonteries d'aquesta mena. Garrot i bandera, ordre.. per Espanya el que calgui.
Trapero continua sent, malgrat la seva confessió, la bèstia negra de l'Espanya negra, mentre a Catalunya ja no és un heroi per a gairebé ningú.

De la jutge Espejel, la Concha de la inepta Cospedal del PP, amb un currículum al llom per a tremolar de cap a peus, no es pot esperar res de bo. Miguel Ángel Carballo és un fiscal ultraconservador, el del cas Tamara, el del cas Altasu, el de l'inversemblant cas dels CDR. El seu interrogatori, maldestre i visiblement inspirat pels prejudicis més poderosos, anuncia el pitjor. També ho és d'ultraconservador l'altre fiscal, Pedro Rubira el mateix que va dubtar de la imparcialitat dels jutges catalans davant la possibilitat de jutjar Trapero.

És evident que volen el cap del Major sobre una safata. Tallant-li'l, li'l tallen també al cos dels Mossos pel que senten una evident animadversió. Si demà pogueren, enviaren tots els policies catalans a collir fruita a Ponent i tancarien TV3 perquè els catalans es veieren obligats a conèixer de l'alliçonador càstig en el gran NO-DO d'Espanya en què han convertit els mitjans de comunicació.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Francesc Viadel
Francesc Viadel (Algemesí, 1968). Periodista i escriptor. És doctor en Sociologia per la Universitat de València i professor de periodisme a la Facultat Blanquerna de Relacions Internacionals i Comunicació de Barcelona. Autor de diversos assajos, novel·les i llibres de poemes. A Twitter: @FrancescViadel i també a https://francescviadel.wordpress.com/.
19/05/2020

El meu món

05/05/2020

Un estiu a Alsàcia

21/04/2020

Abans de tot açò

07/04/2020

Si mai governava Vox

21/03/2020

La corona segons Kapuściński

07/03/2020

Els presos de Cayetana Álvarez de Toledo

22/02/2020

La Itàlia feixista segons Alba Sidera

08/02/2020

Apocalipsi

25/01/2020

El cap de Trapero

11/01/2020

Cayetana i les repúbliques bananeres

Participació