Opinió

​Serrat i Sabina, el termòmetre

«Dir que vols anar a veure Serrat i Sabina és una de les maneres més eficaces d'il·lustrar la idea que els catalans estem a punt de matar-nos els uns als altres»

per Jordi Bianciotto, 24 de gener de 2020 a les 23:10 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 24 de gener de 2020 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Continuo trobant que és exagerat parlar de fractura social a Catalunya, però en l'argumentari favorable a aquesta tesi cal afegir-hi amb efecte immediat les reaccions que causa en certs ambients fer esment de dos cantants molt populars, Serrat i Sabina. És fer-ho i assegurar-te la pluja d'insults, menyspreus, acusacions de mala persona i descrèdits a la teva capacitat intel·lectual i al teu gust artístic. A Societat Civil Catalana s'hi haurien de fixar més: escriure a les xarxes que tens el propòsit d'anar a veure Serrat i Sabina aquest dissabte al Palau Sant Jordi és una de les maneres més eficaces d'il·lustrar la idea que els catalans estem a punt de matar-nos els uns als altres.

Això és el va fer l'altre dia Eva Piquer, gosar anunciar a Twitter amb aquella alegria que tenia a la butxaca entrades per anar al concert de tots dos cantautors. No sé si ho va dir com un experiment o si hi havia una certa innocència en l'anunci. Potser ni una cosa ni l'altra. Però bé, els retrets van arribar a gran velocitat i van ser d'una notable riquesa expressiva, cobrint des de la condescendència a l'estirabot enfurismat. De mals cantants, acabats i mala gent, cap amunt. Aquest n'és, resumint, el balanç, i tot i el biaix extrem tan natural de Twitter, penso que deu ser indicador d'alguna cosa, d'una posició dominant, que es fa saber sense complexos, a cert entorn de l'opinió pública del país.


Però bé, Serrat i Sabina van exhaurir fa dies les entrades del concert d'aquest dissabte, així que el Palau Sant Jordi serà ple de persones que opinen diferent. Algunes, qui sap, potser hi aniran precisament pel mateix motiu que les altres les blasmen, però a l'inrevés. Tan diferents i tan semblants.

Hem d'admetre que hi ha una Catalunya de Lluís Llach i una altra de Serrat, i que totes dues no havien estat mai tan allunyades, no pas per ells, sinó pels qui en limiten l'abast cultural i alimenten el sentit de tribu. No podem estar a favor de tots dos, del seu art universal, que per cert sobreviurà a tothom? No fora bo tractar de tant en tant els artistes com a artistes, i els creadors de cançons com creadors de cançons? Hi ha qui s'obstina a fer més grans les distàncies, i a fer així el país més i més petit. Sobta que això es faci en nom d'una alta idea de Catalunya. Tan alta, que al final potser seran ben pocs els qui la podran seguir.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Jordi Bianciotto
Periodista i crític musical. Escriu a El Periódico de Catalunya i a les revistes especialitzades Rockdelux i Enderrock, entre d’altres mitjans, i és autor de diversos llibres, com ara els tres volums de Guía universal del rock (Robinbook) i 501 cançons catalanes que has d’escoltar abans de morir (Ara Llibres). Membre de l’ACP i del Grup de Periodistes Ramon Barnils, i articulista a web Mèdia.cat. També el podeu trobar a www.jordibianciotto.cat i seguir a Twitter a @JordiBianciotto.
18/06/2021

Les sales ja no són notícia

05/06/2021

Estiu complet, i després?

21/05/2021

Antònia Font surt de l’iglú

08/05/2021

Formats acústics: contenció

23/04/2021

Que manin ells?

10/04/2021

Quan l’esquerra censura

26/03/2021

Palau Sant Jordi 1 - Parlament 0

13/03/2021

Piazzolla, el geni que fa 100 anys

26/02/2021

Res a perdre?

13/02/2021

Trencar bombolles

Participació