Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

opinió

El món abans del procés

«Després dels futurs comicis catalans, Catalunya serà d'esquerres o no serà, no en tingueu cap dubte»

per Francesc-Marc Álvaro , 21 de gener de 2020 a les 22:14 |
Situeu-vos el 1987. Encara no ha caigut el Mur de Berlín, la Guerra Freda s'esllangueix, fa sis anys que a Espanya hi ha hagut un intent de cop d'Estat, a Madrid governa el socialista Felipe González, el nacionalista Jordi Pujol presideix la Generalitat amb majoria absoluta, i Pasqual Maragall, socialista heterodox, és l'alcalde de Barcelona. El maig d'aquell any, Jordi Solé Tura publica a l'editorial Laia el llibre Autonomies, Federalisme i Autodeterminació. Solé Tura, antic dirigent comunista, catedràtic de Dret Constitucional i un dels pares de la Constitució del 1978, és militant del PSC des de fa dos anys. Més endavant, entre el 1991 i el 1993, serà ministre de Cultura del tercer govern de González.

En aquell llibre, Solé Tura escriu això: "El radicalisme dels sectors juvenils independentistes és el fet més espectacular, el que més crida l'atenció i el que més expectatives o més preocupacions genera". Preocupació al PSC, és clar. Eren els anys de gran presència de la Crida a la Solidaritat, la plataforma que va renovar les formes, les estratègies i el llenguatge de l'activisme catalanista, i que va ser escola de molts joves que després van fer carrera política, com Àngel Colom, Jordi Sànchez i Carles Riera.


Entre altres causes d'aquest fenomen, el dirigent bregat en mil batalles constata "la desorientació que en molts sectors juvenils ha provocat l'experiència de l'esquerra en el poder, tant a Catalunya en la fase del govern d'unitat del president Tarradellas, com després a tot Espanya, amb el govern del PSOE", i afegeix un element molt interessant, sobretot vist del nostre present: "L'esquerra ha exercit el poder amb grans dificultats objectives, perquè ha hagut de governar amb uns aparells d'Estat heretats gairebé íntegres del règim franquista i ha hagut de fer front a una situació de crisi i de grans canvis econòmics que han reduït enormement les seves possibilitats de maniobra". Governar amb aparells d'Estat heretats del règim franquista. Retingueu aquesta idea, si us plau.

L'anàlisi de l'autor de Catalanisme i revolució burgesa -la seva obra més important- es completa amb un punt que també avui crida la nostra atenció: "Davant els límits ja comprovats d'un determinat exercici del poder per part de l'esquerra, el nacionalisme sembla que no en tingui perquè no els defineix, perquè si els defineix diu que és per obligació i per imposició de fora i perquè, en darrer terme, sempre deixa obert l'horitzó abstracte d'una immensa fugida endavant, la de l'independentisme". Cal recordar que, en aquells moments, ERC encara no havia abraçat l'independentisme -ho va fer l'any 1989- i que els partits i grupuscles de l'independentisme combatiu eren extraparlamentaris i dedicaven bona part de les seves energies a barallar-se entre ells. Només la Crida, com hem dit, s'havia fet un lloc com a actor polític i social amb capacitat de difondre un discurs alternatiu més enllà de l'autonomisme oficial.


L'independentisme, aquells dies, és només l'espantall que Pujol i els convergents insinuen com a papu eventual si Madrid no els escolta, una hipòtesi virtual que fa les funcions de reforçar el paper del nacionalisme moderat de centredreta com a portaveu dels interessos catalans, i com a peça clau del sistema nascut amb la transició. D'aquí que les relacions entre el Govern de la Generalitat i la Crida fossin envitricollades i contradictòries, perquè el pujolisme volia una mica de pressió al carrer en alguns aspectes de l'agenda catalanista, però aquesta podia escapar-se de les mans amb facilitat. En aquest context, resulta sorprenent que Solé Tura es prengui més seriosament l'independentisme que no pas els nacionalistes d'aquella etapa, perquè obvia el més rellevant: que la "fugida endavant" era impossible en la mesura que el pujolisme gaudia de bona salut i transformava el plet històric en una pugna crònica i molt pautada per aconseguir competències i recursos econòmics del govern central.

Solé Tura no posa ERC en el bloc de les esquerres que haurien pogut guanyar la partida a Convergència si haguessin anat unides a les eleccions catalanes. Era lògic, perquè l'Esquerra d'Heribert Barrera havia contribuït a fer costat a Pujol l'any 1980. Més enllà del partit de Macià i Companys, la seva tesi és que "els nacionalismes d'esquerres que fan propostes independentistes o converteixen el dret d'autodeterminació en punt programàtic essencial i indiscutible" tenen el seu espai, "però no pot ser aprofitat per a constituir una majoria d'esquerres perquè topa frontalment amb el model polític d'aquesta majoria i, per tant, només pot ser aprofitat -com ha passat sovint- pel nacionalisme conservador o també es pot perdre en l'abstenció".


Era una manera elegant de dir que els independentistes, fins i tot els marxistes-leninistes més revolucionaris, acabaven orbitant al voltant de CiU, ho volguessin o no. L'aposta de Carod-Rovira l'any 2003 per confegir un Govern tripartit d'esquerres va ser la prova del cotó que la doctrina Solé Tura podia ser refutada en la realitat. El tripartit va existir per esborrar el prejudici elevat a teoria oficial. I una manera que tenia l'independentisme d'accedir a la majoria d'edat, trencant tot vincle amb la lògica pujolista. Aquell moviment va ser el pròleg inadvertit del procés sobiranista posterior, a un preu no petit: tota una generació de dirigents d'ERC se'n va anar a casa. Per cert, llegiu en veu alta el que escrivia Solé Tura sobre les majories d'esquerres i penseu en la majoria que ha fet possible la investidura de Pedro Sánchez fa pocs dies. Ha plogut molt des del 1987, és clar. I Podem no és el PCE.

A la propera campanya catalana, les ofertes independentistes es mouran entre l'extrema esquerra (la CUP) i el centreesquerra (ERC i Junts per Catalunya). Perquè és un fet que el discurs de la formació que lidera Puigdemont se situa més a l'esquerra que el discurs dels antics convergents, i n'és una prova l'acord entre els partits del Govern i els comuns per aprovar els pressupostos autonòmics. Això ha estat -remarco- fruit més de la necessitat de fer aliances i tirar endavant els fulls de ruta del procés que no pas d'una maduració ideològica conscient dels que ara administren l'espai que ocupava CiU. Però som aquí.

A mi no em sorprèn gens ni mica, tot això. Tenim escrit de fa temps que el procés ha mogut l'eix esquerra-dreta del vell mapa català de partits, de tal manera que us costaria trobar algú del grup parlamentari de JxCat que avui admeti ser "de dretes" (ni tan sols els més vinculats al PDECat), per bé que el president Torra -vet aquí la paradoxa- no seria l'exemple millor d'aquesta orientació. La mirada progressista la reivindiquen sovint des del nucli de fidels a Puigdemont, d'una manera especial els que impulsen el projecte de la Crida Nacional per la República i els que marquen el compàs de JxCat. Que ho reivindiquin no vol dir que ho siguin, però la política és la suma de realitats, percepcions i paraules. I els mots també creen realitat: si cada dia dius que ets d'esquerres, potser acabes fent polítiques d'esquerres.

Dues coses, per acabar. Primera: certifico que, contra el que alguns pensaven, no hi ha espai ni voluntat per a un independentisme de dretes (liberal o conservador, com li vulgueu dir), ni tan sols ho seria una eventual candidatura sobiranista moderada que pugui sorgir de la plataforma de Poblet, que compartiria consens socialdemòcrata amb ERC, JxCat, el PSC i comuns. Segona: Solé Tura no podia endevinar els anys vuitanta que el creixement futur de l'independentisme comportaria el creixement automàtic de votants d'esquerres, perquè va menysprear les arrels populars del catalanisme (Josep Termes havia avisat) i perquè creia que el pujolisme tindria més duració i fortalesa del que ha acabat tenint.

Després dels futurs comicis catalans, Catalunya serà d'esquerres o no serà, no en tingueu cap dubte. Això no vol dir que un nou tripartit hagi d'arribar, perquè tot s'ha mogut de lloc. Una altra cosa -més difícil de saber en aquest moment- és com això combinarà amb l'independentisme, el sobiranisme i l'autodeterminisme.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Francesc-Marc Álvaro
Francesc-Marc Álvaro (Vilanova i la Geltrú, 1967). Periodista, escriptor i professor de Periodisme de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna. Columnista de La Vanguardia i Serra d'Or, i comentarista a RAC1 i TV3. Autor de diversos llibres, entre els quals Ara sí que toca! El pujolisme, el procés sobiranista i el cas Pujol i Per què hem guanyat. Premi Nacional de Periodisme 1994.
A Twitter: @fmarcalvaro
www.francescmarcalvaro.com
18/02/2020

L'eix que no es veu

05/02/2020

El sebastianisme indepe que ve

21/01/2020

El món abans del procés

07/01/2020

Govern vell i «Gobierno» nou

24/12/2019

La mala maror

10/12/2019

La mala memòria

26/11/2019

Autolesió de la ròtula

12/11/2019

​De la Jonquera a San Jerónimo

29/10/2019

Un Raymond Aron espanyol?

15/10/2019

Em truca un col·lega estranger

Participació