OPINIÓ

​«No, no y no»

«És inevitable veure paral·lelismes entre el secessionisme lingüístic i el negacionisme del canvi climàtic»

per Jordi Muñoz , 18 de gener de 2020 a les 20:00 |
L’expresident de les Illes, Jose Ramón Bauzá, deia l’altre dia (en castellà, òbviament) que el valencià, el català i el mallorquí són tres llengües diferents. Bauzá reincidia en el vell argument del secessionisme lingüístic, que darrerament semblava que anava quedant en segon pla. Però el nacionalisme espanyol no renuncia a una eina que li ha resultat molt efectiva.  Es tracta d’una teoria peregrina però que, tanmateix, durant molts anys ha tingut molt d’èxit entre l’opinió pública. Especialment al País Valencià. És inevitable demanar-se com és possible que durant tant de temps, tanta gent haja combregat amb una idea contrària a tota evidència, científica i d’experiència directa. La intercomprensió total entre totes les variants del català, la completa identitat entre les variants que es parlen al nord del País Valencià i al sud de Catalunya, i la unitat literària i de desenvolupament històric són incontestables. I, tanmateix, la negació de l’evidència ha tingut un èxit polític important i ha penetrat sectors molt amplis de l’opinió pública.
 

Bauzá i altres elits utilitzen aquest discurs de manera instrumental. Aquestes elits saben perfectament que és un discurs fals, però els és igual. Uns ho fan per raons tàctiques i de guany polític immediat, i d’altres ho fan per raons més de fons: l’esquarterament de la llengua obre la porta a la folklorització, la marginació i al remat la desaparició. 
 

Però la pregunta interessant no és per què ho fa Bauzà, o Isabel Bonig. El que cal saber és per què aquest discurs ha penetrat tant l’opinió pública. És inevitable veure-hi paral·lelismes, per exemple, amb el negacionisme del canvi climàtic que ha tingut èxit als Estats Units. Però el cas del secessionisme lingüístic és encara més sorprenent, perquè fa referència a una realitat més propera i tangible que la del canvi climàtic.
 

Les ciències socials tenen algunes respostes que poden ajudar a entendre-ho. Mecanismes i biaixos cognitius que expliquen com i per què som, sovint, tan impermeables a l’evidència contradictòria amb els nostres prejudicis. Mecanismes com el raonament motivat, o el biaix de confirmació, que consisteix en fixar-se i donar rellevància només a aquelles parts de l’evidència que confirmen els nostres prejudicis i ignorar, no processar i no donar importància a les que la contradiuen. En el cas de la llengua hi ha molt de marge pel biaix de confirmació, perquè sempre és possible trobar paraules, expressions i formes que són diferents entre una variant i una altra. I fer de l’anècdota, categoria és molt fàcil. 
 
La cosa va tan lluny que sovint he presenciat al País Valencià escenes surrealistes de gent que, imbuïda d’aquest secessionisme anticatalanista, assegurava no entendre el seu interlocutor si parlava amb un accent que identificava com a "català". Fins i tot una vegada, que l’interlocutor venia de Vinaròs. Era difícil de saber si ho feien veure o si realment el biaix cognitiu anava tan lluny que realment els bloquejava la comprensió. 
 
Però el que hem aprés, en aquest cas i en d’altres, és que el discurs academicista, que mira de convèncer recorrent a l’autoritat científica i acadèmica, no acostuma a funcionar. Repetir moltes vegades que la universitat i les autoritats lingüístiques han insistit molts cops en la unitat de la llengua. Quan un tema queda lligat a identitats socials o partidistes resulta molt difícil desactivar els prejudicis que condicionen la percepció de la realitat amb arguments estrictament racionals. Per això creences com la del secessionisme lingüístic són molt resistents. 
 
Tanmateix, tot i que l’espanyolisme no renuncia a utilitzar el secessionisme lingüístic quan pensa que li pot resultar útil, és un marc antic. En el seu moment va ser molt important i funcional, però ara ha anar quedant substituït per un altre discurs igualment desconnectat de l’evidència empírica i que, tanmateix, funciona: el de la persecució del castellà. Fins i tot en contextos tan extrems com la ciutat d’Alacant, on el català és una llengua residual, l’espanyolisme recorre a aquest argument.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Jordi Muñoz
Jordi Muñoz (València 1979) és investigador en ciència política de la Universitat de Barcelona. Fa recerca en comportament polític i política comparada, i imparteix classes d’anàlisi electoral a la UB. També col·labora en diversos mitjans de comunicació. A Twitter: @jordimunozm.
15/02/2020

El franquisme al codi penal: Gora alka-eta

01/02/2020

La Fiscalia contra Cuixart

18/01/2020

​«No, no y no»

04/01/2020

​De confiances i desconfiances

21/12/2019

El poder judicial, pendent avall

07/12/2019

«El compadreo»

23/11/2019

El PSC i la immersió

27/10/2019

Institucions i moviments

15/10/2019

Somriures glaçats

13/10/2019

​Venjança d'estat, acte primer

Participació