Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

OPINIÓ

Més precisió i gosadia periodístiques

«Quan parlo de precisió i gosadia parlo d'aprofundir en les informacions. Vull dir no quedar-se a mig camí encara que els detalls ofenguin algú»

per Xavier Roig , 18 de gener de 2020 a les 20:00 |
El passat dimecres dia 15 es va presentar a Sant Cugat del Vallès l’edició local del NacióDigital. L’acte va anar molt bé i la responsable santcugatenca del diari (l’Anna Mira) va llençar alguns temes de debat al convidats a la tertúlia. El més significatiu, al meu entendre, fou el referent a les anomenades “fake news” -allò que abans en dèiem “troles”-. Jo, tot parlant del tema, vaig demanar responsabilitat periodística sobre tot. 

I no ho dic pel NacióDigital, que em sembla prou compromès. Durant l’acte, a la pantalla gran, es va mostrar la pàgina web del diari i allí s’hi podia llegir una entrevista crítica amb l’equip municipal de Sant Cugat mentre, a tot això, l’alcaldessa era asseguda a la primera fila. Ho dic, sobretot, perquè el periodisme actual ha de lluitar contra realitats molt poderoses. La falta de precisió a la que porta la suposada immediatesa d’una notícia. També la restricció de la llibertat professional -que es veu amenaçada per grups de pressió diversos-. I, sobretot, la manca de deontologia professional -descarada en massa mitjans que tots coneixem i contra la qual el Col·legi de Periodistes no fa res-.


Quan parlo de precisió i gosadia parlo de donar les informacions el més aprofundides possibles (que no vol dir, la manera més erudita de donar-les). Vull dir no quedar-se a mig camí encara que els detalls ofenguin algú. Un exemple.

Durant les darreres eleccions (i, si no recordo malament, les anteriors també) i com a conseqüència de la limitació a parlar de “presos polítics” i “exiliats”, els periodistes de TV3 emetien un comunicat a cada telenotícies em el que es deia: “En obligat compliment de la resolució de la Junta Electoral Provincial aquest informatiu...etc.”. Era mentida aquest comunicat? No. Simplement no aprofundia prou ni explicava els motius d’aquesta resolució amb prou coratge. ¿Es va despertar un dia la Junta Electoral Provincial (JEP) i va decidir limitar la llibertat d’expressió de TV3? No. Encara que la JEP ho desitjava amb tota la seva ànima, les coses no van anar així. És per això els periodistes de TV3 hagueren hagut d’emetre l’esmentat comunicat amb més precisió i gosadia: “En obligat compliment de la resolució de la Junta Electoral Provincial, com a conseqüència d’un requeriment de Ciudadanos, aquest informatiu... etc.”. M’explico? Per què no ho van fer? Doncs vagin vostès a saber. Perquè no fos dit? Perquè hi deu haver periodistes de TV3 que són botiflers? No ho sé. 


El que vull remarcar és la tendència del nostre periodisme a massa sovint no arribar al final del temes que toca per mor a no acabo d’entendre’n la raó. I el tema és greu, perquè si l’origen és la manca de curiositat estem davant d’una falta total de vocació. Però si el problema és de quedar bé, encara pitjor: estem davant de l’autocensura o del clientelisme.
Situacions com aquestes tenen lloc molt sovint. Inclús davant d’entrevistes en les que la resposta de l’interviuat posa en safata la pregunta següent... que el periodista sovint no fa. A vegades ja es veu que el periodista no se n’assabenta. En d’altres detectes que el periodista no vol ficar-se en problemes i pretén guardar les formes, altre cop, vagin a saber vostès per què. Potser perquè l’interviuat és company en una de les nefastes tertúlies carajilleres que caracteritzen els mitjans hispans -que inclou els catalans, esclar-? Tot és possible. Ser periodísticament dur incomoda, segur. Ser just i precís, sense mentir ni ser tendenciós. Però professionalment resistent. No hi ha alternativa al bon periodisme. Néstor Luján (espero que els joves periodistes sàpiguen de qui parlo) deia que la cuina no resisteix la mediocritat. Doncs bé, el periodisme tampoc.


El que vull dir és que informar de manera incompleta -quedar-se a mig camí- també és una forma de “trola”. Podem utilitzar l’exemple que sempre es posa sobre allò que és notícia. Si un nen mossega un gos, el fet probablement sortirà als diaris. Però suposo jo que s’haurà d’explicar el per què ho ha fet. De criatures energúmenes al nostre país n’hi ha moltes -massa pel meu gust-, però no totes l’enfilen contra els gossos. No estem davant d’un hàbit generalitzat. A no ser que els gossos siguin catalans i els nens de Ciudadanos. No sé si m’explico...

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Xavier Roig
Nascut a Barcelona (1957) però tarragoní, és enginyer i, a hores lliures, escriptor. Li agrada l’aviació, i muntar i arreglar aparells espatllats. Està convençut que cal aprofitar el temps perquè, tard o d’hora, algú ens prohibirà pensar. No és aficionat al futbol, ni creu que el Barça ens hagi de redimir de res. I que si no haguéssim d’estar sempre teixint el que altres desfan, podríem tenir més temps per fer de Catalunya un lloc més evolucionat. Com succeeix als països normals.
15/02/2020

Jo també soc l’Anna Erra. I ni em disculpo ni me’n desdic

01/02/2020

Quan la JEC té raó

18/01/2020

Més precisió i gosadia periodístiques

04/01/2020

​La decisió de la JEC, un bé de Déu

21/12/2019

​La davallada de Catalunya i la falta de coratge

07/12/2019

El cofoisme també té un final

02/12/2019

Informació local: emplenar el forat amb el farcit necessari

30/11/2019

Gerro xinès o cubell d’escombraries?

09/11/2019

Quan Pedro Sánchez diu la veritat tothom s'escandalitza

26/10/2019

Les properes eleccions seran útils?

Participació