opinió

El Palau de la Generalitat i nosaltres

«És un monument a la persistència del poble català a governar-se a si mateix amb les seves pròpies lleis»

per Aleix Sarri , 12 de gener de 2020 a les 20:00 |
Sempre l'havia trobat bell el Palau de la Generalitat. Sempre l'havia vist amb reverència com el lloc on han passat alguns dels fets més importants de la nostra història. Hi havia anat un parell de vegades per alguna reunió puntual, però mai havia tingut temps de mirar-lo realment.

Per això quan fa setze mesos vaig començar a treballar-hi, vaig tenir un xoc. Acostumat a treballar en l'edifici confortablement plàstic del Parlament Europeu, allò era com entrar a treballar en un palau gòtic del segle XV. I bé, en realitat era exactament això. No hi ha cap seu de govern igual a tot Europa. Sempre que Catalunya ha tingut un mínim de llibertat, hem tingut el poder polític concentrat al Palau de la Generalitat. Des de 1410.


A poc a poc, caminant-hi, escoltant els que ja hi eren, vaig començar a mirar el Palau amb uns altres ulls. No com un decorat bonic on anar a treballar, sinó com un motor de la mateixa convicció política, una veritat més alta que les que apareixen als llibres o als debats.

Vaig començar a llegir història, anterior a 1714. Sobretot la revolució catalana de 1640, però també sobre els segles XVI i XV. Quan havia estat fet el pati dels tarongers? Quantes generacions de polítics catalans han vist la galeria gòtica? I quins conflictes polítics van viure?


Quan els diputats del General es van enfrontar amb el rei Trastàmara Joan II durant deu anys, ja es passejaven entre les columnes gòtiques del Palau. Quan el 1591 Joan Granollacs, diputat del braç militar, va decidir resistir durant onze mesos dins Palau davant l'intent d'arrestar-lo de Felip II, el pati dels tarongers ja hi era. Quan Pau Claris va proclamar la República de 1640-41, ho va fer al Saló Sant Jordi, i molt probablement el seu despatx a Palau era quasi al mateix lloc des d'on el President Carles Puigdemont planejava l'1-O i es debatia entre si declarar o no la independència uns quants segles després.

Dins el Palau hi ha traces de tota la nostra història. També dels seus pitjors episodis. Convertit en palau de justícia, amb la galeria gòtica tapiada durant l'ocupació espanyola post-1714. Perdudes les restes subterrànies del call jueu durant les reformes de Puig i Cadafalch. Bombardejades les estances que donaven al carrer del Bisbe durant la guerra civil. Encara es poden veure traces de les bales disparades per l'aviació feixista italiana a la torre que controla el pati. Encara es poden veure traces de les falques de fusta que usaven per tapar la llum a la galeria gòtica. Com si la foscor del règim filipista haguessin volgut traslladar-la sobre nosaltres. De la mateixa manera que les pintures militaristes i nacionalistes espanyoles que el dictador Primo de Rivera va imposar al Saló Sant Jordi li donen un aire estranyament lúgubre.


I és tant com el Palau és un monument a la persistència del poble català de  governar-se a si mateix amb les seves pròpies lleis, també ho és de la voluntat del poder espanyol de sotmetre el nostre país. L'últim cop que van controlar el Palau, durant el franquisme, també va deixar la seva empremta. A la sala de l'arxiu de comptes encara hi podem veure els noms d'alguns ocupants com Rodolfo Martín Villa, i fins i tot es van atrevir a pintar la figura d'un Sant Jordi en posició de derrota, amb l'escut caigut i la mirada baixa. Es pensaven que havien derrotat tot un país, i ens ho volien recordar. Per sort hi ha coses més fortes i més antigues que una ocupació militar.

Els nostres predecessors van construir la façana que dóna a Sant Jaume per protegir millor l'edifici després del setge de Felip II contra Granollacs. I van conservar les pintures noucentistes de Torres Garcia fins i tot quan Primo de Rivera les va arrencar del Saló Sant Jordi.

De la mateixa manera, el record de la llibertat i de quasi sis segles de conflictes institucionals amb el poder castellà són indestriables de l'afany de llibertat que té avui el poble de Catalunya. Si Pau Claris va haver de proclamar una república catalana per defensar-se de les violacions constitucionals de la monarquia hispànica, si ja el 1569 els diputats de la Generalitat eren empresonats per motius polítics, si ja hem patit tantes dictadures, imposicions i intents de suprimir el nostre poder polític, l'oportunitat d'aconseguir la independència de Catalunya els pròxims anys esdevé un deure que no podem defugir.

I no importa d'on venim, sinó que representem. Com recorda la galeria d'Ariosto, l'Estatut de Montilla i Maragall va ser violat pels poders de Madrid igual que qualsevol altra llei catalana de qualsevol període històric. A Madrid no els va importar que fossin del PSC.

I és que la política a Catalunya no va sobre reformes del mercat laboral, sinó sobre com ho fem per decidir des de Catalunya si en volem fer alguna. D'això va el Palau. De la lluita per tenir poder per decidir el nostre futur.

Al contrari del que ens ha fet creure l'autonomisme, no és la derrota sinó la voluntat de ser i de ser lliures el què defineix el caràcter polític dels catalans. Ara que plego de treballar-hi, estic més convençut que mai que perquè aquest país se'n surti cal més Joan Granollacs, cal més Pau Claris, més Palau, cal que ens coneguem més a nosaltres mateixos.

El Palau de la Generalitat ens recorda que la independència és molt més que un full d'Excel amb guanys i pèrdues, si no un acte d'amor per la llibertat i el dret del poble català a disposar de si mateix.

PS. Moltes gràcies a tota la gent que durant els darrers setze mesos m'han acollit tan bé a la casa. Especialment per als amics del petit protocol del President, que tant m'han ensenyat i sense els quals aquest article no seria possible. A tots els lectors, quan hi hagi portes obertes a Palau no deixeu d'anar-hi. Per la part que em toca, servir el nostre país des d'allà ha estat un honor que mai oblidaré.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Aleix Sarri
Aleix Sarri i Camargo (1985) llicenciat en Biotecnologia i Màster en Relacions Internacionals. De 2011 a 2018 vaig passar mitja vida a Brussel·les treballant com a assessor de l’eurodiputat Ramon Tremosa al Parlament Europeu. He publicat La Unió Europea en perill (Dèria-Pòrtic) i sóc co-autor de L'Europa que han fet fracassar (Pòrtic). A Twitter: @aleixsarri.
12/01/2020

El Palau de la Generalitat i nosaltres

29/12/2019

Lluitar amb el diable

15/12/2019

Està en risc la democràcia?

01/12/2019

Catalunya i Flandes, 1519-2019

03/11/2019

Carta oberta a l'europeisme oficialista

20/10/2019

Estelades a Hong Kong i preguntes a Berlín

06/10/2019

L'independentisme i el 99%

01/10/2019

Del 9-N al Consell per la República

08/09/2019

Per què anar a la Diada

25/08/2019

Iximule, en nom de la (des)colonització

Participació