opinió

«El Castell»

«Els temps que venen, incerts, amb una legislatura dolorosa segons broma reial, estaran marcats encara pel pes de l'estructura judicial que topa amb Europa»

per Xavier Graset , 9 de gener de 2020 a les 22:00 |
El Castell de Kafka, traduït ara per Joan Ferrarons i editat per Club Editor, em remet directament a la lectura de què disposàvem fins ara en català d'aquest clàssic, també traduït pel poeta Lluís Solà dins la col·lecció A tot vent el 1971. Aquella col·lecció, que també em va dur La nàusea de Sartre o La condició humana d'André Malraux, i tants altres, més de mig miler de títols editats des que es va crear el 1928. Joan Puig i Ferrater en va ser el primer director, també a l'exili a Perpinyà, i J.B. Cendrós en va possibilitar el retorn el 1964, sota el paraigües d'Aymà, i direcció de Joan Olivé. I des del 1982 és dins del grup Enciclopèdia Catalana. Agraït de les lectures dels llibres de tapa de color carabassa, és bo revisitar ara aquesta traducció de Ferrarons que ha esporgat i redreçat el text que ens havia arribat alterat per l'amic de Franz Kafka, Max Brod.

Tornem doncs al Club Editor i a la feina de Ferrarons, que ha anat directament al text original sense les manipulacions del seu amic que no va seguir les instruccions que ell mateix li va deixar, i que no es va editar en alemany per Malcom Pasley fins als anys vuitanta. Brod va modificar la divisió per capítols, va dividir les frases llargues, i va afegir comes, va canviar la sintaxi, la puntuació i va eliminar frases senceres. La traducció de Ferrarons és fidel al text de Kafka, ha refet aquelles alteracions i ara veiem la intenció directa de l'autor explicant l'impacte que va suposar l'arribada del segle XX.

Tornar a moure's entre K's i agrimensors, hostaleres i alts funcionaris, amb una nova lectura, també abans era jo mateix més jove, m'ha fet una sensació estranya. Com tota l'estranyesa de moure's amb dificultat per tota aquesta neu que no deixa avançar fins al castell.

I això llegit ara a cavall del 2019 i del 2020 sembla emmirallar-se del nostre present. A cada lector les circumstàncies i entorns li deuen dur mirades diferents sobre el text. És més la llum que aporta que la del cul d'espelma que tenim sobre el present quan mirem de desxifrar-la des dels mitjans de comunicació. Aquí no hi ha innocents fins que no es demostri el contrari, un futur sense expectatives, un poder i unes lleis viscudes com amenaça. Boira i tenebra, i falta de referents on agafar-nos. Una certa angoixa, que tot s'esquinça. El Castell, el podem afegir a El procés, un altre dels títols de Kafka, aquest per la connexió directa amb el temps polític català, que sembla reflexionar sobre present, tenint clar que fa una pila d'anys que està escrit, i que ens mostra que els tics i mecanismes del poder són els mateixos i són estructurals, a banda que cada terra faci sa guerra.


Els temps que venen, incerts, amb una legislatura dolorosa segons broma reial,  estaran marcats encara pel pes de l'estructura judicial que topa amb Europa, que es manté enrocada fent pinya amb la Junta Electoral central, mirant que tot plegat no se li acabi escapant dels dits i ensorrant com un castell, aquest sí, de cartes.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Xavier Graset
Nascut a Vila-seca (el Tarragonès) el 1963, periodista, actualment presenta Més 324. Amant de la bona vida, la bona cuina, i el bon teatre.
19/03/2020

Confiança i recel

05/03/2020

​Alimentària

20/02/2020

Que s'asseguin

06/02/2020

Desconsolats

23/01/2020

Devastats

09/01/2020

«El Castell»

26/12/2019

Cartes reials

12/12/2019

El joc del telèfon

28/11/2019

Trobada de tempteig

14/11/2019

Resintonitzar

Participació