OPINIÓ

Dotze pinzellades

«Són els dos elements més crítics amb el règim del 1978 els que han permès, per acció o per omissió, l'elecció d'un president»

per Josep-Lluís Carod-Rovira , 8 de gener de 2020 a les 21:00 |
1. El Congrés de Diputats ha superat el debat d'investidura, amb l'elecció d'un president del govern, debat en el qual han pres part representants parlamentaris de 19 sigles de partits diferents, circumstància que retrata el caràcter plurinacional i pluriregional de l'estat espanyol atès que només hi ha cinc partits que siguin d'àmbit estatal. Aquest fet explica, clarament, el fracàs d'Espanya com a estat nacionalment unitari que disposa d'un sistema de partits també nacional.

2. L'elecció del president d'un govern en minoria parlamentària és només el pas imprescindible que cal fer per començar la legislatura. Però, superat aquest, la legislatura pot esdevenir una cursa d'obstacles permanent si no hi ha res de més sòlid lligat i, per tant, si cal començar un nova tanda de negociacions cada vegada que el govern pretengui fer algun pas: pressupostos, en primer lloc, però també qualsevol mesura legislativa, proposicions no de llei, compareixences, creació de comissions, etc.


3. La fi del bipartidisme absolut, com ha existit de 1977 ençà, s'ha resolt amb la irrupció de la representació política dels dos moviments socials més destacats de la darrera dècada i que són els que han fet possible la investidura: el moviment del 15-M, al govern, i l'independentisme català i el basc, de fora estant. Són, precisament, els dos elements més crítics amb el règim del 1978 els que han permès, per acció o per omissió, l'elecció d'un president.

4. La gestió de la quotidianitat, les urgències socials, la política internacional i l'europea, l'emergència climàtica, la violència de gènere, la continuïtat de la repressió i la no resolució política del conflicte amb Catalunya poden fer saltar pels aires, en qualsevol moment, la victòria fràgil de la investidura, en accentuar-se les contradiccions entre socis de govern o aliats ocasionals, amb projectes polítics tan diferents, tant de model de societat, com de futur de país.


5. El pes enorme aconseguit per ERC en les negociacions és conseqüència del resultat electoral, pel qual es va guanyar la noció de partit moderat, d'ordre i de confiança, partidari del diàleg i la negociació, en una línia similar a la que sempre havia protagonitzat l'antiga CiU i continua desenvolupant el PNB. Si els republicans van guanyar-se aquest rol en el bloc anti155, els socialistes van aconseguir el mateix en l'espai del 155. L'electorat, doncs, va triar les dues opcions més moderades de cada banda i que percebia com a més dialogants.

6. La decisió d'ERC és tant valenta com arriscada, però demostra que disposa d'una tàctica pròpia, amb un lideratge indiscutible i una estratègia majoritàriament assumida pels seus militants, sense esquerdes numèricament significatives. Si els punts de l'acord esdevenen realitat, refermarà el seu lideratge polític a Catalunya, també en unes properes eleccions a la Generalitat. Si no és així, les conseqüències poden impedir d'assolir les expectatives ara existents. No és estrany, per tant, que, curant-se en salut, hagi simultaniejat el sentit del vot en la investidura amb el to del discurs de Montserrat Bassa, més contundent, clar i reivindicatiu que l'etèria entesa progressista davant el bloc ultra.


7. El canvi de rols entre ERC i la tradició convergent present a JxCat, que ha convertit, a la pràctica, Gabriel Rufián en la figura del que representava Roca Junyent, pel seu marge de maniobra en les negociacions, ha descol·locat JxCat, que ha tingut dificultats per presentar un projecte propi, clarament diferenciat i alternatiu al dels republicans. Pel que fa a la CUP, pel seu pes parlamentari, només pot aspirar a una funció molt simbòlica, tot i que clarificadora en l'àmbit ideològic.

8. El temps avalarà o no el posicionament de cada partit català en la investidura i l'encert o no d'haver-la permesa. Mai no sabrem què hauria passat si el suport d'ERC no s'hagués produït i Espanya hagués hagut d'anar a unes terceres eleccions, justament per la impossibilitat de resoldre el tema català, en termes polítics i democràtics, que és tal com hauria estat llegit internacionalment.

9. El paper dels tres partits nacionalistes espanyols d'ultradreta ha estat d'una ínfima qualitat de cultura democràtica, amb una escenificació de la visceralitat política com feia moltes, moltes dècades, que no es veia. Els insults, les escridassades, l'exageració, la mentida, la manipulació, les amenaces, les campanyes intimidatòries, han estat les úniques armes que han pogut emprar, en ser incapaços de vèncer a les urnes.

10. El patrioterisme estomacal, sense arguments convincents, de l'extrema dreta espanyola, sublimat en l'expressió-recurs "Viva España, viva el Rey", no fa més que contribuir a arrenglerar la idea d'Espanya amb allò que ells representen i a decantar, definitivament, el rei, cap a la seva banda, en un intent d'apropiació que és del tot balder perquè ja fa temps que el monarca ha pres partit. Si Espanya i el rei són això, que se'ls quedin tots dos.

11. L'argument socialista que no fer-los costat en la investidura equivalia a situar-se al costat de Vox i altres companys d'excursió és d'una barroeria sense precedents, perquè pot ser girat com un mitjó. Des de la seva posició hegemònica governamental, també podria dir-se al PSOE -si des de l'independentisme s'hi hagués insistit presentant batalla per aquests objectius- que la seva negativa a resoldre el conflicte polític, a través d'un referèndum d'autodeterminació i l'amnistia per als presos i exiliats polítics, és el que els hauria situat al costat de Vox i els altres, coincidint amb ells en el mateix rebuig i la mateixa política.

12. Finalment, la diferència de dinàmiques polítiques i pràctiques governamentals, entre Espanya i Catalunya, queda reflectida també en el nou govern i la identitat ideològica d'algun dels seus integrants. Així, si aquest és el primer govern de coalició a Espanya, des de 1939, fa, doncs, 81 anys, aquí, precisament, el primer govern que vam tenir ja va ser de coalició. Efectivament, el 1977, el govern Tarradellas, preestatutari, ja era un govern de coalició i, per cert, en el seu interior hi havia dos comunistes: Antoni Gutiérrez Díaz i Ramon Espasa. I, després, tots els governs posteriors han estat també de coalició, de dos partits, majoritàriament, o bé de tres, durant dues legislatures. Ni més ni menys, doncs, que allò que és normal a tot Europa. L'excepció europea, doncs, no és Catalunya, sinó Espanya. També en això...

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Josep-Lluís Carod-Rovira
Cambrils, 1952. Filòleg i escriptor. Ha estat conseller en cap i vicepresident del govern de Catalunya, diputat al Parlament i diputat electe al Congrés de Diputats d'Espanya. Ha dirigit la Càtedra sobre Diversitat Social de la Universitat Pompeu Fabra.  Autor d'una quinzena de llibres, dirigeix la col·lecció divÈrsia, Biblioteca Bàsica dels Països Catalans. Membre de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona i de l'Agència Catalana de l'Arengada (ACA), li agrada la mar, llegir, escriure, viatjar, passejar, l'allioli de la Fonda dels Àngels, la salsa de calçots de la Montserrat Coll, la ironia i l llibertat. És pare de dos fills i una filla i avi de tres néts i una néta.
 
01/04/2020

La fita

25/03/2020

L'Europa «missing»

18/03/2020

L’herència més bruta

11/03/2020

Corona virus, Corinna virus

04/03/2020

Un mitjancer per als «nostres»

27/02/2020

Santi Vila, per exemple

19/02/2020

Renunciar a la llengua

12/02/2020

​Arriba l'amnistia

05/02/2020

Dol per Steiner

29/01/2020

Es fa llarg esperar

Participació