OPINIÓ

El diàleg de l’statu quo

«Una de les parts imposa el marc, té la capacitat de cessar i empresonar l'altra part, i sempre, sempre, sempre tindrà l'última paraula»

per Maria Vila Redon , 6 de gener de 2020 a les 20:00 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 6 de gener de 2020 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Divendres, la inhabilitació de Quim Torra per part de la Junta Electoral Central movia el focus mediàtic cap al Palau de la Generalitat i treia pressió a ERC de cara a la investidura. Hi havia qui deia que el cop d'estat de la JEC tenia com a objectiu impedir que Pedro Sánchez fos president gràcies a ERC, però aviat el PSOE es va presentar com una víctima més d'aquest "deep state" (expressió ara tan de moda per descarregar a tothom de responsabilitat) i els xous del Parlament i el Congrés van fer la resta per a assenyalar la dreta com a instigadora de tots els mals.

Si no hi ha una sorpresa d'última hora, Sánchez serà investit després d'haver assolit un acord amb ERC que ha d'obrir la porta del "diàleg". Venim de tan avall que a alguns els sembla que si s'invoca "el diàleg" tot es resoldrà de cop i volta i el reconeixement mutu portarà indefectiblement a un referèndum d'autodeterminació.


La independència ha desaparegut del debat públic i els partits independentistes semblen gestories de la derrota, sobre la qual encara no han donat explicacions. Com diu un amic meu, ERC és l'únic partit que sembla tenir una estratègia, però encara no han explicat de quina manera l'ampliació de la base porta a la independència. Tardà deia l'altre dia a la ràdio que van improvisant (igual que JxCat, amb la diferència que JxCat no ho diu).

Part d'aquesta improvisació passa, doncs, per aquest "diàleg" en el marc de la constitució, que bàsicament vol dir que com a màxim votarem un nou estatut o un pacte fiscal en la línia del concert econòmic, i tornarem a ser el 2005. Aquesta nova relació amb l'estat no tindrà res de bilateral, contràriament al que ens volen fer creure, perquè el nostre no és un conflicte d'igual a igual on les parts puguin asseure's a la taula en igualtat de condicions.


Una de les parts imposa el marc, té la capacitat de cessar i empresonar l'altra part, i sempre, sempre, sempre tindrà l'última paraula. Parlar, el que se'n diu parlar, es podrà parlar de tot. I tant que sí. Ja ho va dir Miquel Iceta: "Es pot parlar d'autodeterminació, però això serà molt breu: jo li diré que no i passarem a les postres".

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Maria Vila Redon
Advocada. Escric i xerro on em deixen, i com a bona catalana faig coses. Em molesta especialment que les circumstàncies m'obliguin a defensar posicionaments que en una situació de normalitat no defensaria, però suposo que ja es tracta d'això. Viure és prendre partit, i a vegades m'espanto si veig que em modero.
03/07/2020

Militar per Catalunya

11/06/2020

«Qui s'han pensat que som, nosaltres?»

10/05/2020

​Cientifisme autoritari

16/04/2020

​Denúncies i experts

30/03/2020

«Covid-19 i autoritarisme»

16/03/2020

El virus en un país federal

02/03/2020

Crònica d’una tarda de dilluns qualsevol a Dresden

17/02/2020

El castellà, per a les coses importants

03/02/2020

Encara es pot tocar més fons

20/01/2020

El martirologi del president Torra

Participació