OPINIÓ

​De confiances i desconfiances

«Al sobiranisme no li hauria de fer por utilitzar l'arma dels pressupostos per forçar el PSOE a respectar els acords»

per Jordi Muñoz , 4 de gener de 2020 a les 20:45 |
1. Lawfare 
Amb l'escandalosa intromissió de la Junta Electoral Central sembla que alguns, a Espanya, han caigut de la figuera. És el lawfare, ens diuen. Com si tot just comencés ara, l'ús i abús dels instruments de l'estat de dret com a arma política. Però no: és una vella tradició a Espanya. Fins ara, però, les víctimes eren unes altres, i ves per on, ni s'hi fixaven. Fa anys que la dreta espanyola utilitza els tribunals per guanyar allò que perd a les urnes. Ha passat a Madrid, a València i a Catalunya. Però, amb diferència, els abusos més grans dels temps recents s'han produït amb l'independentisme català. Ara, però, aquesta dinàmica endimoniada es gira contra els interessos del PSOE, i quan veuen perillar la investidura posen el crit al cel.

 
És difícil no tindre memòria. Però tanmateix, sense oblidar els silencis i complicitats del PSOE i acompanyants aquests anys, potser val la pena saludar aquesta caiguda de la figuera. Potser ara que els aparells judicials i administratius controlats matusserament per la dreta amenacen els seus interessos, s'obriran algunes escletxes en aquest front. I potser Podem hi ajudarà, plantejant reformes legislatives necessàries per controlar l'intervencionisme polític i els abusos d'organismes judicials i administratius. O potser no, tampoc cal ser excessivament optimistes, que ja ens coneixem.

 
En tot cas, si les esquerres espanyoles ara reaccionen, poden passar dues coses. La primera és que la brigada Aranzadi comenci a exercir una certa automoderació, i ens estalviem tots plegats més abusos com els d'aquests anys. La segona és que, llançats com van, decideixin anar a totes i aprofundeixin la crisi del règim del 78. Seria raonable pensar que l'estat profund sap mesurar les seves forces i actua amb prudència, per instint de supervivència. Però potser a Espanya no funciona així, perquè s'hi juguen massa, o senzillament perquè són massa ideològics.

 
2. Desconfiança
La memòria i, en el seu defecte, l'hemeroteca haurien de ser l'antídot per evitar la temptació de l'eufòria o de l'excés de confiança en el PSOE. Les giragonses i frivolitats de Sánchez, la seva trajectòria recent, la divisió interna del PSOE i l'agressivitat de la seva ànima nacionalista haurien de ser suficients per contenir l'eufòria i les ganes de sobreactuar. Hi ha pocs motius per la confiança.
 
Ara bé, tothom sap, o hauria de saber, que els conflictes no es resolen entre amics, sinó entre adversaris. I els adversaris són, per definició, gent que desconfia profundament de l'altre. Per això, la desconfiança no hauria de ser raó per no seure i parlar.

Però sí que hauria d'ajudar a mantenir l'ull obert, a no posar tots els ous en el cistell d'aquest diàleg i, sobretot, a pensar i administrar els mecanismes que puguin garantir el compliment dels compromisos. En el cas de Sánchez i del PSOE, la necessitat d'aprovar pressupostos i obtenir una certa estabilitat parlamentària haurà de ser el principal mecanisme institucional per forçar-los a respectar els acords. I al sobiranisme no li hauria de fer por utilitzar-lo. La radicalització de la dreta espanyola hi pot ajudar, perquè deixa el PSOE sense alternativa.
 
Més enllà dels mecanismes de garantia, evidentment, hi ha la correlació de forces. La gran oblidada pels qui no fa gaire ens deien que ja estava tot fet. El resultat del diàleg o, si més no, l'escenari que quedarà quan fracassi la taula, dependrà en bona mesura de com evolucioni la correlació de forces.

Si l'independentisme es desarma unilateralment per dessagnar-se en batalles caïnites, o bé per desmobilitzar-se i confiar-ho tot a la via institucional, o per la desconnexió amb la majoria social i la pèrdua progressiva de suports, el resultat serà catastròfic. Si, per contra, l'independentisme segueix guanyant eleccions, acumulant suports, plantant cara als abusos al carrer i en l'esfera internacional i comença a governar raonablement bé, llavors les coses poden decantar en un escenari nou. La història, per bé o per mal, no està escrita.
 
3. Ciutadella
La magnitud de l'abús de la JEC, i el context en què passa, han provocat reaccions d'alguns dels qui acostumen a callar davant dels abusos. Per un cop, les línies de confrontació han sortit dels marges del bloc independentista i s'ha pogut intuir un consens democràtic més gran. Aquell 70%. Potser serà un consens conjuntural i respon a interessos tàctics de socialistes i comuns. Però seria una llàstima no aprofitar l'ocasió. Per això és una mala notícia que la resposta institucional en defensa del president Torra, a Palau i al Parlament, no s'hagi plantejat en aquests termes. La transcendència del moment mereixia una mica més de cintura d'uns i d'altres.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Jordi Muñoz
Jordi Muñoz (València 1979) és investigador en ciència política de la Universitat de Barcelona. Fa recerca en comportament polític i política comparada, i imparteix classes d’anàlisi electoral a la UB. També col·labora en diversos mitjans de comunicació. A Twitter: @jordimunozm.
15/02/2020

El franquisme al codi penal: Gora alka-eta

01/02/2020

La Fiscalia contra Cuixart

18/01/2020

​«No, no y no»

04/01/2020

​De confiances i desconfiances

21/12/2019

El poder judicial, pendent avall

07/12/2019

«El compadreo»

23/11/2019

El PSC i la immersió

27/10/2019

Institucions i moviments

15/10/2019

Somriures glaçats

13/10/2019

​Venjança d'estat, acte primer

Participació