opinió

Formes i Estat

«Una de les carències que més s'han manifestat, aquests darrers temps, és el d'un clar sentit d'Estat per part del moviment independentista»

per Josep-Lluís Carod-Rovira , 25 de desembre de 2019 a les 17:20 |
Una de les carències que més s'han manifestat, aquests darrers temps, és el d'un clar sentit d'Estat per part del moviment independentista, en qualsevol de les seves variades manifestacions institucionals, polítiques i cíviques. Aquest és gairebé un lloc comú, en l'opinió de persones el posicionament nacional de les quals se situa fora de tot dubte quant a la seva lleialtat al país. El tacticisme imperant, l'absència de mirada llarga i la importància escassa, per no dir nul·la, que es presta, per aquests verals, a determinats gestos i comportaments no fan més que confirmar aquest tan inconsistent sentit català d'Estat, sentit per al qual no cal tenir un Estat català, imprescindiblement, sinó que ja ha d'existir prèviament a la consecució d'aquest.

Aquests dies he tingut oportunitat d'assistir a un acte públic al Palau de la Generalitat i, malauradament, la carència s'ha tornat a fer present. Alguns comportaments espontanis, inconscients, normals, doncs, per part de polítics i ciutadans que assitien a l'acte en qüestió al Saló de Sant Jordi, així ho han refermat. Crec que ens falta un sentit institucional més elevat del que ara tenim, per exemple en el tractament a les persones que presideixen o han presidit aquest país. De vegades s'utilitzen formes més aviat familiars, que potser poden emprar-se en àmbits o contextos més privats, domèstics, però que no són les més apropiades en un acte públic al Palau de la Generalitat. Hi ha maneres que expressen, sense adonar-nos-en, una certa concepció de la representació institucional una mica d'anar per casa, com si les institucions no fossin realment de debò o, en tot cas, de segon nivell.


Allà, però, on apareix més clarament aquesta absència de sentit d'Estat és, precisament, quan tots els estats del món, acostumen a comportar-se de la mateixa manera, amb una actitud de respecte i solemnitat: en el moment de cantar l'himne nacional. A Europa, i a la majoria de països, és normal que hom escolti i canti l'himne nacional amb les mans estirades del tot, al costat del cos, si bé en algun país americà també és costum de dur-se la mà al cor i, arreu, les persones uniformades mantenen la mà dreta tocant la gorra amb la punta dels dits, saludant en posició reglamentària. Un himne nacional representa una col·lectivitat humana, una societat nacional diferenciada de les altres i és, alhora, el lligam que lliga els presents amb el passat col·lectiu i n'expressa la voluntat de continuïtat de cara al futur.

Pel que fa al cas català, ja n'he parlat en alguna altra ocasió i, si ara hi torno, és perquè em continua provocant la mateixa sensació negativa que temps enrere. Els Segadors és himne nacional de Catalunya, per una llei aprovada per unanimitat al Parlament, PP inclòs. Es tracta de la Llei 1/1993 de 25 de febrer. De llavors ençà s'ha cantat en infinitat d'ocasions i continua fent-me tot l'efecte que són majoria els compatriotes, dirigents polítics i càrrecs institucionals inclosos, que no saben quina actitud física adoptar amb relació a l'himne.


En l'acte d'aquest dilluns, mentre els assistents cantàvem l'himne, tenia davant meu els membres del Govern i, ai las, cap dels que jo vaig veure, de la segona fila estant, mantenia la posició que, en qualsevol altre país europeu, adoptaria un governant. La majoria de consellers tenien les dues mans juntes, situades just al damunt de les parts nobles, com si els calgués protegir-se-les d'alguna malvestat judicial, començant pel mateix president. Com si això no fos prou, algun conseller va estar-se durant tot l'himne amb les mans agafades al darrere, a l'esquena, desconec si també amb intencionalitat protectora, però semblava el posat típic del jubilat que passeja sense presses o que, guaitant per entremig de la tela que resguarda els treballs en algunes infraestructures, fa una visita d'obres i en xafardeja l'estat. No ho sé pas, però potser algú que tingui relació amb el govern estaria bé que els digués com cal comportar-se mentre sona un himne nacional, el nostre i qualsevol altre.

Vaig permetre'm de girar la vista enrere i el balanç no permet tampoc gaires alegries administratives. D'entre els assistents, diria que gairebé tots de la causa, la majoria coincidia amb el govern, almenys pel que fa a la posició del cos. Alguns, però, estaven amb els braços plegats sobre el pit, com qui espera que s'acabi alguna cosa en curs, amb una certa impaciència i incomoditat. Vaig veure algun puny alçat, cosa insòlita en un himne que és l'expressió no d'una ideologia, sinó d'un país, potser molt adequat si sona l'himne del partit o de l'organització internacional a què es pertany. I algun inquietant braç dret enlaire, estirat, amb el dit gros de la mà amagat, deixant ben visibles els altres quatre que suposo que volien simbolitzar les quatre barres. En fi, feia molt mal efecte i un conegut centreeuropeu que també hi era em va demanar perquè hi havia gent fent una salutació feixista... En fi, crec que hauríem de deixar-nos estar de coses rares i, començant pel govern i els polítics, comportar-nos, amb maduresa, com el que se suposa que volem ser: un país normal, igual que els altres. Ja sé que hi haurà qui pensi que tot això són temes menors, però les formes són sempre molt importants i si, realment, un dia aspirem a ser estat, ja hem de començar a semblar-ho ara, sense esperar el dia gloriós de la independència.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Josep-Lluís Carod-Rovira
Cambrils, 1952. Filòleg i escriptor. Ha estat conseller en cap i vicepresident del govern de Catalunya, diputat al Parlament i diputat electe al Congrés de Diputats d'Espanya. Ha dirigit la Càtedra sobre Diversitat Social de la Universitat Pompeu Fabra.  Autor d'una quinzena de llibres, dirigeix la col·lecció divÈrsia, Biblioteca Bàsica dels Països Catalans. Membre de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona i de l'Agència Catalana de l'Arengada (ACA), li agrada la mar, llegir, escriure, viatjar, passejar, l'allioli de la Fonda dels Àngels, la salsa de calçots de la Montserrat Coll, la ironia i l llibertat. És pare de dos fills i una filla i avi de tres néts i una néta.
 
01/04/2020

La fita

25/03/2020

L'Europa «missing»

18/03/2020

L’herència més bruta

11/03/2020

Corona virus, Corinna virus

04/03/2020

Un mitjancer per als «nostres»

27/02/2020

Santi Vila, per exemple

19/02/2020

Renunciar a la llengua

12/02/2020

​Arriba l'amnistia

05/02/2020

Dol per Steiner

29/01/2020

Es fa llarg esperar

Participació