Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

OPINIÓ

Brighton 64, moderns per sempre

«Albert i Ricky Gil apugen ara més el to que quan eren uns galifardeus de vint anys»

per Jordi Bianciotto , 20 de desembre de 2019 a les 22:52 |
Hi ha un fil d'or que ens connecta amb la memòria de la Barcelona dels anys vuitanta i es diu Brighton 64, la banda de La casa de la bomba, modernista per a després del modernisme, portadora d'un vigor pop que no se l'acaben. El destí, i els tribunals europeus, han donat un plus d'actualitat visionària al seu nou disc, Como debe ser, el més polític de la seva trajectòria, on ens parlen de males pràctiques democràtiques i conclouen que, davant de certs excessos, el millor és aplicar una recepta basada en el principi de "demolición, patada y abolición".

Ara que de tot fa trenta anys com a mínim, i quan se celebren fins i tot els aniversaris sense xifres rodones, tot vivint en el revival sense fi, cal apreciar que un grup amb tanta història, prop de quatre dècades, es prengui la molèstia d'enregistrar discos amb cançons noves. Fa dos anys va ser l'audaç  El tren de la bruja, doble i basat en el relat de Carlos Zanón, i ara és aquest nou àlbum ric en esmenes a la configuració de l'Estat espanyol, amb cançons que duen títols tan simptomàtics com Juez y parteEl estado de la nación o La cara infame del poder.


Com ha passat amb tanta gent a Catalunya en aquests anys, els germans Albert i Ricky Gil (que encapçalen el grup de la mà del també veterà Jordi Fontich i el jovencell Eric Herrera), apugen ara més el to que quan eren uns galifardeus de vint anys. Però el més remarcable és que ho fan lluint unes cançons dotades d'un refrescant dinamisme, que poden atrapar-te a la primera escolta amb les seves tornades expeditives i l'entonació vocal a raig del Ricky.

Brighton 64 continua encarnant en aquesta nova obra una idea del pop -del power pop- que s'inspira en el passat (les santes relíquies mod coronades per ses majestats The Who) però no pas per nostàlgia sinó apel·lant a essències eternament modernes, amb ànim de superar les tribus i llegint el present a la seva llenguaruda manera. Amb una empenta natural, estructural, i sense impostació juvenil, com ho farà la banda a la seva pròxima cita amb els barcelonins, el 4 de gener a la sala Sidecar.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Jordi Bianciotto
Periodista i crític musical. Escriu a El Periódico de Catalunya i a les revistes especialitzades Rockdelux i Enderrock, entre d’altres mitjans, i és autor de diversos llibres, com ara els tres volums de Guía universal del rock (Robinbook) i 501 cançons catalanes que has d’escoltar abans de morir (Ara Llibres). Membre de l’ACP i del Grup de Periodistes Ramon Barnils, i articulista a web Mèdia.cat. També el podeu trobar a www.jordibianciotto.cat i seguir a Twitter a @JordiBianciotto.
21/02/2020

Tot és groc

15/02/2020

Un tresor de 80.000 discos

08/02/2020

Guillem d’Efak, també

01/02/2020

Festival Maleducats, la nova onada

24/01/2020

​Serrat i Sabina, el termòmetre

17/01/2020

Neil Peart, pulmó de Rush

10/01/2020

Música en català, vint anys després

04/01/2020

​Martín Rodríguez, estrella del rock'n'roll

27/12/2019

Els millors de l’any

20/12/2019

Brighton 64, moderns per sempre

Participació