Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

TRIBUNA OBERTA

Una funesta columna de Nadal

«No em puc imaginar què passava pel cap d'en Fernando quan, a les portes de Nadal, va decidir posar fi a la seva vida»

per Sergi Caballero , 20 de desembre de 2019 a les 13:28 |
Són dos quarts de nou del matí. Entro al meu bar de capçalera amb la certesa que indefectiblement, només de veure'm entrar, la mestressa em prepararà un cafè amb llet i l'habitual entrepanet de botifarra blanca —a les comarques de Barcelona en diuen bull blanc. No tinc més remei que seure al tamboret de la barra perquè totes les taules estan ocupades. Detecto més xivarri del que és habitual.

Mentre em serveixen la meva benzina matinal, poso la parabòlica —defecte professional— i m'adono que he entrat al bar més adormit del que és habitual perquè no he vist les ambulàncies i els cotxes dels Mossos d'Esquadra i de la Guàrdia Urbana que hi havia mal aparcats, uns 10 metres més avall del carrer. Potser és que em faig vell i estic perdent facultats.


—Què ha passat? —Pregunta una dona que devora un croissant de xocolata al meu costat, a la barra.
Es Fernando, el portero del edificio de al lado — respon la cambrera.—Se ha subido a la terraza y se ha tirado.

—Ostres! Com és?
Estaba mal con la mujer, llevaba dos meses con el divorcio y parece que no lo ha podido soportar.

Pues yo llevo tres divorcios y aquí estoy —escup entre dents un altre client, assegut també a la barra, mentre xarrupa un cafè amanit amb un licor que ell anomena "medicina". Porta el cabell força llarg, canós i una mica llardós. Les dents tenyides pel tabac. M'hi he fixat perquè quan ha entrat al bar l'he sentit demanar el cigaló i, mentre li servien, ha hagut de tornar a sortir a treure diners del caixer automàtic per poder-lo pagar.

Mentre m'acabo l'esmorzar, la barra del bar es converteix en l'eix d'un debat a tres bandes sobre el suïcidi. La conversa és una mena de fil de Twitter en viu que acaba derivant en una reflexió sobre la mort. Aquest col·loqui improvisat el conclou la cambrera rememorant una luctuosa història personal. El relat inclou dos girs inesperats de guió en només tres frases:
Mira, nunca sabes por donde te va a llevar la vida. —deixa anar la dona tot escurant una tassa que acaba de treure del rentaplats.-Mi madre siempre decía que prefería morir después de mi padre. No porque fuera una egoísta sino porque creía que él no podría soportar enterrarla. Al final, la que murió primero fue mi madre. Tenía 66 años y, como ella predijo, mi padre pasó una depresión muy fuerte. Pero... ¿sabes qué? Al cabo de un tiempo conoció a otra mujer y ahora parece que llevan toda la vida juntos.

No em queda res més per aprendre avui al bar. Pago els dos euros amb setanta-cinc de sempre i surto altre cop al carrer. A quatre passes de mi, un grup de veïns observa el tendal que la policia ha desplegat per tapar el cadàver del porter, que jeu inert sobre la vorera. S'ha de fer l'aixecament del cadàver però el jutge, com sempre en aquests casos, deu haver trobat una romeguera perquè està trigant una eternitat a arribar. Mentrestant, un formiguer de cotxes avança lentament pel carrer Balmes, amb els conductors absolutament aliens a la tràgica escena que tenen al costat.

No em puc imaginar què passava pel cap d'en Fernando quan, a les portes de Nadal, va decidir posar fi a la seva vida saltant des de la part més alta de l'edifici que ell mateix custodiava. Però em ve al cap la frase que sempre repetia en Narcís Bardalet, forense i prohom de Figueres. Bardalet, ara jubilat, era un metge molt singular. Cobria tot el cicle vital dels pacients. Combinava la seva feina de pediatra amb la de forense. Al matí podia estar examinant un nounat i després potser es passava la tarda intentant fer parlar un cadàver.

Un dia conversàvem sobre el suïcidi i el tabú que sempre ha emmascarat aquesta trista realitat. Divagàvem sobre la molta feina que queda per fer per afrontar aquest fenomen i també sobre les motivacions que poden portar una persona a llevar-se la vida. I amb la seva impassible fredor, amb aquell murmuri tan característic que sempre emet, el forense va llençar una sentència que encara avui em fa pensar:
—Els suïcides són covards davant la vida i valents davant la mort.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Sergi Caballero
Periodista
Transportista de notícies a Ser Catalunya. Compartint coneixements a Radiofònics
@sergi_caballero
21/01/2020

​La victòria de Jordi Cuixart

15/01/2020

​Deconstruint Santi Vila

07/01/2020

​Els espanyols, davant el mirall

20/12/2019

Una funesta columna de Nadal

13/12/2019

Boja acadèmia de pares sobreprotectors

04/12/2019

Yúlia

28/11/2019

En busca del vot cunyat

21/11/2019

Passar pel tub

14/11/2019

La noia que plorava al bus

08/11/2019

Davant del dubte, periodisme

Participació