OPINIÓ

LOAPA telefònica

«Qui vulgui continuar fent el préssec quedant-se a Espanya, pagant-nos l'estada de la nostra butxaca, ja sap el pa que s'hi dona»

per Josep-Lluís Carod-Rovira , 18 de desembre de 2019 a les 22:00 |
Tota la història de l'Espanya moderna i contemporània és la crònica d'un combat contra la diferència i per unificar la diversitat de pobles, cultures i llengües d'acord amb el model únic hispano-castellà. Tant és així que, més enllà de discursos retòrics sobre federalisme i la falsa paranoia de ser l'estat més descentralitzat del món, els fets i les lleis desmenteixen la gran mentida política de l'estat.

El règim del 78 comença amb l'invent d'un estat amb 17 comunitats autònomes i dues ciutats autònomes africanes, per tal de diluir, d'aquesta manera, la personalitat nacional catalana i basca en el maremàgnum de la generalització autonòmica. I s'empara en una constitució que parla de nacionalitats, sense dir mai quines, però on només s'esmenta pel seu nom una sola nació: l'espanyola.


S'hi estableix l'oficialitat dels diversos idiomes de l'estat, si bé l'únic que s'hi menciona és el castellà. I es fa referència a banderes, però només hi apareix l'espanyola, perfectament descrita pel que fa a mides i colors, mentre les altres -tampoc mai no se sap, com les llengües, quines poden ser- hi brillen per la seva absència més absoluta.La constitució democràtica estableix la superioritat legal del castellà sobre els altres idiomes, la discriminació, doncs, de la llengua catalana, amb la mateixa violència legal que fixa la supremacia de la nació espanyola i la seva bandera sobre les altres que hi ha a l'interior de l'estat.

El cop d'Estat del 23 de febrer de 1981, si bé fou presentat com a fracassat, en realitat va triomfar en el reforçament de criteris legals que limitaven el dret a l'autogovern i eliminaven les diferències i singularitats existents entre els pobles que tenien el castellà com a llengua pròpia i aquells que en tenien d'altres. La conseqüència legal de l'alçament armat de Tejero i altres militars de diferents cossos de l'exèrcit espanyol, que ocuparen el congrés de diputats a punta de pistola i hi dispararen trets a l'hemicicle, va ser la Llei Orgànica d'Harmonització del Procés Autonòmic, més coneguda com a LOAPA (sigles del nom en castellà de la llei), una iniciativa legal aprovada per les Corts espanyoles el 30 de juny de 1982, gràcies a un pacte establert pel PSOE i la UCD.


L'amable paraula harmonització, de fet, el que comportava era tornar a collar, encara més, la singularitat nacional catalana i basca fins a fer-la imperceptible enmig del festival de banderes i himnes nous de trinca de les regions, noves i velles. Aquest nou atemptat legal generà una reacció de protesta enorme i culminà amb una gran manifestació a Barcelona, organitzada per la Crida a la Solidaritat.

Recentment, sense cap mania de caure en el més espantós dels ridículs, el president espanyol en funcions s'ha negat a telefonar al president de Catalunya. Durant uns dies ha estat patètica la repetició de la notícia segons la qual el president Torra no aconseguia que el president Sánchez, en funcions, es dignés a posar-se a l'aparell o bé tornar-li la trucada, en un altre moment, com a cortesia institucional elemental. Però no esperarem ara bona educació per part del govern d'un estat que atonyina, a cop de porra i puntades de peu, gent pacífica de totes les edats que no fan cap mal a ningú i que només voten.


O que persegueix cantants, titellaires i actors, menteix davant dels jutges amb tot impunitat, censura el llenguatge a utilitzar a la televisió pública catalana o es passa a la torera -aquest sí que és el seu estil més genuí- el vot democràtic impedint que siguin president de Catalunya, diputat als parlaments de Catalunya, Espanya i Europa, senador al Senat o conseller municipal, les persones que els ciutadans hem votat per a aquesta funció.

El president d'allà no ha volgut trucar el d'aquí, perquè fer-ho de president a president era tant com reconèixer una realitat política que ells combaten i fan veure que ignoren, però, sobretot, menystenen, rebaixen de rang i menyspreen. Per parlar, finalment, amb Torra, algú ha tingut la brillantíssima idea que, alhora, havia de telefonar a 16 presidents més de comunitats autònomes i a dos de ciutats autònomes africanes, no fos cas que, si només parlava amb Torra, el món s'enfonsés.

Aquest episodi tan penós, esgotador i deplorable no és nou, sinó que es tracta de la Loapa de sempre, ara en versió telefònica. Es tracta, doncs, d'amagar Catalunya, de situar-la al mateix nivell de tracte que Múrcia, Cantàbria o La Rioja, territoris on no es viu cap conflicte nacional amb Espanya, ni compten amb cap majoria parlamentària que en vulgui tocar el dos.

Continua, doncs, el combat per imposar la supremacia legal, política, cultural, lingüística, esportiva i policial espanyola, per damunt d'altres realitats existents a l'interior del mateix estat. L'estratègia és la de sempre: atacar la identitat nacional i cultural dels altres, tot imposant l'espanyola, ocultant, dissimulant o desfigurant-la. En l'àmbit lingüístic, per exemple, l'oficialització de dues variants de la mateixa llengua (català/valencià) només es produeix en el nostre cas, però no, en canvi, en el del castellà/andalús.

En uns casos se'n trenca la unitat, contra la ciència, o bé se'n silencia el nom i se'n falsifica la identitat amb la invenció d'un idioma inexistent, sense el menor escrúpol, lengua aragonesa propia del área oriental, coneguda com a lapao, per no dir-ne el que és: català. El nacionalisme espanyol no té ideologia, sinó nació, i la seva tirada natural cap a la destrucció de les identitats dels altres aconsegueix una transversalitat que va de la ultradreta fins a posicions d'ultra esquerra en altres àmbits.

En fi, qui vulgui continuar fent el préssec quedant-se a Espanya, pagant-nos l'estada de la nostra butxaca, ja sap el pa que s'hi dona i que és l'únic que ens hi espera. Es tracta de la sola diversitat que podem esperar-hi, aquella que va de la loapa al lapao i així anar fent, fins que diguem prou!

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Josep-Lluís Carod-Rovira
Cambrils, 1952. Filòleg i escriptor. Ha estat conseller en cap i vicepresident del govern de Catalunya, diputat al Parlament i diputat electe al Congrés de Diputats d'Espanya. Ha dirigit la Càtedra sobre Diversitat Social de la Universitat Pompeu Fabra.  Autor d'una quinzena de llibres, dirigeix la col·lecció divÈrsia, Biblioteca Bàsica dels Països Catalans. Membre de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona i de l'Agència Catalana de l'Arengada (ACA), li agrada la mar, llegir, escriure, viatjar, passejar, l'allioli de la Fonda dels Àngels, la salsa de calçots de la Montserrat Coll, la ironia i l llibertat. És pare de dos fills i una filla i avi de tres néts i una néta.
 
25/03/2020

L'Europa «missing»

18/03/2020

L’herència més bruta

11/03/2020

Corona virus, Corinna virus

04/03/2020

Un mitjancer per als «nostres»

27/02/2020

Santi Vila, per exemple

19/02/2020

Renunciar a la llengua

12/02/2020

​Arriba l'amnistia

05/02/2020

Dol per Steiner

29/01/2020

Es fa llarg esperar

22/01/2020

Trampejant Trapero

Participació