opinió

Negociar què?

«ERC, i si JxC entra en la mateixa dinàmica, han de tenir ben clar què és allò que negocien, tenint en compte la seriositat que ens mereixen les seves promeses»

per Josep-Lluís Carod-Rovira , 11 de desembre de 2019 a les 20:00 |
Quan no es disposa de majoria clara a la cambra, la investidura d'un president, la formació de govern i l'establiment d'una majoria parlamentària que permeti desenvolupar els projectes de legislatura es fa a partir de l'establiment d'acords amb formacions d'ideologies semblants. Així és com acostuma a succeir en els estats uninacionals, en els quals hi ha un únic sistema de partits. Però en casos com l'espanyol, amb una composició plurinacional clara i, àdhuc, pluriregional, no hi ha un sol sistema de partits, sinó diversos, en funció de la seva adequació a la realitat plurinacional i pluriregional existent.

És per aquest motiu que, al Congrés de diputats actual, hi són presents fins a dinou partits diferents, corresponents a realitats territorials distintes i, en no haver-hi cap majoria viable des del punt de vista ideològic, a escala estatal, els socialistes han de cercar suports en forces progressistes d'altres espais nacionals i geogràfics. Per això, una mateixa opció (d'esquerres, socialista, socialdemòcrata, progressista, etc.) pot arribar a duplicar-se o multiplicar-se encara més, en funció de la representativitat nacional o regional que duu al darrere.


Durant els anys republicans, ERC era el partit majoritari a Catalunya, i aquesta circumstància la dugué a arribar a acords amb l'esquerra espanyola, encapçalada pels socialistes, fins al punt d'entrar a formar part d'alguns governs, aportant-hi ministres. Fou el cas de Jaume Carner (Hisenda), Lluís Companys (Marina), Miquel Santaló (Comunicacions), Carles Pi Sunyer (Treball i Planificació Social), Joan Lluhí i Vallescà (Treball, Sanitat i Previsió Social, Comunicacions i Marina Mercant), Josep Tomàs i Piera (Treball i Previsió Social), Jaume Aiguader (Treball i Assistència Social). També Acció Catalana Republicana, el PSUC, la Lliga Catalana i la mateixa CNT aportà ministres catalans als governs republicans com, en el cas basc, ho féu també el PNB. Ningú no qüestionava la continuïtat al si de l'estat espanyol i, per tant, hom s'avenia, també, a governar-lo.

Tot i que, a l'interior d'ERC, sempre va existir-hi un corrent independentista, començant pel mateix Macià, aquest no era un partit independentista i no va ser-ho fins al 1987, quan hi vam entrar militants procedents d'altres tradicions, des de Nacionalistes d'Esquerra i el PSAN fins a la Crida a la Solidaritat. Quan va arribar l'Estatut del 2006, ERC era llavors l'únic grup independentista present al Parlament de Catalunya, motiu pel qual pot dir-se que l'independentisme hi era minoritari, tot i que, amb 23 escons, havia avançat prou per a sortir de la marginalitat parlamentària d'aquells tres únics diputats que, el 1991, vam votar a favor de la independència de Catalunya, mentre els 132 restants, de tots els altres partits, ho feien en contra, enmig d'una barreja de menyspreu i estupefacció.


Fins al 2006, allò que defensaven les diferents forces catalanistes eren les millors condicions, competències i avantatges per continuar formant part de l'estat espanyol, no pas per anar-se'n. Ara, però, tot és diferent, ja que es tracta de tot el contrari. Al Parlament hi ha una majoria plural de caràcter independentista i se suposa, per tant, que qualsevol pacte, acord o negociació que faci algun grup independentista amb el partit que vulgui formar govern a Espanya ha de tenir, com a objectiu fonamental, la independència de Catalunya, és a dir, pactar les millors condicions per arribar-hi. Per això sorprèn que alguna de les contrapartides que, a canvi de la investidura, han circulat aquests dies siguin aquestes: règim fiscal, agència tributària, ports, aeroports i infraestructures, contrapartides totes elles molt interessants, però per quedar-se a Espanya, no pas per anar-se'n.

D'altra banda, l'únic acord possible i factible és aquell que, en solitari, pugui garantir el PSOE, amb el concurs d'UP, per a investir Sánchez, perquè per a qualsevol augment de competències, concessió o traspàs, caldrà sempre, necessàriament, el suport d'altres forces parlamentàries per a convertir la promesa en realitat, atès que no tenen majoria absoluta. I res no fa pensar que, a la resta de l'estat, tots els partits sense excepció estiguin per a reconèixer, admetre i donar suport a qualsevol mena d'asimetria que singularitzi políticament Catalunya.


Amb la territorialització del poder feta mitjançant l'estat de les autonomies (Presidents, governs, banderes, himnes, conselleries, funcionaris, cotxes oficials, competències, televisions, etc.), ningú, absolutament ningú, no acceptarà mai cap mena de tracte diferent per a Catalunya, tracte que serà vist i presentat com de favor, com una mena de xantatge perquè Catalunya es quedi a Espanya i continuï fent-hi la seva fabulosa aportació econòmica any rere any.

És per això que ERC, i si JxCat entra en la mateixa dinàmica també, han de tenir ben clar què és allò que negocien, sobretot tenint en compte la seriositat que ens mereixen les seves promeses i el poc valor que atorguen a la paraula donada. Aquest tast ja l'hem fet i patit abans. I no es tracta pas de l'autonomia, ni de més autonomia, sinó de la sobirania plena, allò que arreu del món es coneix com a independència. Perquè a més, en una Catalunya independent no hi haurà presos polítics ni exiliats independentistes. Fóra bo de tenir-ho en compte.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Josep-Lluís Carod-Rovira
Cambrils, 1952. Llicenciat en Filologia Catalana, director de la Càtedra sobre Diversitat Social de la Universitat Pompeu Fabra. Ha estat conseller en cap i vicepresident del govern de Catalunya, diputat al Parlament i diputat electe al Congrés de Diputats d'Espanya. Autor d'una quinzena de llibres, els darrers títols són: La passió italiana, 2014, Les religions a Catalunya i Història del protestantisme als Països Catalans. Membre de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona i de l'Agència Catalana de l'Arengada (ACA), li agrada la mar, llegir, escriure, l'allioli de la Fonda dels Àngels, la salsa de calçots de la Montserrat Coll, la ironia i l llibertat. És pare de dos fills i una filla i avi de dos nét i una néta.
15/01/2020

Memòria de la Canigona

08/01/2020

Dotze pinzellades

01/01/2020

​Mirant la història

25/12/2019

Formes i Estat

18/12/2019

LOAPA telefònica

11/12/2019

Negociar què?

04/12/2019

Vallverdú d'or

27/11/2019

L'Espanya amiga

20/11/2019

Fake federalisme

13/11/2019

El Pacte

Participació