Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

Opinió

Volem volem volem independència (de premsa)

«Espero que tothom trobi aquell grup de periodistes, aquell diari, aquell programa que dia sí dia també li reforcin la confiança»

per Oriol de Balanzó , 8 de desembre de 2019 a les 20:00 |
Un home és detingut per possessió d'un arsenal a casa. Modificava armes i n'obtenia estris capaços de disparar 1.100 bales per minut. Un altre home va ser detingut fa mesos perquè pretenia atemptar contra el president del govern espanyol, Pedro Sánchez. Els dos fets són tractats amb certa naturalitat per la premsa. Faig exercici de demagògia-ficció: imagineu-vos que una d'aquestes dues persones fos manifestament independentista. Més enllà de la seva situació processal, algú dubta que la premsa generalista i fins i tot la generalíssima, no l'hagués tractat diferent?

Potser és normal, potser anecdòtic, potser passa a tot arreu. Però el fet que la major part de la premsa estatal (hi incloc la catalana) ho hagués tractat diferent (edifico hipòtesi sobre la ficció) em fa preguntar: a part de l'òbvia persecució ideològica que pateixen els independentistes, en quins casos pots refiar-te dels mitjans de comunicació? Potser cal fer allò de llegir l'AS per saber com li ha anat al Barça, de debò?


Dimecres que ve –sota petició i amenaça– copresento els cinquens premis Ramon Barnils de periodisme [un opinador parlant d'ell, compte!] i aquests dies pensava que els periodistes que se'n senten i lluiten per escriure i explicar-se lliurement són uns supervivents. Segurament ho han estat sempre. Però els d'aquesta generació han sobreviscut a l'amenaça de l'acomiadament (més d'11.000 a tot Espanya només entre 2008 i 2015), els sous baixos i la precarietat de mitjans al seu abast. No només això. Han sobreviscut a uns propietaris de mitjans que són (com explicaven la Directa i Sentit Crític aquesta setmana) deutors i protectors del sistema: dels bancs, dels governs. El quart poder tampoc està separat. Vaja.

La por i la mandra un cop més s'erigeixen com a forces garants de l'statu quo. El "dona gràcies a estar com estàs" el "podria ser molt pitjor" són unes màximes que ens planen com a societat. L'ambició social, també en el periodisme, està sota mínims. "Sigues ambiciós però a casa i sense fer soroll".


Als periodistes els agrada molt parlar dels mitjans o del periodisme en abstracte però no els agrada gens que parlin d'ells com a persones (ho deia l'exdirector del The Guardian en entrevista amb Esther Vera). I així i tot caldria assenyalar i preguntar a cada director de diari que xala amb pel·lícules com The Post però després torna al seu despatx i en comptes de fiscalitzar el poder, el valida i el protegeix. És por, mandra, cinisme o és que els sembla normal i que no cal posar-se tampoc les mans al cap? I tanmateix els ha encantat la pel·lícula. S'han sentit "un d'ells" veient Tom Hanks fent de Ben Bradlee. Alguns pensen que "abans sí que es podia". "Abans" sempre "es podia". Sempre es podia a l'època on et deien que no es podia. Recordem-ho això també.

Em deien fa poc si no caldria canviar els noms i anomenar "mitjans de control" als mitjans de comunicació. Segurament ho han estat sempre, però la llibertat s'esmuny. Els mateixos mitjans que parlaven de Greta Thunberg amb afany de ridiculitzar i infantilitzar un moviment social important, ara veuen com, a través del que ella encarna, tota una generació s'ha compromès amb el canvi.


La relació que s'estableix amb un mitja o un periodista no es diferencia de qualsevol altra relació personal o de parella: costa molt construir la confiança i et pren poc temps trencar-la. Potser amb els mitjans tenim una relació com la que es pot tenir amb un camell. Sabem que allò és nociu però ens encanta i volem la nostra dosi d'actualització constant.

De vegades a La competència trobem oients que ens diuen "jo m'informo través vostre". Espero que no. Espero que tothom trobi aquell grup de periodistes, aquell diari, aquell programa que dia sí dia també li reforcin la confiança. A tots ells els desitjo la possibilitat de no posar un tall amb declaracions d'un personatge públic que no hagi "fet" res. Potser així els alliberarem d'haver de parlar tothora i els donarem més temps per fer coses.

Crec que cada setmana escric el mateix article, disculpeu. Espero que almenys Vila-Matas m'ho sàpiga apreciar. El món que ens van vendre com a normal estar en profunda decadència. Per manca d'idees, d'ètica i de recursos. El periodisme, que diria en Basté, s'ha futbolitzat. El periodisme de declaracions (i contradeclaracions) encadenades que denuncia sempre el mestre José Martí Gómez és endèmic, sistèmic i sembla crònic. Però sempre hi ha supervivents. Sempre hi ha una resistència. No perdeu mai l'esperança. Ajudem-los a créixer: fem-los-hi confiança.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Oriol de Balanzó
Oriol de Balanzó, guionista llicenciat en comunicació audiovisual. És sotsdirector de la Competència de RAC1. És activista en pro de la República catalana i està sempre En Peu de Pau. Ha treballat de divulgador cultural, productor musical, venent llibres, de cambrer (qui no?), va ser cap de producció de la sala la Paloma i ha venut roba en una botiga de París (sent daltònic). El podeu seguir a Twitter a @orioldebalanzo.
22/12/2019

Per Nadal tots a casa

08/12/2019

Volem volem volem independència (de premsa)

24/11/2019

Disculpeu si no sóc un dels vostres

10/11/2019

Nit electoral desganada i falangista

27/10/2019

No em queden respostes, només preguntes

14/10/2019

No queda res a dir. Queda tot per fer

13/10/2019

Obsessionats en batre rècords

29/09/2019

La revolució dels cabells blancs

18/09/2019

Catalonia, the future of Europe

15/09/2019

Catalunya, futur d’Europa

Participació