opinió

Competir des de l'independentisme

«Per guanyar l'adversari, a l'independentisme, més que competència entre sí, el que li cal és complicitat política. I no arriba»

per Carme Vidalhuguet , 5 de desembre de 2019 a les 21:43 |
En les èpoques de la seva hegemonia, mirat en termes de mercat, Convergència i Convergència i Unió era una empresa que sabia guanyar eleccions. A cop de victimisme. Espanya hi convidava. I n’ha sabut fins ara, si més no, de guanyar-ne, perquè coneixia la sociologia del país i la psicologia d’aquesta classe mitjana que la crisi ha difuminat. Però sobretot havia sabut mantenir sempre aquest negoci amb el govern de l’Estat per fer del "no" allà un rèdit electoral aquí.
 

El "no" de Madrid, per a Convergència, en totes les seves empreses electorals participades, CiU, PDECAT o JuntsxCat, ha estat d’una gran rendibilitat. Una estratègia, aquesta, admirable per guanyar vots, que és el que compta per aconseguir el poder, però que només ha estat possible als partits d'obediència estrictament catalana. Necessitem el Corredor del Mediterrani. No, diu Madrid: lament a Catalunya i vots a les urnes. Ens cal renegociar el finançament i alliberar peatges, el Madrid del PP i del PSOE s’hi oposa: aquí, triomf a les urnes. Aprovem un nou Estatut que ens permeti més autogovern: sentència política de l'Alt Tribunal. Però fou arran d'aquesta sentència i de la mutilació de l'Estatut  quan els catalans diuen prou i són les seves accions que forçaran la política a haver de negociar amb Madrid un referèndum d'autodeterminació. Tard o d'hora. Aquí és quan comença un punt d'inflexió: el victimisme ja no serveix com a estratègia. Prou. S'ha acabat.
 

ERC, l'única formació que tenia l'hegemonia de l'independentisme abans de la irrupció de la CUP, ha de competir amb el PDECAT i JuntsxCat i també amb  la CUP per aconseguir, a través d'un referèndum, un país independent,  lliure i sobirà. Competir perquè l'independentisme l'aposta per la unitat no la juga. I no és que no la jugui al Parlament o als Ajuntaments, que és no ha de jugar-la, certament; és que no la juga per enfrontar-se a l'adversari de debò, que és l'Estat. Tampoc no la juga a Europa. I aquesta actitud evidencia que a Catalunya l'independentisme és competitiu entre si. Quan més que competència el que ens cal és complicitat. Complicitat política i complicitat institucional. Sincera. No posades en escena de conveniència.
 

I com que competeixen, les tres formacions independentistes catalanes arriben a Madrid per separat, on només ERC ha aconseguit de poder formar grup parlamentari, i és llavors quan Gabriel Rufián esdevé el referent de Catalunya a Espanya. Raó per la qual, també, és a ERC, com a formació i grup parlamentari, a qui el PSOE, com a partit, demana de negociar el suport de legislatura.
 
¿Governant com governen aquí conjuntament, no haurien de ser les dues formacions polítiques que donen suport al Govern de la Generalitat a qui s'hauria d'obligar el PSOE a convidar per negociar? I a la CUP, no? Quan això no passa, quan l'independentisme rebutja una estratègia conjunta contra l'adversari, fins i tot amb presó i exili, vol dir, sense dissimular, que JuntsxCat/PDECAT i ERC són un tàndem no del tot ben avingut.
 
I tirar endavant un projecte tan ambiciós sense generositat política és decebedor per al ciutadà, ja del tot escèptic respecte què ens podria oferir Pedro Sánchez després de tot el que ha dit en campanyes electorals, perquè o mentiria llavors o mentirà ara. Però adonant-se del recel de l'independentisme institucional, de moment Espanya ens pot. Doblement decebedor tot plegat, llavors, per al ciutadà escèptic.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Carme Vidalhuguet
Un món, el meu, fet de llengües i de llenguatges, editorials i gestió cultural. Doctora en Filologia, des de l’IEI –n’he estat directora, he passat pel Parlament i pels serveis territorials de Cultura a Lleida- i la Universitat de Heidelberg, convisc des de la Catalunya nova amb la vella Europa: dues cultures, dues visions del món. Aquí també dirigeixo la col·lecció d’assaig “Argent Viu” de @PagesEditors, faig d’assessora editorial, i col·laboro a @SEGREcom. Allà, sintaxi comparada del discurs. I a Twitter sóc @carmevidal2.
16/01/2020

Problemes locals, solucions globals

04/01/2020

​Irreductibles

05/12/2019

Competir des de l'independentisme

21/11/2019

La sentència al president

07/11/2019

Catalunya desestabilitza

24/10/2019

​Una política per plantar cara

10/10/2019

​Quedeu-vos tots a casa!

26/09/2019

Regressió democràtica i estratègia política

12/09/2019

divÈrsia.cat

29/08/2019

La independència, un inevitable

Participació