la veu de nació

La Constitució segrestada

«Els qui s'han convertit en els majors garants de la carta magna són hereus, bastant directes, dels qui en foren els seus detractors»

per Pep Martí i Vallverdú , 5 de desembre de 2019 a les 23:00 |
S'atribueix al comte de Romanones, gat vell de la política espanyola i cacic liberal de fa cent anys, una frase que va fer fortuna: "Els altres que facin les lleis. Jo ja faré els reglaments". Una cosa així es podria dir de molts constitucionalistes en un dia com aquest en què el text compleix 41 anys. No és la menor de les paradoxes de l'actual moment que molts dels qui s'han convertit en els majors garants de la carta magna són hereus, bastant directes, dels qui en foren els seus detractors.

No són els textos els qui canvien la realitat, sinó que són les grans transformacions socials les que generen unes lleis i, sobretot, una determinada interpretació. La norma de 1978 va ser filla d'un seguit de transaccions que foren denunciades pel nacionalisme perifèric, els republicans i les esquerres fora del sistema: des de la monarquia a la unitat d'Espanya, de la referència a l'Església al paper de l'exèrcit com a garant de la pàtria sagrada. En altres capítols, el text era progressiu (en drets individuals) o concessiu (amb esment de les nacionalitats i l'estat autonòmic). 


Va ser precisament el títol VIII, el que dibuixa el model territorial, el que va desfermar l'oposició de la dreta. Foren la UCD i el PSOE les forces principals que van donar suport a la Constitució. La formació liderada per Adolfo Suárez era molt eclèctica i integrava centristes sincers i un fragment de la dreta franquista que no ho volia semblar. Res del que passa ara es pot entendre sense conèixer la recomposició de la dreta després de l'autodestrucció d'UCD. 

El bloc conservador espanyol, acabdillat pel PP en el pla polític però que aplega un seguit de forces econòmiques, ideològiques i mediàtiques molt més ampli, va aconseguir transformar-se de manera lampedusiana i emergir com una dreta "nova" i constitucionalista. Els qui ara esgrimeixen la Constitució contra tota possible reforma oberturista són hereus dels qui van rebutjar-la (com un joveníssim falangista José María Aznar) o dels qui van acabar avalant-la rebutjant el títol VIII, com Manuel Fraga.       


Amb el text a la mà, la Constitució podria plasmar-se de maneres ben diferents. El gran triomf de l'Espanya més tancada ha estat convertir-se en els guardians, si no els segrestadors, d'una norma que hagués pogut tenir un altre recorregut. Ho han assolit dominant el discurs majoritari, bastint el poder fàctic del Gran Madrid i controlant la judicatura. Ells, que no van fer la llei, n'escriuen des de fa anys els seus reglaments. 

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Pep Martí i Vallverdú
Periodista i llicenciat en Història Contemporània (UAB). Redactor de Política a NacióDigital. Sóc autor de dues biografies: una d’Antonio Maura (Ediciones B) i una de Josep Tarradellas (Fundació Irla). M’agrada implicar-me en el nostre teixit associatiu. Sóc membre de les juntes directives d’Amics de la Unesco de Barcelona i de l’Ateneu Barcelonès. Ubicat en l’esquerra però crec que molt poc progre. A Twitter: @PepMartiVall.
22/01/2020

El que l'Estat no perdona a Trapero

14/01/2020

El termòmetre Torra

19/12/2019

I ara, l'antiEuropa

11/12/2019

La unitat real

05/12/2019

La Constitució segrestada

26/11/2019

La investidura també passa per Torra

21/11/2019

PSOE-Podem, la gosadia del tacticisme

12/11/2019

L'última oportunitat abans de la gran coalició

04/11/2019

Un rei sense compassió

17/10/2019

Els riscos de l'activisme

Participació