Opinió

Vallverdú d'or

«Als seus 96 anys, continua armat de les millors paraules, al peu del canó, fent de literat, però també de ciutadà»

per Josep-Lluís Carod-Rovira , 4 de desembre de 2019 a les 21:15 |
Un decret de 17 de maig de 1978, signat pel president Tarradellas, creava la Medalla de la Generalitat de Catalunya per distingir aquelles persones que haguessin prestat serveis eminents i extraordinaris a Catalunya en els àmbits polític, social, econòmic, cultural o científic. Aquella Generalitat preautonòmica distingí amb aquest guardó el pintor Joan Miró, el primer any, i l'atorgà l'any següent, a títol pòstum, al músic Pau Casals. En el període estatutari posterior, hi hagué quatre primers distingits simultàniament, l'any 1980: els escriptors Josep Pla i Salvador Espriu, el lingüista Joan Coromines i el músic Frederic Mompou.

En l'actualitat, la denominació del màxim guardó concedit pel govern de Catalunya, per damunt de la Creu de Sant Jordi, és la de Medalla d’Or de la Generalitat i poden lliurar-se'n només dues cada any. Les persones distingides amb la Medalla d'Or tenen dret al tractament d'Excel·lentíssim/a Senyor/a i a la precedència protocol·lària que es determini en els actes oficials. Fins ara han rebut la distinció 72 persones individuals, entitats i un poble, el poble mexicà. Hi ha hagut deu anys en què, per motius diversos, el guardó no ha estat concedit a ningú: el 1987, el 1989, el 1992, el 1994, el 1995, el 1996, el 1998, el 2002, el 2011 i el 2017.


Aquests dies, la Generalitat ha fet públic que concedia la Medalla d'Or a la demògrafa Anna Cabré i a l'escriptor Josep Vallverdú. Aquest darrer, autor d'una obra literària nombrosa i de qualitat indubtable, és presentat com a narrador, poeta, dramaturg, lingüista, traductor i assagista, especialment en el món de la literatura infantil. La seva producció, fins no fa gaire, arribava als 70 títols de literatura infantil i juvenil, 70 més de narrativa, dietaris, memòries i poesia i 70 més de traduccions.  Al mateix Vallverdú li ha fet sempre gràcia presentar-se com l'home dels 70, en al·lusió a aquesta circumstància numèrica.

Els meus fills van créixer amb Trampa sota les aigües, el mític Rovelló i En Roc drapaire. I jo mateix vaig llegir obres tan diferents com La força d’estimar, de M.L.King, La revolta catalana, de J.H.Elliott i alguns clàssics de la novel·la negra com ara Collita roja, de D.Hammet, La gran dormida, de R.Chandler i L’assassí és del veïnat, de H. Waugh, sense prestar atenció a qui n’havia fet unes versions catalanes tan magnífiques i amb registres tan diferents, com les que vaig llegir: Josep Vallverdú n’era l’autor, de totes les traduccions.


El 1967, Vallverdú compartí amb J. Lladonosa, F. Porta, S. Miquel i J. Gabernet l’obra Lleida, problema i realitat, a la qual seguiren altres títols, esdevinguts ja mítics com ara Proses de Ponent, Indíbil i la boira i Lleida, cordialment, llibres imprescindibles per a una comprensió de la realitat de les terres de Ponent i que ja són un referent de lectura obligada. És lògic, doncs, que la Universitat de Lleida li concedís primer la Medalla d’Or de la institució i després el nomenés Doctor Honoris Causa. També Balaguer, on ara resideix, i l’Espluga de Francolí, on s’establí durant anys, van distingir-lo com a fill adoptiu. Però fóra un error enorme qualificar Vallverdú d’escriptor de Ponent, reduint l’abast de la seva producció literària i intel·lectual només a aquesta part del país. Com ja he dit en algun altre lloc, és un escriptor des de Ponent, que quan escriu ho fa per a tothom, amb una clara projecció nacional i més enllà i tot, i per això té també el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

Personalment, vull reivindicar el Vallverdú memorialista, l’escriptor de la literatura del jo, gènere on excel·leix amb Vagó de tercera, Garbinada i ponent i Desmudat i a les golfes, un viatge per la seva vida personal, de la infantesa a la maduresa, una descripció esplèndida de paisatges físics i humans, amb una llengua acolorida, vistosa i vivaç, amb una riquesa de llenguatge colossal que fa de bon llegir i et sedueix des del primer paràgraf fins al darrer.


Als seus 96 anys, continua armat de les millors paraules, al peu del canó, fent de literat, però també de ciutadà, expressant la seva opinió sobre el moment actual del país, col·laborant en mitjans com NacióDigital i fent-ho, sempre, amb el mateix interès, neguit i curiositat que va fer sentenciar al seu pare: "Sempre seràs un tastaolletes!". És aquest Vallverdú d’or, que honora amb la seva obra el país amb el qual està tan compromès com amb la cultura i la llibertat, digne mereixedor de la Medalla de la Generalitat.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Josep-Lluís Carod-Rovira
Cambrils, 1952. Llicenciat en Filologia Catalana, director de la Càtedra sobre Diversitat Social de la Universitat Pompeu Fabra. Ha estat conseller en cap i vicepresident del govern de Catalunya, diputat al Parlament i diputat electe al Congrés de Diputats d'Espanya. Autor d'una quinzena de llibres, els darrers títols són: La passió italiana, 2014, Les religions a Catalunya i Història del protestantisme als Països Catalans. Membre de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona i de l'Agència Catalana de l'Arengada (ACA), li agrada la mar, llegir, escriure, l'allioli de la Fonda dels Àngels, la salsa de calçots de la Montserrat Coll, la ironia i l llibertat. És pare de dos fills i una filla i avi de dos nét i una néta.
22/01/2020

Trampejant Trapero

15/01/2020

Memòria de la Canigona

08/01/2020

Dotze pinzellades

01/01/2020

​Mirant la història

25/12/2019

Formes i Estat

18/12/2019

LOAPA telefònica

11/12/2019

Negociar què?

04/12/2019

Vallverdú d'or

27/11/2019

L'Espanya amiga

20/11/2019

Fake federalisme

Participació