la veu de nació

PSOE-Podem, la gosadia del tacticisme

«L'agressivitat dels seus enemics (Aznar-Rajoy-González) li dona al preacord tacticista Sánchez entre Iglesias una oportunitat de grandesa»

per Pep Martí i Vallverdú , 21 de novembre de 2019 a les 19:25 |
El preacord entre el PSOE i Podem per constituir un govern de coalició a Espanya reuneix tots els ingredients del més vell tacticisme, però l'embalum de l'èpica que no tenia en origen. L'entesa anunciada el 12 de novembre a corre-cuita va ser un moviment ràpid de peces en un escaquer infernal. Dos líders acorralats pels seus càlculs erronis, Pedro Sánchez i Pablo Iglesias, van entendre's de seguida, deixant bocabadats propis i estranys. 

Què se'n pot esperar, d'aquesta fórmula innovadora que posa fi a la impossibilitat dels governs de coalició a Espanya? A aquestes alçades, fer-se il·lusions no sembla una opció realista, molt menys des de Catalunya. L'acord entre Sánchez i Iglesias no és fruit d'un projecte madurat per engegar una política diferent i encara menys per intentar dissenyar una idea diferent d'Espanya. Amb tot, convé prendre nota del realineament que pot suposar -potser subtil, però evident- respecte del bloc de forces que van bastir el règim del 78. 


Les veus que han sorgit en contra del nou executiu Sánchez-Iglesias dibuixen un curiós bloc de forces Aznar-Rajoy-González. Tots tres representen bé els corrents majoritaris -el bloc dominant- que van governar l'Estat des del 1982, sobre les runes d'altres forces derrotades: un centrisme confús i amb trets populistes, com era la UCD suarista, i un PCE extenuat, més uns nacionalismes perifèrics que van ser capaços, en molts moments, de fer de balança, però des d'una posició subordinada.

Aznar representa l'ala més reaccionària del bloc dominant, el capitalisme madrileny més extractiu i el nacionalisme espanyol repressor. Rajoy és el conservadorisme tradicional, pragmàtic en tot menys en preservar les bases immobilistes de l'Estat. González és el PSOE d'ordre més vinculat a l'statu quo i als consells d'administració. Tots ells suspiren ara per una gran coalició, que és la gran alternativa conservadora i "realista" de les elits. 


L'eix Sánchez-Iglesias destrossa els nervis de l'"establishment". Sense ser -potser- gairebé res, l'agressivitat dels seus enemics li dona una oportunitat de grandesa, de gran política. La sentència contra la cúpula socialista d'Andalusia deixa noquejada la baula felipista del PSOE i pot ser, en aquest sentit, un nou regal per un Sánchez que, fins al moment, sempre troba aigua quan es llança a la piscina.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Pep Martí i Vallverdú
Periodista i llicenciat en Història Contemporània (UAB). Redactor de Política a NacióDigital. Sóc autor de dues biografies: una d’Antonio Maura (Ediciones B) i una de Josep Tarradellas (Fundació Irla). M’agrada implicar-me en el nostre teixit associatiu. Sóc membre de les juntes directives d’Amics de la Unesco de Barcelona i de l’Ateneu Barcelonès. Ubicat en l’esquerra però crec que molt poc progre. A Twitter: @PepMartiVall.
22/01/2020

El que l'Estat no perdona a Trapero

14/01/2020

El termòmetre Torra

19/12/2019

I ara, l'antiEuropa

11/12/2019

La unitat real

05/12/2019

La Constitució segrestada

26/11/2019

La investidura també passa per Torra

21/11/2019

PSOE-Podem, la gosadia del tacticisme

12/11/2019

L'última oportunitat abans de la gran coalició

04/11/2019

Un rei sense compassió

17/10/2019

Els riscos de l'activisme

Participació