Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

Tribuna oberta

La noia que plorava al bus

«Vaig pensar en la quantitat de misèries, desenganys, grans i petites tragèdies que cada dia passen indefectiblement pel nostre costat sense que ens n’adonem»

per Sergi Caballero, 14 de novembre de 2019 a les 08:23 |
Això que us explicaré em va passar ara fa uns dies. Era mitja tarda. Jo sortia de la feina, amb rumb a la parada de bus. Després de passar-me hores tancat a la redacció, si no fa mal temps, prefereixo tornar a casa en autobús. Encara que vagi a pas de tartana, sempre és més agradable un viatge veient el món exterior que no pas un descens als depriments conductes que recorren els Ferrocarrils de la Generalitat.

El 22 anava ple com un ou, però vaig localitzar un seient al final de tot. Em vaig posar a llegir un llibre sobre codis de comunicació prehistòrics —no pregunteu— i, al cap d’una estona, vaig notar que el conductor tornava a parar. Vaig aixecar un moment la vista i vaig veure fugaçment una noia que pujava i avançava molt ràpid pel passadís. Portava una carmanyola, senyal que també acabava de sortir de la feina.


Vaig tenir temps de veure que anava amb el cap cot just abans que s’aturés al seient que hi havia al meu cantó, l’únic que quedava lliure.  Va seure, i em vaig adonar que estava plorant. Era un plor contingut però desconsolat. El conductor va tornar a arrencar i jo vaig tornar a la lectura, però menys concentrat.

A la següent parada, el passatger que seia a la dreta de la noia va baixar del bus i ella va lliscar cap al seient que havia quedat buit, al costat de la finestra. El seu plor, que era mut, va augmentar d’intensitat. Durant una estona vaig estar pensant si era necessari envair la seva intimitat per preguntar-li si estava bé —que era evident que no. Mentre jo dubtava, una turista es va asseure enèrgicament entre els dos, no fos cas que li robessin el lloc. El 22 anava encara més saturat, amb molta gent dreta, però ningú — almenys aparentment— havia percebut el desconsol que patia l’última passatgera de l’autobús.


S’apropava la meva parada i jo, ja amb el llibre tancat, seguia dubtant. Finalment, determinat, em vaig posar a regirar la meva motxilla. Vaig trobar un paquet de mocadors i, mentre m’aixecava, els hi vaig allargar tot preguntant-li si necessitava ajut. Ella va dir que no amb el cap, va agafar un mocador i va fer el gest de tornar-me la resta. Mentre s’obrien les portes del bus li vaig respondre que no calia, que se’ls podia quedar. 

En aquella parada, mentre veia marxar el bus, vaig pensar en la quantitat de misèries, desenganys, grans i petites tragèdies que cada dia passen indefectiblement pel nostre costat sense que ens n’adonem o les vulguem veure per no desviar-nos del camí que ens hem traçat.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Sergi Caballero
Periodista
Transportista de notícies a Ser Catalunya. Compartint coneixements a Radiofònics
@sergi_caballero
04/12/2019

Yúlia

28/11/2019

En busca del vot cunyat

21/11/2019

Passar pel tub

14/11/2019

La noia que plorava al bus

08/11/2019

Davant del dubte, periodisme

30/10/2019

​L'anormalitat normalitzada

24/10/2019

Nedar a contracorrent

Participació