Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

Opinió

El Pacte

«Pot ben bé resultar que 'una de les democràcies més consolidades del món' acabi sent vista com un estat ingovernable»

per Josep-Lluís Carod-Rovira, 13 de novembre de 2019 a les 22:00 |
El PSOE i UP s'han apressat a anunciar l'entesa per a un futur acord de govern que, tanmateix, només serà viable si compta amb més complicitats que les dels dos protagonistes inicials. La celeritat amb què ho han fet pot haver deixat un xic descol·locades les altres forces polítiques, sobretot les més hostils a un pacte d'aquestes característiques, ja que els permet llançar un missatge de força i determini, des del primer moment, contràriament a l'espectacle poc edificant de picabaralles, retrets i acusacions mútues de la legislatura anterior.

No tot seran, però, flors i violes, d'ara endavant, suposant que, a la segona votació, Pedro Sánchez renovi, finalment, la presidència del govern. En primer lloc, perquè socialistes i podemites es poden sofrir tant -o tan poc- com JxC i ERC al govern de la Generalitat, de manera que la convivència entre els dos socis de govern pot esdevenir una font permanent de conflictes, ai las, precisament de convivència governamental...


Aquest problema de convivència a Catalunya, a què els futurs governants volen reduir el conflicte polític existent entre Espanya i Catalunya, no fa més que assumir la tesi de la dreta fatxa que ho simplifica parlant de problema d'ordre públic, com a forma més segura de permetre una repressió generalitzada al nostre país. I el manteniment de l'ordre públic permet no parlar de política, de resolució política dels problemes, d'urnes, de referèndum i de plurinacionalitat, que és la mare dels ous de la qüestió.

Si UP i, en particular, els Comuns -per cert, hi haurà ministres d'aquesta formació catalana?- modifiquen la seva posició històrica sobre Catalunya, això podria tenir conseqüències electorals i polítiques i condicionar, potser de forma irreversible, el seu futur al Principat en abandonar el seu perfil distintiu, singular, i decantar-se cap a posicions més properes a les del bloc del 155, ara amb un PSOE condicionat per un PP que no es belluga sense mirar de reüll què fa Vox. D'altra banda, és bo de recordar que la incorporació del PCF al govern Mitterrand, amb quatre ministeris, amb el socialista Pierre Mauroy com a primer ministre, va ser l'inici de la progressiva davallada dels comunistes francesos.


La convivència harmònica en el si del futur govern no serà l'únic entrebanc, començant per la distribució de responsabilitats ministerials, la presència o no de catalans al consell de ministres i el nomenament de dinou delegats del govern. El de la quotidianitat parlamentària en serà un altre de decisiu. Caldrà aprovar pressupostos, aprovar lleis, propostes de resolució, compareixences i altres tràmits, tant al Congrés com al Senat, tenint en compte que, a cada iniciativa, caldrà cercar de nou aliances perquè aquesta pugui reeixir.

Hi haurà determinats temes sobre els quals, almenys fins ara, els dos socis del govern previsible no han mantingut posicions idèntiques, més enllà de Catalunya i la seguretat o la llei mordassa. Em refereixo a aspectes de l'àmbit socioeconòmic com la fiscalitat, la reforma laboral, l'atur juvenil, l'habitatge o la regulació del lloguer. Si, a l'interior de govern ja serà complicat d'arribar a acords, fora d'aquest pot ser encara tot molt més envitricollat.


Si, finalment, la governabilitat espanyola recolza sobre una base estantissa, sobre una estructura d'una fragilitat enorme, Espanya podria esdevenir un problema de primera magnitud per a la Unió Europea. Perquè no és ja només Catalunya o la involució democràtica, visible en els grans mitjans de comunicació, l'àmbit judicial i els discursos polítics, sinó que ara enterboleix encara més el paisatge polític una opció d'ultradreta sense camuflatge, desacomplexada i amb la fanfarroneria i la violència discursiva d'aquest espai que, tanmateix, acaba condicionant-ho tot i fent ballar els grans partits espanyols al so de la seva música, per més que continuï sense lletra.

La crisi institucional conviu amb una crisi econòmica de la qual encara no s'ha sortit, a les portes d'una altra que s'acosta, enmig d'una gran precarietat laboral, uns índexs d'atur elevats i un panorama de corrupció que apareix i desapareix, com un riu subterrani, mentre el deute públic es fa insostenible i les prestacions socials bàsiques poden començar a perillar, mentre les generacions més joves no veuen un futur optimista, esperançador i que inspiri confiança, sinó un cel ennegrit per núvols que anuncien maltempsada llarga.

Així les coses, el PSOE i UP només tenen dues sortides possibles: comportar-se com a forces d'esquerres, respectuoses amb la pluralitat nacional i promovent mesures socials inequívocament progressistes, amb totes les conseqüències de pactes i decisions governamentals i legislatives que aquest fet comporta, o bé ser un músic més en la banda que tan sols sap tocar una sola peça, la Marxa Reial, sense cap perspectiva de canvi i regeneració, al costat del PP, Vox i les despulles de Cs.

Seria demanar molt a Pedro Sánchez el sentit d'estat, la mirada llarga i la consciència històrica del moment que, el 1977, va tenir el darrer secretari general del Movimiento Nacional, Adolfo Suárez? O l'actitud positiva que el laborista Jeremy Corbin té amb Escòcia i la demanda d'un segon referèndum, situant-se així enfront dels conservadors? Mentre, a Catalunya hi ha una majoria independentista al Parlament i un govern d'aquesta orientació política, amb tants problemes com es vulgui, Espanya comença a aparèixer com una altra cosa, diferent de la que ens vol fer creure la propaganda oficial. Pot ben bé resultar que "una de les democràcies més consolidades del món" acabi sent vista com un estat ingovernable, un projecte inviable des del punt de vista econòmic, polític i cultural, amb 16 partits dels quals només 6 d'àmbit estatal, demostració del seu fracàs com a estat nacional i tot un perill per a l'estabilitat europea i occidental.

Els 23 escons independentistes catalans, d'altra banda, poden continuar, cadascun d'ells, embarcats en la seva pròpia nau, amb tres cartes de navegació distintes, no se sap si camí del mateix port o no, desqualificant-se els uns als altres, en comptes d'adoptar d'una vegada una sola estratègia unitària -la que sigui- però una de sola. En aquest sentit, si l'estratègia és unitària, compartida i única -nacional, doncs- hi ha motius per votar "No" a la investidura de Sánchez, com n'hi ha també per a fer just tot al contrari. Clar que, per a això, caldria disposar d'allò que ara no tenim: ni tàctica, ni estratègia i sí, només, fam electoral, mentre el poble ocupa aeroports, bloqueja fronteres i talla autopistes per una República Catalana que només ens pot arribar d'una intel·ligent combinació de política institucional, acció internacional i mobilització popular. Agnòstic com sóc, que déu hi faci més que nosaltres...

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Josep-Lluís Carod-Rovira
Cambrils, 1952. Llicenciat en Filologia Catalana, director de la Càtedra sobre Diversitat Social de la Universitat Pompeu Fabra. Ha estat conseller en cap i vicepresident del govern de Catalunya, diputat al Parlament i diputat electe al Congrés de Diputats d'Espanya. Autor d'una quinzena de llibres, els darrers títols són: La passió italiana, 2014, Les religions a Catalunya i Història del protestantisme als Països Catalans. Membre de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona i de l'Agència Catalana de l'Arengada (ACA), li agrada la mar, llegir, escriure, l'allioli de la Fonda dels Àngels, la salsa de calçots de la Montserrat Coll, la ironia i l llibertat. És pare de dos fills i una filla i avi de dos nét i una néta.
04/12/2019

Vallverdú d'or

27/11/2019

L'Espanya amiga

20/11/2019

Fake federalisme

13/11/2019

El Pacte

06/11/2019

​Fer malbé la democràcia

30/10/2019

Via Laietana

23/10/2019

Visita de família

16/10/2019

Policia, tenim un problema

09/10/2019

​Que va d'independència, coi!

02/10/2019

Un matí per la mar amiga

Participació