Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

opinió

Quan Pedro Sánchez diu la veritat tothom s'escandalitza

«Estem davant d'un col·lectiu que s'ha encarregat que la percepció que de la justícia es té a dins i a fora d'Espanya sigui la que és: una porqueria»

per Xavier Roig , 9 de novembre de 2019 a les 20:00 |
El que fou conseller de cultura a l'època republicana, senyor Ventura Gasol, deia que en Tarradellas era tant mentider que, quan deia una veritat, es posava vermell. El mateix es podria dir avui de la majoria de polítics espanyols -aquesta raça que, a conseqüència d'un sistema electoral corrupte, es va degradant-. Amb la diferència que, abans, els polítics eren enginyosos i avui, ja em perdonaran, són cada cop més ases. Tot plegat, és un cas com un cabàs. Anem a pams.

Pedro Sánchez va dir una obvietat: el poder judicial espanyol està manipulat. Venut -això vol dir que algú l'ha comprat-. Totalment corromput. No va descobrir res nou. O és que ja no recordem la famosa frase del Fernández Diaz: "Esto el fiscal nos lo afina, ¿no?". Que el fiscal general d'un estat estigui polititzat no és greu. A molts països això és així. És, ni més ni menys, el conegut "Fiscal General de l'Estat" als Estats Units. El que aquí anomenem "Ministre de Justícia".


Un càrrec polític que s'encarrega que a la Justícia no li falti de res. Ara bé, aquest fiscal general d'altres països no té autoritat jeràrquica sobre els fiscals que porten les acusacions del dia a dia -institucions independents que, als Estats Units, en la majoria de casos, són elegides per votació popular-. Per tant, no confonguem noms i feines. A l'estranger el càrrec de fiscal general és polític però no mana sobre els fiscals -com he dit, pren cura del seu bon funcionament administratiu, i prou-. Quan es diu que el fiscal general a altres països és un càrrec polític, és cert. Però no estem parlant de les mateixes funcions que aquí. Deixem-ho clar.

El problema real és que a Espanya es vol donar la semblança d'independència a uns fiscals que potser ho serien, però han d'obeir ordres. Res és el que sembla. Les associacions de fiscals es van indignar amb en Pedro Sánchez. Però no pas perquè s'hagués atacat la seva independència. Si no perquè s'havia dit en veu alta que d'independents no en tenen res. És un òrgan jerarquitzat que, de pas, està polititzat. O és que demanar rebel·lia pels nostres presos polítics és un acte professional? Que no vam tots poder observar les pallassades que van protagonitzar durant el judici?


Aquests fiscals, igual que els jutges, pretenen que, a sobre, els riguem les gràcies i diguem que són genials. No senyor. No ho són. I si no fos perquè són extremadament perillosos, fotrien riure. Pedro Sánchez va dir una veritat com una catedral: els fiscals i els jutges d'alt nivell jeràrquic tenen el cul llogat. I actuen com ho fan seguint instruccions que reben i, si no, per convicció pròpia coincidint amb els retrògrads anticatalans de torn que governen -aleshores no calen instruccions, és clar-.

Estem davant d'un col·lectiu que s'ha encarregat que la percepció que de la justícia es té a dins i a fora d'Espanya sigui la que és: una porqueria de la qual no te'n pots refiar. Han trencat el principi de confiança en el que es basa el funcionament de les euroordres. L'altre dia un fiscal d'una d'aquestes associacions que han protestat per l'afer Pedro Sánchez deia a TV3 que no entenia com la justícia escocesa no extradia (deportava?) la consellera Ponsatí sense més ni més.


Sense piular. Deia, i tenia raó, que el sistema d'euro-ordres es basava en la confiança plena entre els sistemes judicials europeus. I aquí rau l'error. A més, el bípede en qüestió, va mostrar la seva supina ignorància, profundament ideològica, en titllar el tribunal suprem de Slesvig Holstein de "regional".

En definitiva. No cal que s'hi capfiquin. Comparar els sistemes judicials britànic i l'espanyol, senyors jutges i fiscals del Regne d'Espanya, equival a comparar el caviar amb una bonyiga de vaca. Ho poden entendre d'una maleïda vegada i acceptar el lloc que els correspon en els rànquings internacionals?

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Xavier Roig
Nascut a Barcelona (1957) però tarragoní, és enginyer i, a hores lliures, escriptor. Li agrada l’aviació, i muntar i arreglar aparells espatllats. Està convençut que cal aprofitar el temps perquè, tard o d’hora, algú ens prohibirà pensar. No és aficionat al futbol, ni creu que el Barça ens hagi de redimir de res. I que si no haguéssim d’estar sempre teixint el que altres desfan, podríem tenir més temps per fer de Catalunya un lloc més evolucionat. Com succeeix als països normals.
18/01/2020

Més precisió i gosadia periodístiques

04/01/2020

​La decisió de la JEC, un bé de Déu

21/12/2019

​La davallada de Catalunya i la falta de coratge

07/12/2019

El cofoisme també té un final

02/12/2019

Informació local: emplenar el forat amb el farcit necessari

30/11/2019

Gerro xinès o cubell d’escombraries?

09/11/2019

Quan Pedro Sánchez diu la veritat tothom s'escandalitza

26/10/2019

Les properes eleccions seran útils?

14/10/2019

Una venjança calculada

12/10/2019

Periodistes que s'asseuen al Parlament (al de Catalunya, només)

Participació