OPINIÓ

Via Laietana

«Un dia tindrem la dignitat de fer fora del nostre país la utilització tradicional de l’edifici que representa les pàgines més negres de la repressió espanyola a Catalunya»

per Josep-Lluís Carod-Rovira , 30 d'octubre de 2019 a les 21:00 |
Ja devien ser les dotze tocades, que hi vam arribar. Tots emmanillats, dintre el furgó de la policia franquista, jo seia just davant d’en Solé Barberà, l’emblemàtic advocat del PSU, per qui sempre vaig tenir una flaca. En un moment del trajecte, quan la incertesa era més gran que la por, m’amollà: “Cambrilenc, tu tranquil, que no passarà res. Recorda que no saps res i que no coneixes ningú”. “Sí, senyor Solé”, diria que li vaig respondre... Van detenir-nos, als 113 membres de la comissió permanent de l’Assemblea de Catalunya, el 28 d’octubre del 1973, el mateix dia que Cruyff s’estrenava a can Barça.
 

Ens van dur a la prefectura de policia de Via Laietana, l’edifici que un dia havia estat la llar familiar dels sogres de Jaume Aiguader, l’alcalde republicà de Barcelona. En arribar-hi, vaig dir a Solé Barberà, en veu baixa: “Jo hauria d’anar al lavabo”. “I jo també”, em respongué. Els grisos de torn s’hi van avenir, però no ens treien les manilles. Era una forma més de vexar-nos i recordar-nos que ells jugaven en camp propi i manaven ells. Llavors, Solé Barberà, amb posat seriós i veu d’autoritat, els digué: ”Mirin, o ens treuen les manilles o ens treuen una altra cosa, però així no podem anar al lavabo”. I ens les van treure, les manilles.

Era la primera victòria, la de la dignitat, guanyada amb ell, en un lloc insòlit i per una causa tan impensable. Ara potser pot costar d’entendre, però, més de tres dies després, vam viure l’anada a la presó com una mena d’alliberament, lluny de les arbitrarietats, els maltractaments i les tortures de l’aleshores brigada político-social de la policia. Crec que a la cel·la ens hi van encabir una setzena de detinguts, estibats per terra com podíem. Hi recordo Jordi Carbonell, amb qui aquell dia havíem de dinar a casa seva amb la meva dona, Pere Portabella, Paco Frutos i un parell de militants de la Unió de Pagesos, de Bellvei del Penedès. En un moment de desànim i preocupació, mai no oblidaré l’aleshores emblemàtic dirigent obrer Paco Frutos quan, de sobte, es posà a cantar Els Segadors, gest al qual vam afegir-nos la resta. Allà, en aquelles condicions, la frase “endarrere aquesta gent, tan ufana i tan superba” va adquirir tot el seu significat.


Un dia, un policia se’ns acostà a la cel·la per comunicar-nos, discretament, que era dels nostres. “Ostres, un policia demòcrata!”, que vam exclamar rere les reixes. “Qué coño demócrata, del Barça, como vosotros!”. És sabut que l’alegria dura poc a la casa del pobre. Aviat vam conèixer que hi havia companys torturats, com Jordi Carbonell, l’únic que en aquelles circumstàncies parlà sempre i només en català. I també un dels dos germans Colomines detinguts, suposo que devia ser en Joan Ramon, tots dos independentistes reconeguts. L’altre, Lluís, era el de menys edat del grup i per això no va entrar a la presó. M’ho recordà, anys després, l’amic Antoni Batista, especialista rigorós en la lluita antifranquista, que, a més, m’informà que el més jove dels que vam ingressar a la Model era jo. No en tenia ni idea.

Ara mateix no em ve gens de gust explicar el meu interrogatori, però encara ara, cada cop que he de passar per davant de la prefectura de la policia espanyola, sento un barreja de neguit, repulsió i revolta personal, intensíssima. Va ser l’escenari de tortures cruels, inhumanes, vergonyoses, protagonitzades per policies sàdics com els germans Creix, però també d’històries de valentia, combat i resistència,  com és el cas de Miquel Núñez, militant comunista que ho resistí tot i que amb la seva dignitat denunciava la indignitat dels altres.


Em veig, fa quasi trenta anys, una matinada, a Vílnius, amb Àngel Colom i Miquel Pueyo, envoltant l’edifici de la seu central de la KGB a la capital lituana, pocs mesos abans de la independència, en una URSS en descomposició. Una veritable gernació, amb una temperatura de molts graus sota zero, impedia que les forces d’ocupació se n’anessin de l’indret amb tota la documentació acumulada durant dècades de delacions, denúncies, tortures, fitxes policials, etc. Creien, amb raó, que allò pertanyia a la seva pròpia història nacional  i que no podia deixar-se en l’oblit, llavors que l’accés a la independència es veia imminent.

Un dia, aquí, tindrem la dignitat de fer fora del nostre país la utilització tradicional de l’edifici que representa, millor que cap altre, les pàgines més negres, repugnants i abominables de la repressió espanyola a Catalunya. Quan ho fem, ja serem lliures o tindrem la llibertat a tocar de la mà.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Josep-Lluís Carod-Rovira
Cambrils, 1952. Filòleg i escriptor. Ha estat conseller en cap i vicepresident del govern de Catalunya, diputat al Parlament i diputat electe al Congrés de Diputats d'Espanya. Ha dirigit la Càtedra sobre Diversitat Social de la Universitat Pompeu Fabra.  Autor d'una quinzena de llibres, dirigeix la col·lecció divÈrsia, Biblioteca Bàsica dels Països Catalans. Membre de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona i de l'Agència Catalana de l'Arengada (ACA), li agrada la mar, llegir, escriure, viatjar, passejar, l'allioli de la Fonda dels Àngels, la salsa de calçots de la Montserrat Coll, la ironia i l llibertat. És pare de dos fills i una filla i avi de tres néts i una néta.
 
01/04/2020

La fita

25/03/2020

L'Europa «missing»

18/03/2020

L’herència més bruta

11/03/2020

Corona virus, Corinna virus

04/03/2020

Un mitjancer per als «nostres»

27/02/2020

Santi Vila, per exemple

19/02/2020

Renunciar a la llengua

12/02/2020

​Arriba l'amnistia

05/02/2020

Dol per Steiner

29/01/2020

Es fa llarg esperar

Participació