Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR


​Adeu fagedes

«Només espero que algú tingui prou seny per no carregar-se un patrimoni natural que mereix màxima protecció, respecte i admiració»

per Blanca Busquets , 30 d'octubre de 2019 a les 08:00 |
Vaig escriure al departament de Medi Ambient i Sostenibilitat de la Generalitat per demanar socors per a tres faig monumentals que hi ha vora el pedró de Rajols, al que em sembla que és terme municipal de Rupit. Els vaig explicar que, com que s'estaven talant fagedes senceres, patia per aquells tres arbres perquè són realment impressionants però no es troben ni a la fageda d'en Jordà ni a la Grevolosa ni en cap ruta turística (sí enmig d'un GR), i, per tant, es veuen poc. Com que la tala s'hi acostava perillosament, els suggeria que com a mínim hi posessin uns cartellets d'"Arbre protegit" i bla, bla.

Entro al correu després de tres mesos, i veig que el meu missatge (amb mapa incorporat), està "En tractament". Traduït: ni cas. Era d'esperar. En fi, només espero que algú tingui prou seny per no carregar-se un patrimoni natural que mereix màxima protecció, respecte i admiració (GR 151, no us els perdeu, són una meravella)


Però no escric ara per aquesta inoperància. Escric per parlar de fagedes. Al correu no vaig dir res de la tala de fagedes en general perquè sé que és per a pastures i que és perfectament legal. Però això no treu que no ho entengui. És a dir que em costa comprendre com es donen permisos per fer pastures talant precisament fagedes. Ja sé que a Catalunya hi ha un excés de bosc, ja sé que calen pastures i ja sé que s'han de talar arbres. Jo soc la primera que en necessito per a la llar de foc i adoro les vaques i m'encanta la llet.

Però... fagedes? Tantes n'hi ha al país? Segur? I no estan protegides? Si no ho estan, crec que haurien d'estar-ho, entre altres coses perquè em fa l'efecte que és un tipus de bosc que no crema, no sé si l'únic però un dels únics, sí. I simplement perquè potser la ignorància és atrevida, però jo penso que una fageda és com un tresor. O ho hauria de ser. Res més.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Blanca Busquets
Escriu des dels 12 anys i treballa a Catalunya Ràdio des del 1986, on se sent com a casa. També se sent a casa a Cantonigròs, d’on són les seves arrels maternes. Ha publicat Presó de Neu (2003), Tren a Puigcerdà (2007), Vés a saber on és el cel (2009), La nevada del cucut (2010, Premi Llibreter 2011), La casa del silenci (2013, premi Alghero Donna 2015), Paraules a mitges (2014), i Jardí a l’obaga (2016). Se la pot llegir també en castellà, italià, alemany, rus, noruec, polonès, francès i anglès.

Web: www.blancabusquets.cat
A Twitter: @blancabusquets
27/11/2019

Polis i lladres canins

13/11/2019

Quanta, quanta violència

30/10/2019

​Adeu fagedes

22/10/2019

El que amagaven els boixos

07/10/2019

La postveritat de Sant Roc

18/09/2019

​Pilotes de golf

26/07/2019

La calor

10/07/2019

El Xat

27/06/2019

«​La mare quan plora»

12/06/2019

​Festa Major de luxe

Participació