Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

opinió

Liderar

«El president de la Generalitat hauria d'entendre la complexitat del conflicte i hauria de ser capaç de liderar»

per Montserrat Tura , 27 d'octubre de 2019 a les 21:26 |
Escric des del dispositiu mòbil, en la part posterior d'un dels molts vehicles que durant aquestes dues setmanes ens hem quedat atrapats en els embussos que provoquen els talls de carreteres per part d'alguns manifestants. Aquesta és la meva tercera vegada. Normalment, aprofito per parlar amb conductors que compartim una serena i estranya solidaritat. He de dir a qui pugui interessar que la majoria no entén que repercuteixi en una població que comparteix la qualificació d'abusiva de la sentència hagin d'arribar tard a la feina o a altres obligacions.

Tot i que les meves responsabilitats professionals actuals no em permeten estar hores i hores mirant els vídeos penjats a les xarxes ni els especials informatius, comparteixo amb molts catalans de tota mena i condició un pes a l'estómac des del dia 14 d'octubre i aquelles primeres imatges de l'aeroport de Barcelona. Algú, qui sigui que aixequi la mà, va considerar que a partir d'aquell dia no s'atendrien les recomanacions policials i que les protestes adquirien una nova modalitat de comportament col·lectiu.


Tindrem temps d'analitzar la procedència d'aquesta decisió. El dimarts en el carrer Mallorca, prop del Passeig de Gràcia va covar-se el primer aldarull, el primer foc i cada dia fins al divendres dia 19 en què el paviment de la Plaça Urquinaona es va esmicolar per aconseguir elements contundents, em va preocupar la composició d'aquestes manifestacions.

A la xarxa he trobat alguns joves que, amb la cara tapada o pixelada, explicaven la seva participació en els enfrontaments amb la policia.


El rebuig a les normes injustes, el rebuig a l'autoritat autoritària sense especificar, la il·legitimitat de tot el que no sigui el carrer, el preu de les matrícules universitàries, la situació familiar amb pares o mares aturats des de fa molt temps. Alguns afirmaven: "no sóc anarquista, però em considero antisistema, el capitalisme enriqueix a pocs". La majoria accepten que la policia és un símbol, i per això no se'ls ha de deixar passar.

"He llençat pedres perquè aquests anys de pacifisme no han servit de res, vull treballar però no trobo feina, no sóc nacionalista, no surto al carrer per Catalunya.

No tinc problemes econòmics, alguns del que surten amb mi els agrada la brega i el que ha passat és una excusa per sortir a repartir 'canya'."

Desenes de milers ofegats a la mediterrània, la guerra de Síria i els refugiats, la pobresa energètica, l'entendridora defensa de les mares i àvies, fins i tot una referència a la manera que s'ha exhumat el cos del dictador Franco.

"Una Catalunya independent tindria més sortides, i un dels entrevistats parla de la sentència inhumana. Si no fem foc, no se'ns veu potser."

Una part dels manifestants eren unes criatures quan el debat sobre la independència de Catalunya va ocupar tota la reflexió política. Altres saben que l'organització del món és injusta i volen dedicar l'energia que els dona la seva joventut a canviar-lo; no confien en el sistema i els costa definir-se políticament.

Alguns no volen restar invisibles i creuen que el foc el farà visibles, fins i tot que l'adrenalina alliberada en els moments de tensió els anima a tornar-hi. Sigui com sigui, veuen en la policia el símbol del qual rebutgen. Com que aquests manifestants no tenen una direcció visible és impossible saber que n'esperen de tot plegat. I els que com jo vivim amb un pes a l'estómac i coneixem la fragilitat de la vida humana esperem cada nit que sigui la darrera amb violència als nostres carrers.

El cas és que la policia no fa les lleis d'immigració, ni determina la política econòmica, ni estableix les taxes universitàries. Els que sí que els fans juguen a càlculs electorals. Estic escandalitzada de l'ús electoral d'un conflicte que entranya perill físic per a les persones. Em sembla increïble que les formacions polítiques posin els seus candidats a les eleccions del 10-N a analitzar les nits barcelonines (i no només barcelonines) o ho utilitzin per pugnes partidistes en els governs de coalició.

Ahir, en els aldarulls de la Via Laietana barcelonina, vaig veure uns manifestants enfilats a l'estàtua de Francesc Cambó. Probablement no eren conscients de l'evolució política del personatge. Cambó va afirmar en el moment que les mobilitzacions de La Canadenca van estroncar la reivindicació "autonomista" d'ara fa cent anys: quan la violència surt al carrer ningú pot assegurar quin camí agafarà.

Per una vegada, el president de la Generalitat hauria d'entendre la complexitat del conflicte i hauria de ser capaç de liderar la canalització institucional de tant descontentament. Sobretot, hauria de traslladar, amb convicció, que la destrucció no és el camí. El cap i a la fi, les imatges de confrontació són una greu autolesió del que ell volia representar, doncs afebleixen la capacitat d'autogovern de Catalunya.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Montserrat Tura
Metgessa, especialitzada en gestió de serveis de salut i economia sanitària. Va ser alcaldessa de Mollet del Vallès (1987-2003), població on va néixer i on ha viscut sempre, diputada al parlament (1995-2003 i 2010-2012) i consellera d'Interior (2003-2006) i de Justícia (2006-2010). Actualment forma part de la direcció assistencial dels Serveis Sanitaris Integrats del Baix Empordà. És mare de dues filles. A Twitter: @montserrat_tura.
16/02/2020

L'eutanàsia, comença el gran debat

12/02/2020

​Diana Garrigosa, un esclat de vida

02/02/2020

Brexit, el triomf de l'egoisme

19/01/2020

Incendis d’Austràlia, sisena generació

05/01/2020

La política difícil

22/12/2019

Som Europa

08/12/2019

El Nadal, a prop

24/11/2019

​Deu anys sense Solé Tura

10/11/2019

Aznar campeador

27/10/2019

Liderar

Participació