la veu de nació

La protesta, motor del canvi

«Hong Kong, Xile, el Líban o Catalunya ens mostren que la mobilització popular sostinguda de vegades serveix per obrir camins per a l'acció política»

per Germà Capdevila , 27 d'octubre de 2019 a les 20:00 |
La història de l'hegemonia independentista, que es pot remuntar a les consultes iniciades a Arenys de Munt i a la manifestació del 2010, és una història d'èxit que no s'explica sense l'enorme mobilització ciutadana, pacífica, organitzada i coordinada iniciada aleshores i vigent fins avui. L'empenta de la societat mitjançant les entitats de la societats civil –les grans i les petites– i els partits, va canviar per sempre el mapa polític del país.

Va ser la pressió social de les mobilitzacions independentistes la que va accelerar l'evolució de la vella Convergència reformista i autonomista cap a un nou espai polític desacomplexadament independentista, la que va retornar ERC a l'aposta independentista explícita, la que va partir al mig el PSC entre sobiranistes i unionistes.


Avui, les reaccions ciutadanes a la sentència-escarment han tornat els nervis a Madrid. La reaparició dels "Hablemos", la manifestació unionista de diumenge, les visites llampec de Sánchez, les declaracions obscenes del Ministre Marlaska o l'enèsima envestida de l'aparell mediàtic espanyol contra Catalunya, són exemples d'un Estat que no sap gestionar el conflicte, i que veu amb espant que les receptes repressives no acaben funcionant mai del tot.

Passen el dies i les protestes no cessen. Les protestes són també un motor de canvi. Poden servir de palanca als partit catalans per aconseguir que l'Estat segui en una taula de negociació? Hong Kong, Xile o el Líban ens mostren que la mobilització popular sostinguda de vegades serveix per obrir camins per a l'acció política. La totpoderosa Xina ha hagut de fer marxa enrere en la retallada de drets democràtics. El president de Xile ha hagut d'aixecar l'estat d'excepció i fer dimitir tot els ministres del seu govern. Aquest diumenge, els libanesos han replicat la via catalana en el seu 11è dia de protestes.


És evident que la gestió d'un escenari de protesta permanent és complicat per al govern i els partits independentistes catalans. El funcionament de la policia catalana provoca la contradicció més gran a l'executiu català, que no s'atreveix a actuar contra els excessos per la por a que Madrid en pugui prendre el control. Mossos i Policia Nacional són el combustible dels episodis de violència que es repeteixen a Barcelona i arreu del país cada cop que apareixen, però no aconsegueixen entelar la potència de les protestes majoritàriament pacífiques i alhora massives i sostingudes. Els joves, que molts trobaven a faltar, n'han agafat el protagonisme.

Ens esperen unes setmanes que es faran molt llargues, perquè cap dels actors polítics del conflicte pot fer cap moviment abans de les eleccions del 10N. El càlcul electoral passa per sobre de qualsevol altra consideració social, política o econòmica. Costarà sostenir les protestes diàries, però potser serà l'única manera de fer veure a qui formi govern després de les eleccions que el problema polític català només es resoldrà negociant. I tot sembla indicar que només la gent, des del carrer, tindrà la força suficient per fer que tothom ocupi la seva cadira a la taula de negociació.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Germà Capdevila
Director del Consell Editorial de NacióDigital i editor de la Revista Esguard. A Twitter: @gcapdevila
19/01/2020

Pressupostos i autodeterminació

12/01/2020

Diàleg a contracor

05/01/2020

L'abraçada del púgil

29/12/2019

2020: estabilitat o caos

24/12/2019

Festes lluny de casa

22/12/2019

Junqueras lliure

15/12/2019

La lupa sobre Escòcia

08/12/2019

Un còctel complicat

01/12/2019

I tanmateix, diàleg

24/11/2019

«Tu quoque», PSC?

Participació