Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

opinió

Institucions i moviments

«L’independentisme català té moltes virtuts, però també té alguns defectes. Entre ells, una certa tendència a emborratxar-se massa fàcilment de si mateix»

per Jordi Muñoz , 27 d'octubre de 2019 a les 00:08 |
La reacció ciutadana a la sentència ha sigut una nova demostració de força. Vivim molts dies de protestes àmplies, intenses i variades. Hi va haver una vaga més reeixida del que tothom esperava, i unes marxes que van desbordar qualsevol previsió. Els joves s'han activat com feia temps que no ho feien. El tsunami democràtic ha fet una exhibició de capacitat operativa que ha posat tothom en alerta. La manifestació d'aquest dissabte al carrer Marina ha sigut la darrera expressió massiva d'un moviment al qual massa vegades han volgut donar per liquidat.

L'independentisme català té moltes virtuts, entre elles la resiliència i la capacitat d'innovació tàctica. Però també té alguns defectes importants. Entre ells, una certa tendència a emborratxar-se massa fàcilment de si mateix, i perdre la perspectiva de la realitat. Veient tanta, tantíssima gent al carrer de manera tan ferma i sostinguda, hi ha sectors que de seguida alimenten expectatives exagerades sobre la possibilitat d'una independència exprés. En la seva versió més simplista, es tractaria només d'aixecar la suspensió de la DUI (sic) i publicar uns decrets al DOGC. Aviat és dit. En altres versions una mica més sofisticades, es pensa encara en un moment insurreccional que ho canviarà tot. Majoritàriament, però, diria que més enllà dels focs artificials retòrics, el moviment ha entès que el camí serà llarg i que l'única recepta és la persistència i l'acumulació de forces. I això passa, lògicament, per no cremar totes les naus en quinze dies, entre altres coses. Aquesta és, pel que sembla, la lògica del Tsunami democràtic: una eina pensada pel mig termini i no per la immediatesa.


El moviment sobiranista necessita elements de cohesió, i espais de coordinació estratègica. I l'assemblea de càrrecs electes vinculada al consell per la república pot ser una eina útil en aquest sentit, perquè hi haurà representats tots els actors de l'espai sobiranista a través dels seus càrrecs electes de base. I s'hi pot afavorir una lògica de cooperació i debat franc d'idees que ara com ara no es dona amb prou fluïdesa entre les cúpules de partits i organitzacions.

Aquests organismes tenen, per tant, un paper important a jugar. Però caldria evitar la fantasia de pensar que poden substituir les institucions d'autogovern. Fins i tot en una hipòtesi d'un nou 155 -que seria un desastre-, cap òrgan del moviment independentista podria substituir el Parlament o el govern. És molt important no perdre la perspectiva de la realitat si la volem transformar. És al Parlament de Catalunya, i als plenaris dels ajuntaments, on s'expressa i s'hi representa el conjunt de la societat catalana.


Sí, al Parlament el primer grup és un partit espanyolista radicalitzat i incendiari, que dificulta molt el funcionament normal de la cambra. I és incòmode i emprenyador. Però hi són perquè van recollir més d'un milió de vots el 2017. I, per tant, cal confrontar-los democràticament, prendre bona nota del que expressen i mirar de desactivar les causes del seu ascens. Però no serveix de res voler fugir d'aquesta realitat per recloure's en el confort d'un fals consens d'institucions paral·leles en què tothom estarà d'acord. Tancar els ulls a aquells aspectes més incòmodes de la realitat és la recepta més ràpida per al fracàs de qualsevol projecte transformador.

Si algú tingués la temptació de mirar de precipitar una suspensió de l'autonomia per donar protagonisme a aquests organismes, i convertir-los en una cosa semblant al que va ser la Generalitat a l'exili durant el franquisme, o altres consells nacionals impulsats per diàspores en els primers passos de processos de descolonització, estaria portant el projecte sobiranista a un carreró sense sortida. A una derrota segura. Per això és una temptació que no s'hauria d'alimentar, ni per activa ni per passiva.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Jordi Muñoz
Jordi Muñoz (València 1979) és investigador en ciència política de la Universitat de Barcelona. Fa recerca en comportament polític i política comparada, i imparteix classes d’anàlisi electoral a la UB. També col·labora en diversos mitjans de comunicació. A Twitter: @jordimunozm.
15/02/2020

El franquisme al codi penal: Gora alka-eta

01/02/2020

La Fiscalia contra Cuixart

18/01/2020

​«No, no y no»

04/01/2020

​De confiances i desconfiances

21/12/2019

El poder judicial, pendent avall

07/12/2019

«El compadreo»

23/11/2019

El PSC i la immersió

27/10/2019

Institucions i moviments

15/10/2019

Somriures glaçats

13/10/2019

​Venjança d'estat, acte primer

Participació