Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

la veu de nació

Marina, cinc motius per ser-hi

«La lluita per la República ha de ser també la lluita per la llibertat, per un país on els jutges no equiparin la manifestació i la pressió popular i política pacífica a una sedició»

per Ferran Casas, 25 d'octubre de 2019 a les 22:00 |
Dissabte a les cinc de tarda. Al carrer Marina de Barcelona. Allà es va fer, l'11 de novembre de 2017, una gran manifestació per demanar la llibertat dels presos polítics. Aquest dissabte el cercle es tanca amb una altra gran manifestació, convocada per Òmnium i l'ANC, però amb suports molt potents de la societat civil. Tanca el cercle d'un judici que no ha estat just i que ha empitjorat les coses i hauria d'ajudar a obrir un nou temps de superació del bloqueig, malgrat que la repressió dificulta de forma extraordinària la situació.

La manifestació arriba també després de dues setmanes de manifestacions diàries –algunes amb episodis violents– de resposta a la sentència i de forta tempesta política per la manca d'unitat estratègica que s'intenta resoldre amb iniciatives com l'assemblea d'electes i una brutalitat policial que també han practicat els Mossos d'Esquadra. Malgrat tot, de motius per anar a la manifestació n'hi ha com a mínim cinc:


1. Un clam per la llibertat. Per sorprenent que sembli encara ara, toca demanar-la. Llibertat pels presos polítics, sí. I per poder decidir què volem ser, també. Però ara toca exigir llibertat d'expressió, llibertat de manifestació, llibertat per ser eurodiputats... La sentència del Suprem amenaça, a Catalunya i a la resta de l'Estat –malgrat que hagi preocupat a una minoria– drets que s'havien guanyat en la lluita antifranquista i en una Transició on cada pam que s'avançava anava acompanyat de renúncies doloroses.

Fa unes hores ho hem tornat a constatar amb la descarnada impunitat franquista amb un segon funeral d'estat a Franco. La lluita per la República ha de ser també la lluita per la llibertat, per un país on els jutges no equiparin la manifestació i la pressió popular i política de caràcter pacífic a una sedició que costi nou anys de presó a líders socials.


2. Per dir-los que així no. La política no pot seguir instal·lada en el bloqueig. La gravetat del que ha passat els darrers dies fa que ens sigui encara difícil dimensionar els fets. Però que el president espanyol es vanti de no despenjar el telèfon al president de la Generalitat i que no hi hagi perspectives que ho faci és políticament inacceptable. Els polítics no poden externalitzar la seva feina a jutges i policies. Cap societat democràtica ha de normalitzar que els dirigents s'espolsin les responsabilitats perquè no es veuen amb cor d'empatitzar mínimament amb l'altra part respectant-se les idees –que, en el cas que ens ocupa, s'han defensat de forma pacífica i reclamant urnes– i els és més còmode i rentable fugir d'estudi.

3. Perquè cal tibar el carrer i mobilitzar-se pel 10-N. L'Estat s'ha fet autoimmune a les manifestacions. Al mainstream polític i mediàtic espanyol tant li fa si surten al carrer 1, 2 o 3 milions de persones. Només els interessa si hi ha aldarulls per, aleshores sí, criminalitzar amb tota la seva potència el moviment independentista i mirar de dividir-lo i minimitzar-lo. Per això, a més de tibar el carrer per ser-ne més, cal mobilització electoral. Un sobiranisme reforçat el 10-N no canviarà la Constitució (que ha esdevingut políticament irreformable) i tindrà autèntiques dificultats per obrir un diàleg, però, com més fort sigui, més evident farà que hi ha un problema polític de primer ordre que no es pot amagar sota la toga d'un fiscal.


4. Toca reforçar Òmnium i l'ANC. Les entitats de masses de l'independentisme són les convocants i han defensat sempre un procés democràtic, pacífic i integrador. Amb encerts i errors, com és lògic, han acompanyat el moviment i pressionat els polítics quan ha calgut perquè no es desviessin dels compromisos adquirits. En els darrers temps, els seus camins discursius s'han distanciat (Òmnium insisteix en el 80% i l'Assemblea creu que la majoria és suficient i que tot plegat és qüestió de determinació) però no han abandonat en cap moment la dinàmica unitària per sortir al carrer i fer front a una repressió que va tenir en els seus presidents el 2017, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, les dues principals cares.

Una estratègia conjunta de mínims que, malgrat que es presentin separats i amb ritmes diferents, també caldria exigir a les formacions independentistes, que mantenen el comú denominador del què (la República) i el com (un referèndum).

5. L'èxit ha de fer que qui no hi sigui ho assumeixi com un error. Els comuns i CCOO no han volgut convocar formalment a la manifestació. En canvi, sí que ho fa la UGT, malgrat que, com l'altre gran sindicat del país, s'ha negat a convocar vagues que poguessin ser relacionades amb el conflicte polític. Això ja ha tingut costos per ells a les eleccions sindicals amb la puixança del sindicalisme nacional.

És possible que alguns dirigents de la formació d'Ada Colau acabi participant en la marxa de Marina, però seran discrets perquè, diuen, no volen que se'ls compti com a independentistes pocs dies abans de les eleccions i en un cap de setmana on també seran protagonistes els "equidistants" de Parlem (que sabem que no volen la independència però no quina solució proposen i si es podrà votar) i els unionistes, que sortiran diumenge convocats per Societat Civil Catalana.

Els comuns ara també són "discrets" en la petició d'un referèndum, que els darrers anys exigien amb pregunta clara i resposta binària. L'èxit de la manifestació i el caràcter inclusiu i massiu ha de fer que organitzacions amb llarga trajectòria en la lluita per les llibertats desfacin els seus dubtes.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Ferran Casas
Subdirector de NacióDigital.
Ha treballat a Barcelona i Madrid i per als diaris Avui, Público i Ara i col·labora en mitjans audiovisuals. Coautor dels llibres Començar de nou i I tot això com es paga? A Twitter: @Ferrancm.
06/12/2019

Majestic 2.0 o un altre Dissabte Sant Roig

29/11/2019

Per fi les esquerdes

22/11/2019

Temps de pedalar

15/11/2019

Diàleg «a Catalunya»? Parlem-ne

08/11/2019

El somriure glaçat

01/11/2019

El falcó Sánchez

25/10/2019

Marina, cinc motius per ser-hi

19/10/2019

Laberint sense final

11/10/2019

La solució Marchena

04/10/2019

Fotografia de l'urna que ningú volia

Participació