opinió

Les properes eleccions seran útils?

«Només demano una cosa: que els polítics elegits valorin que la societat civil fa un esforç»

per Xavier Roig , 26 d'octubre de 2019 a les 12:34 |
Abans que comencés tot aquest enrenou del Procés jo anava a votar rarament. Vull dir que a voltes hi anava i altres cops no. La meva motivació era raquítica. Per què? Una senzilla raó: no crec en el sistema electoral implantat a casa nostra. Les llistes tancades i de circumscripció gran (la província) té diversos defectes. La llista la confecciona el partit de torn en funció de, vagin a saber vostès quines raons -encara que l'actitud llepa i acrítica per part del candidat constitueix sempre un mèrit-. Per tant, no es tracta del "meu" diputat, sinó del diputat del partit -mai defensarà els meus interessos sinó els del partit, i això ja ha quedat àmpliament demostrat de manera sostinguda en el temps-.

Pel que respecta a les circumscripcions, ens troben que els interessos també són dispersos, ja que els diputats estan adscrits a un territori massa gran. El diputat de Barcelona representa els productors de llet de Berga o als propietaris de barraques de Sitges? Ell dirà que representa a tots. Cosa que vol dir que no representa ningú. El resultat d'aquesta combinació de què els parlo (llistes tancades, circumscripció gran) porta a la degradació del polític. Cada cop són més fluixos perquè el sistema de selecció és pervers.


El cas és que jo vivia relativament tranquil només votant quan m'interessava. Però vet aquí que arriba el que hem anomenat Procés i els de Madrid comencen a emprenyar. Aleshores un s'ha de mobilitzar. Una cosa és no votar en una situació de monotonia institucional i una altra, molt diferent, deixar que els polítics de Madrid se'ns pixin. Per tant, d'ençà que va començar tot aquest enrenou, torno a votar. Raons per deixar-ho de fer no me'n falten.

Vaig votar la llista del president Mas i van els de la CUP (minoritaris) i decideixen boicotejar el seu nomenament com a president. No els venia de gust. I aleshores, en lloc de convocar eleccions altre cop, em quedo sense candidat.


Es va nomenar el president Puigdemont -que, tot sigui dit de passada, ha resultat ser una designació bona-. Però el cas és que el meu vot es va veure rebregat per quatre capritxosos. Més tard, arriben les següents eleccions, voto la llista del president Puigdemont, i resulta que no pot ser nomenat president per culpa d'un simulacre de jutge. I, a sobre, els partits demòcrates independentistes no li fan prou costat.

De manera que el més lògic -ser el president "de facto", malgrat la prohibició- no ha pogut tenir lloc. Mots com "estratègia", "ampliar bases", etc. s'han utilitzat com eufemisme de "personalisme" i "ambició". El problema no cal sofisticar-lo ni vestir-lo de patriotisme. L'any 2017 el senyor Junqueras esperava ser elegit president i no va ser així. Va guanyar en Puigdemont. Se li va aixafar la guitarra.


Però les meves desgràcies de convers continuen. Ara, fa temps que vaig votar (aquest cop per al Parlament Europeu) i estic pendent que se'm digui si el meu vot algú se'l tornarà a passar per l'engonal. Fantàstic!

La veritat és que n'estic fins més amunt del meu vot inútil. Jo vaig a manifestacions, pago quotes, escric articles amb ànim de mobilització... Fins i tot, he tornat a votar quan ja havia decidit no fer-ho més. Mirin, jo tornaré a anar a votar el pròxim dia 10. Sens dubte. I no demano ni tan sols llistes úniques ni tot això amb el que s'emplenen tantes xerrameques. Només demano una cosa: que els polítics elegits valorin que la societat civil fa un esforç i que, per tant, s'adonin que no tenen dret a fer el burro permanentment com ho han fet fins ara.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Xavier Roig
Nascut a Barcelona (1957) però tarragoní, és enginyer i, a hores lliures, escriptor. Li agrada l’aviació, i muntar i arreglar aparells espatllats. Està convençut que cal aprofitar el temps perquè, tard o d’hora, algú ens prohibirà pensar. No és aficionat al futbol, ni creu que el Barça ens hagi de redimir de res. I que si no haguéssim d’estar sempre teixint el que altres desfan, podríem tenir més temps per fer de Catalunya un lloc més evolucionat. Com succeeix als països normals.
18/01/2020

Més precisió i gosadia periodístiques

04/01/2020

​La decisió de la JEC, un bé de Déu

21/12/2019

​La davallada de Catalunya i la falta de coratge

07/12/2019

El cofoisme també té un final

02/12/2019

Informació local: emplenar el forat amb el farcit necessari

30/11/2019

Gerro xinès o cubell d’escombraries?

09/11/2019

Quan Pedro Sánchez diu la veritat tothom s'escandalitza

26/10/2019

Les properes eleccions seran útils?

14/10/2019

Una venjança calculada

12/10/2019

Periodistes que s'asseuen al Parlament (al de Catalunya, només)

Participació