opinió

​Una generació perduda

«Senyor Sánchez: la seva imprudència i el seu tacticisme posposa la solució política per una generació sencera»

per Laura Pinyol, 20 d'octubre de 2019 a les 22:00 |
La sentència del Suprem ha condemnat per sedició els presos i les preses polítiques. Ho ha fet per unanimitat i amb penes altes, perquè era important que la sentència fos a l'uníson. Desestimen rebel·lió que demanava la Fiscalia i l'acusació popular (VOX) però, amb fins a 13 anys de condemna, l'escarment està servit.

Dilluns, després de conèixer-se la sentència, el president en funcions Pedro Sánchez va sortir a celebrar la victòria, va demanar l'acompliment i va exigir a l'independentisme la fi de l'enfrontament polític. Secundava el seu posicionament polític una campanya mediàtica sobre la grandesa de la democràcia espanyola.


Hores després, amb la crida del Tsunami Democràtic, els carrers es van desbordar. També les protestes. S'han alternat les manifestacions pacífiques –majoritàries– i els enfrontaments violents als carrers que no s'havien vist mai en expressions vinculades al moviment sobiranista.

Hem vist els universitaris i el jovent encapçalant vagues i aturades. Milers de ciutadans marxant quilòmetres i quilòmetres de forma pacífica. Però també hem vist la crema de contenidors, les barricades, els enfrontaments amb la policia. I l'acarnissament dels cossos policials amb les unitats antiavalots dels Mossos però també de la Policia Nacional, carregant injustificadament contra els concentrats. Ho fan amb la impunitat de qui ostenta el monopoli de la violència, sobrepassant els límits dels seus protocols d'actuació. La Policia Nacional sembla guiada per l'ànsia de venjança, i amb accions absolutament desproporcionades. N'hem vist milers d'imatges. Però, per si fos poc, les xifres són esgarrifoses: 567 ferits, dels quals 4 persones han perdut l'ull; un noi ha perdut un testicle; una noia es troba greument ferida a Tarragona, 58 periodistes han estat agredits malgrat anar convenientment identificats amb les credencials de premsa.

Què està passant? Inoperància política en la direcció del cos dels Mossos, d'una banda, incapaços de controlar la situació, i la Policia Nacional, de l'altra, que amb les unitats dels antiavalots sembra la provocació allà on va. Però la raó de tant despropòsit no és tècnica, és política.

Hi ha una generació que ha crescut amb les mobilitzacions pacífiques als carrers. Els universitaris de primer any d'aquest curs tenien deu anys quan la primera gran manifestació del 2012 ("Som una nació, tenim dret a decidir") va desbordar els carrers de Barcelona. S'han format en la militància disciplinada d'apuntar-se a les manifestacions per trams, cantar proclames kumbaiàs i comprar samarretes de colors per fer performances.


La resposta política a la petició majoritària de la societat catalana de celebrar un referèndum ha estat tancar la porta, la burla, la ridiculització i els cops de porra, finalment, l'1 d'octubre del 2017. Avui milers de joves –però també col·lectius ciutadans desencantats i orfes de lideratge polític– surten als carrers sense por, convençuts que cal fer apujar la temperatura del conflicte. La violència només genera més violència i és un camí infructuós, a curt i llarg termini, dolorós en tots els casos, que cal condemnar. Però no es pot perdre de vista a què obeeixen les protestes, perquè la via del diàleg ha obtingut aquestes respostes: posar urnes es castiga amb fins a 13 anys de presó, dissoldre una manifestació pacífica, amb 9, i permetre un debat al Parlament de Catalunya, amb 11,5.

Senyor Sánchez: la seva imprudència i el seu tacticisme posposa la solució política per una generació sencera. No tan sols qui incendia els carrers de Barcelona, també la gran massa de l'independentisme que corrobora que amb l'Estat espanyol no hi ha res a fer, que només apujant la temperatura serà possible que la comunitat internacional els forci a seure en una taula de diàleg polític.

No només ho diem els independentistes, que seguim amb la mà estesa i amb la taciturnitat de treballar perquè aquest problema torni a la política. També l'hi diuen els magistrats del Tribunal Suprem (a la pàgina 207): "La Sala es consciente de que la causa penal que ahora enjuiciamos encierra elementos que la singularizan y atribuyen una dimensión histórica. Nuestro análisis, como es obvio, no puede prescindir de toda una serie de connotaciones que complementan pero también dificultan el análisis jurídico. Pero esa constatación no puede invitarnos a rebasar los límites que legitiman nuestra función como órgano de enjuiciamiento. No nos incumbe ofrecer ni siquiera, sugerir o insinuar soluciones políticas a un problema de profundas raíces históricas".

Potser ja serà tard per a vostè, Sr. Sánchez, però algú o altre haurà de respondre a la demanda política. Atiar el foc només fa més profundes les ferides del conflicte i afegeix complexitat a la resolució.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Laura Pinyol
Laura Pinyol (Terrassa, 1979), periodista. Col·labora en diversos mitjans, com la revista Vallesos, l'Ara Criatures o el Descobrir, i dirigeix una agència de comunicació. A can Twitter piula des de @laurapinyol.
03/11/2019

Deu incògnites pel 10-N

20/10/2019

​Una generació perduda

06/10/2019

Moció de censura: propaganda electoral

22/09/2019

20-S, l'aparador d'una causa general

08/09/2019

​Una resposta llarga i sostinguda

25/08/2019

Tornem-hi amb els biquinis per a nenes

28/07/2019

Qui vol unes noves eleccions espanyoles?

14/07/2019

«Manades»: realitat creixent o escàndol social?

30/06/2019

Sóc la néta de La Florida

17/06/2019

La pèrdua de la innocència

Participació