Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

opinió

La trampa

«L'independentisme ja va caure fa dos anys en una trampa, quan l'Estat va deixar que es fes la il·lusió que anava guanyant la partida»

per Jordi Bianciotto, 19 d'octubre de 2019 a les 00:00 |
Encara que alguns canals de televisió, campions del "com pitjor, millor", s'hagin passat la tarda d'aquest divendres delectant-se en les batalles campals de la Via Laietana, la foto que representa d'una manera més fidedigna allò que ha estat i continua sent l'independentisme català és la d'unes grans multituds que s'organitzen i actuen de manera immaculada.

Ciutadania que, cal afegir, aquests dies viu exposada a pressions perilloses, clams a favor d'una acció directa contra el llirisme, crides que acaben portant cap a la barricada, el cotxe incendiat i la possibilitat de mals majors, perquè quan es trenca el precinte de l'ordre qualsevol cosa pot arribar a passar. És la paràbola del cotxe estacionat amb un vidre trencat, només un, al qual tothom s’hi va abraonant, apujant el to de l'agressió fins estavellar-lo del tot.


No sé si hi ha infiltrats ni forces obscures, però sí sé que des d'una part de l'independentisme s'ha encimbellat certs líders d'opinió, algun dels quals subjectes pre-polítics amb cent mil seguidors a twitter, que aquestes nits han estat en èxtasi compartint a tort i dret fotos de "Barcelona, la rosa de foc" i que defensen sense embuts "el caos" com a mitjà per assolir ara mateix la República Catalana. Encara que pugui costar d'entendre, en certs ambients, desitjar que tot salti pels aires dona prestigi.

Mecanisme que més enllà del seu caràcter autodestructiu (un independentisme convertit en problema d'ordre públic és un independentisme petit i vençut) resulta inquietant perquè pot fer que qui sigui una mica més moderat (que no és pas gaire difícil) se senti intimidat. Tieta, tou, botifler, cavall de Troia, còmplice de Vichy... És llarga la llista de floretes que ningú vol qui li llencin, ni tan sols un mateix en el seu subconscient.


Som on som com a resultat d'una cadena d'irresponsabilitats que ve de lluny i el pes de la qual no recau en una única part. La imatge completa de tot plegat ha d'incloure cert projecte d'Estatut que va ser aprovat pel Parlament de Catalunya no pas pel 47% dels diputats, ni pel 51%, ni per dos terços, sinó pel 88,5% de ses senyories, i que va anar aigüera avall en diverses etapes, amenitzades per irresponsables excessos lèxics (el "cepillo" del senyor Guerra) i errors estratègics reconeguts pels mateixos actors (la grotesca recollida de signatures instigada pel PP). Etcètera. Els actes tenen conseqüències. Tots. També haver convocat un referèndum fora del marc legal i sabent sobradament que no es podria estar en condicions d'aplicar-ne el resultat tot i haver-ho promès.

La sentència del judici al Procés ha entristit i indignat probablement una majoria de catalans: la Catalunya que va representar el 3 d'octubre. Però el perill, com fa dos anys, torna a ser posar les emocions per davant de tot i pensar que n’hi ha prou a tenir raó, que "som al cantó bo de la història" i que "empenyent una mica més ja ho tenim". A veure, tenir, el què exactament? Pot resultar molt molesta la incapacitat de la política espanyola a l'hora de donar una resposta política a la crisi més greu que ha patit en moltes dècades, però el precedent de l'octubre del 2017 ens hauria de prevenir de nous trets al peu.


Costa d'imaginar com es pot reconduir tot el clamor ciutadà d'aquests dies, i certes crides són preocupants i ens parlen de noves fugides cap a endavant amb vagues aires de clamorosa aixecada de camisa: el president Torra, parlant d'un nou 1-O que no vol ningú, ni tan sols dins del mateix independentisme (uns, perquè desacredita l'autèntic l'1-O; els altres, perquè s'estimen més estalviar-se si pot ser nous viatges a Soto del Real). I a tot això, la senyora Paluzie, emplaçant a les multituds a acabar d'una vegada "allò que vam començar l'1 d’octubre" i passant per alt, entre altres detalls no pas menors, que encara no és arribat el dia en què l'independentisme, malgrat les seves formidables demostracions de força al carrer, demostri que és una opció majoritària entre els catalans. I molt menys encara l'unilateral: només el 9,1% dels ciutadans l'avalen segons el darrer CEO. Una cosa és mantenir la il·lusió de la tropa, i una altra, obstinar-se a alimentar expectatives que et garanteixen l’aplaudiment fàcil dels teus i que són irrealitzables si més no a curt termini. A això se'n diu populisme.

L'independentisme ja va caure fa dos anys en una trampa, quan l'Estat va deixar que es fes la il·lusió que anava guanyant la partida per, en el moment decisiu i ni un minut abans, propinar-li una urpada que el va deixar sense sentit i amb el nas sagnant a un racó del ring. Sabem que certes eufòries poden ser preludis de grans col·lapses. Pitjor encara quan al capdavant de la nau no hi ha una direcció sòlida i quan es tolera que, encara que sigui a les rodalies, prosperi la crida al caos i a l'incendi embolicada amb èpica heroica de pa sucat amb oli. Tant de bo la realitat no ens torni a passar a tots pel damunt.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Jordi Bianciotto
Periodista i crític musical. Escriu a El Periódico de Catalunya i a les revistes especialitzades Rockdelux i Enderrock, entre d’altres mitjans, i és autor de diversos llibres, com ara els tres volums de Guía universal del rock (Robinbook) i 501 cançons catalanes que has d’escoltar abans de morir (Ara Llibres). Membre de l’ACP i del Grup de Periodistes Ramon Barnils, i articulista a web Mèdia.cat. També el podeu trobar a www.jordibianciotto.cat i seguir a Twitter a @JordiBianciotto.
29/11/2019

Una «jutgessa» al Primavera Sound

22/11/2019

El nostre Albert Soler

15/11/2019

Manel, el talent del canvi

08/11/2019

Ofegar l'independentista moderat

01/11/2019

Tornem a les cançons d'ahir

25/10/2019

L’efecte Iker Casillas

19/10/2019

La trampa

11/10/2019

Estopa, 20 anys

04/10/2019

Amb vostès, Santi Sisa

27/09/2019

Joan Garriga, per una revetlla no infantil

Participació