Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

OPINIÓ

Policia, tenim un problema

«Avui, per desgràcia, tenim un cos ple d’agents, comandaments i infiltrats del CNI, contraris a la nostra causa, i procedents dels cossos estatals»

per Josep-Lluís Carod-Rovira, 16 d'octubre de 2019 a les 20:45 |

La resposta ciutadana a les condemnes escandaloses dels líders independentistes ha deixat pas a escenes d’una brutalitat policial que ens ha retornat a l’1 d’octubre, a conseqüència de la qual una persona ha perdut un ull i una altra un testicle. En aquest cas, però, amb una diferència fonamental. Si fa dos anys la coordinació dels cossos policials requeia en el coronel de la guàrdia civil Pérez de los Cobos, en aquesta ocasió la coordinació de tots els cossos policials anava a càrrec dels mossos d’esquadra, és a dir, del departament d’Interior, per tant, de la Generalitat.  Si més no, teòricament, perquè com s’ha vist i patit en ciutats com Tarragona, la policia nacional anava a la seva i els mossos al darrere, amb el mateix lamentabilíssim estil d’actuació.

No crec exagerar si afirmo que la gestió de la coordinació policial, cas que aquesta hagi existit, ha estat tan desastrosa com la intervenció dels diferents cossos: la policia autoanomenada nacional, la guàrdia autoproclamada civil i els mossos d’esquadra. Mossos d’esquadra pegant manifestants a la part superior del cos, no respectant la distància mínima requerida per a disparar foam, apuntant de manera directa i precisa individus concrets, carregant a cops de puny contra gent asseguda a terra, o bé dreta, en actitud pacífica, com en el cas d’Oriol Izquierdo, avançant amb la furgoneta amb gent enganxada al vehicle,donant ordres i amenaçant els manifestants en la mateixa llengua en què ho feien els altres dos cossos, llençant tanques metàl·liques a la foguera per augmentar-ne el foc, actuant amb la mateixa altivesa que els altres cossos, etc. On és la diferència, doncs, entre els uns i els altres?



Tot i el braçalet, l’armilla  i el casc acreditatiu de pertànyer a la premsa, són ja nombrosos els periodistes que han estat agredits per algun dels cossos policials, malgrat identificar-se a crits, com també ho va fer el diputat i membre de la mesa, Eusebi Campdepadrós. El joc brut policial ha estat desplegat amb força i també amb entusiasme, movent-se amb comoditat per les aigües de la provocació, esperant que salti l’espurna de la indignació civil que en legitimi la repressió física. A Tarragona, les dues dones provocadores amb la bandera espanyola van sortir just de darrere del cordó format per la policia autoanomenada nacional. I en comptes de protegir els ciutadans, protegien les provocadores. Després els agents van entrar uniformats i armats a l’hospital de Santa Tecla a reclamar-hi la identitat dels possibles ferits per la seva actuació contundent. Expliquen alguns dels manifestants que, a més, agents de paisà, amb porres extensibles, percaçaven també pels carrers els manifestants. Hi haviaagents uniformats sense el reglamentari número d’identificació a l’esquena i alguns apuntaven, directament, el rostre de manifestants amb raig làser.

La policia autoanomenada nacional ha disparat boles de goma contra la població desarmada, l’ús de les quals va ser prohibit pel Parlament deCatalunya. El ministre ho ha reconegut, dient que això només afecta els mossos. O sigui que les lleis i normes aprovades pel nostre Parlament i que se suposa que tothom ha de complir, ells se les poden passar per l’arc triomfal com si res. Podríem arribar a l’absurd que els mossos no poguessin fer allò que sí que pogués fer la guàrdia urbana de Barcelona, posem per cas. El ministre, a més, ha dit que l’ús d’aquests projectils va ser acordat pel centre de coordinació comandat pels mossos i que si va enviar milers d’uniformats a Catalunya és perquè la Generalitat va sol·licitar la seva col·laboració. Això és així, govern de la Generalitat? Si fos cert seria lamentable, però, si no, cal que el ministre sigui desmentit. Altrament, a què juga el nostre govern?

Ahir les furgonetes perseguien manifestants i mentre els autoanomenats nacionals bramaven fanfarronejant “Venga, valientes!”, els mossos, ara en català, amollaven també per l’altaveu del vehicle un impresentable i reiterat "Veniu, que som gent de pauuuu!", tot mofant-se de la població civil que es manifestava a peu. En fi, policia, tenim un problema i el tenim amb vosaltres. Vosaltres sou el problema. Amb la Generalitat republicana tot l’ordre públic pertanyia a la Generalitat: mossos, guàrdia d’assalt i guàrdia civil, que duia brodat a la camisa “Guàrdia Civil al servei de la Generalitat”. Queden lluny els temps d’oficials emblemàtics com Frederic Escofet i Enric Pérez Farràs. Queden lluny els temps de la recuperació i modernització dels mossos amb Miquel Sellarès, amb aquelles primeres fornades de joves il·lusionats per pertànyer a un cos policial nou, tot i ser dels més antics d’Europa, amb cultura democràtica i voluntat de servei a la ciutadania per protegir-ne la vida, els drets, llibertats i propietats, aquelles seleccions estrictes de nous aspirants...  

Tot queda massa lluny i avui, per desgràcia, tenim un cos ple d’agents, comandaments i infiltrats del CNI, contraris a la nostra causa, i procedents dels cossos estatals. Tenim de tot, excepte una política nacional d’interior, amb gent preparada al capdavant, que hi és. I, sense les idees clares en aquest camp, estem condemnats al fracàs i a fer antipàtica la imatge d’un cos que s’havia guanyat respecte i simpatia generals, un 17 d’agost a Barcelona i a Cambrils i un primer d’octubre a tot Catalunya. No volem una policia per anar en contra del poble de Catalunya. Si han d’acabar convertint-se en això, contra la voluntat de molts dels seus membres fidels al seu poble, no ens cal una policia colonial. Per fotre'ns, ja fem amb la policia autoanomenada nacional i amb la guàrdia autoproclamada civil.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Josep-Lluís Carod-Rovira
Cambrils, 1952. Llicenciat en Filologia Catalana, director de la Càtedra sobre Diversitat Social de la Universitat Pompeu Fabra. Ha estat conseller en cap i vicepresident del govern de Catalunya, diputat al Parlament i diputat electe al Congrés de Diputats d'Espanya. Autor d'una quinzena de llibres, els darrers títols són: La passió italiana, 2014, Les religions a Catalunya i Història del protestantisme als Països Catalans. Membre de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona i de l'Agència Catalana de l'Arengada (ACA), li agrada la mar, llegir, escriure, l'allioli de la Fonda dels Àngels, la salsa de calçots de la Montserrat Coll, la ironia i l llibertat. És pare de dos fills i una filla i avi de dos nét i una néta.
20/11/2019

Fake federalisme

13/11/2019

El Pacte

06/11/2019

​Fer malbé la democràcia

30/10/2019

Via Laietana

23/10/2019

Visita de família

16/10/2019

Policia, tenim un problema

09/10/2019

​Que va d'independència, coi!

02/10/2019

Un matí per la mar amiga

25/09/2019

Ara va de debò

18/09/2019

Bipartidisme insuficient

Participació