Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

LA VEU DE NACIÓ

Confirmat: és un escarment

«Espanya està disposada a dinamitar la democràcia per aplicar un càstig exemplaritzant per a tothom que se senti incòmode amb la configuració actual de l'Estat»

per Germà Capdevila, 14 d'octubre de 2019 a les 13:00 |
Gairebé 500 pàgines per intentar justificar allò que és injustificable. S'aplica un tipus penal sense que es verifiquin alguns dels seus elements constitutius. Els presos polítics han rebut una pena acumulada de gairebé 100 anys. Tanmateix, no hi ha sedició i només els podrien haver condemnat per desobediència.

D'antuvi, el Tribunal Suprem delimita el camp de joc quan es refereix al govern català com a Generalidad. Neguen el nom i la cosa, com quan castellanitzen noms propis que legalment només tenen una forma: la catalana. Alhora, declara sense embuts que l'ús de la llengua catalana en el procés hauria estat "un sacrifici innecessari i injustificat". 


Resulta difícil recollir totes les contradiccions i abusos de la sentència amb una primera lectura en diagonal, però alguns són tan evidents que salten a la vista i posen de manifest el caràcter polític d'aquest judici que avui s'ha sentenciat. Per mostra, un botó: diu que Dolors Bassa era titular del Departament d'Ensenyament...

Es condemna durament Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, tot assegurant que "la seva contribució resultava decisiva" per a l'alçament, però només esmenta els fets del 20 de setembre, on explica que "coexistien els crits reivindicatius" i "els actes lúdics". A partir d'aquí, s'hi refereix com "els disturbis", sense explicar-ne ni demostrar-ne cap.

Detalla com Cuixart i Sánchez pugen als cotxes patrulla i com van dirigir els suposats disturbis, però obliden explicar les crides a la calma, a la no violència i a dissoldre la manifestació pacíficament i ordenada. Com a proves dels tumults necessaris per configurar el delicte de sedició, esmenta, per exemple, que a la caserna de la Guàrdia Civil de Gràcia "s'hi van congregar 300 persones que van arribar a tallar la circulació". Ridícul.

Una altra construcció jurídica esperpèntica és la justificació de la malversació, que dona per verificada tot i admetre que no es van fer els pagaments, i hi inclou despeses del Diplocat de visites d'observadors internacionals. També és força el tipus penal de sedició. Amb l'extensiva interpretació que fa el Suprem, aturar un desnonament podrà ser considerat sedició.


Tot i no explicar cap episodi de violència clar i verificat, si que dedica espai a espolsar-se la repressió de l'1-O: "els excessos denunciats són objecte de tractament jurisdiccional". De la mateixa manera esbandeix el fet de no haver respectat el jutjat natural, d'haver separat els testimonis del visionat dels vídeos i totes les altres al·legacions de les defenses. 

La sentència dedica moltes més pàgines a intentar justificar-se davant del més que segur recurs a instàncies europees. Més que no pas a explicar els fets motiu de la condemna. Dedica més espai a negar l'existència del dret a decidir que a demostrar els tumults. Una prova més de la naturalesa política del judici.

El que és encara més greu és que la sentència negui el caràcter absolut de la inviolabilitat parlamentària. El poder judicial –que en les democràcies executa el control de constitucionalitat sobre les lleis aprovades, mai sobre els debats– a l'Estat espanyol s'ha atorgat el dret de fixar els límits dels que es pot i no es pot debatre en un parlament. És gravíssim. 

En aplicació de la doctrina de la "violència ambiental", creada per Marchena per condemnar els acusats del bloqueig del Parlament el 2011 (que havien estat absolts en primera instància), la sentència diu que l'existència de fets violents queda "suficientment acreditada". Com? Amb la creació d'un "ambient coercitiu e intimidatori". Una valoració absolutament subjectiva, que hauria de ser aliena a una resolució judicial justa.

Com a resum de l'abús d'una sentència que no és justícia, sinó un escarment destinat als milions de catalans que voldrien decidir el seu futur, valgui aquest fragment on els jutges, segurament sense advertir-ho, contradiuen tot el que intenten demostrar: "La finalidad del proyecto de los acusados no era vincular a sus actos de manera directa la efectiva instauración de un régimen jurídico como el diseñado en las decisiones parlamentarias reflejadas en las leyes 19 y 20 de 2017. Se pretendía en realidad convencer a un tercero, el Gobierno democrático de España, para que negociara con el Govern de la Generalitat el modo de acceder a la independencia de una parte del territorio español respecto de España". Ni sedició, ni violència, ni cop d'Estat: només una voluntat de negociar un nou encaix polític. El resultat? 99 anys i 6 mesos de presó. 

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Germà Capdevila
Director del Consell Editorial de NacióDigital i editor de la Revista Esguard. A Twitter: @gcapdevila
10/11/2019

Més independentisme

03/11/2019

De què serveix votar el 10-N?

27/10/2019

La protesta, motor del canvi

20/10/2019

Catalunya és el problema

14/10/2019

Confirmat: és un escarment

13/10/2019

El carrer és de la gent

06/10/2019

Mobilització i negociació

29/09/2019

Condemnar la violència

22/09/2019

Diàleg i amnistia

15/09/2019

L'exindepe

Participació