Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR


La vie en jaune

«En el nostre 'maiproUbenvolgut' país és un color apreciadíssim, perquè forma part de la nostra bandera i gairebé de la nostra idiosincràsia a partir principalment del 2017»

per Xus (Jesús Pacheco i Julià), 15 d'octubre de 2019 a les 15:33 |
Posem per cas que cadascú viu la seva vida en un color determinat: verd, blau, taronja, roig o morat. A hores d’ara, tothom encara és lliure de triar el seu color preferit. Ja veurem d’aquí a un temps.

Expressament, m’he deixat un dels colors més importants: el groc, yellow, jaune, amarillo o giallo. Es tracta d’un color primari: en una barreja substractiva, a partir d’ell i de dos altres més (el cian i el magenta) surten successivament tots els altres colors.


No parlaré dels tipus de grocs que existeixen perquè no acabaríem mai: em cenyiré només al que té una longitud d’ona de 586 nanòmetres: el groc estàndard, popularment anomenat groc canari.

Diuen que el color groc és l’últim que veu una persona que va perdent la vista progressivament. El gran escriptor sense Nobel Jorge Luis Borges va patir-ho així, per exemple. També es fa servir molt pels senyals de trànsit i sempre ha estat considerat un color d’advertiment. Tampoc no parlaré de les seves connotacions negatives  (la mort de Jean-Baptiste Poquelin -AKA Molière-, la premsa groga, la traïdoria, etc.).

En el nostre maiproUbenvolgut país és un color apreciadíssim, perquè forma part de la nostra bandera i gairebé de la nostra idiosincràsia a partir principalment del 2017 (almenys en la meitat de la població del país) amb el símbol del llaç groc.  
 

Per altra banda, hi ha molts moviments a la resta del món que fan servir el color groc com a representació de canvi: actualment, les armilles grogues  de França o els cascos grocs del moviment que s’està produint a Hong Kong.

No em podeu negar que és ben fàcil emmirallar-nos amb tot això que està passant a Hong Kong: ells lluiten contra el colós xinès per al manteniment de la seva democràcia, mentre molta gent d’aquí lluita per a la  independència.

La diferència veritable entre els dos moviments és que els de Hong Kong sumen i els d’aquí restem.
Ells sumen perquè van començar com una revolta d’estudiants i ja ha esdevingut una revolució en la qual moltíssima gent s’hi ha afegit. Veurem com acabarà: ho tenen força difícil, però també va caure Roma ( i la URSS).

Per cert, aquells joves són pacífics però súper actius: fan servir apps encriptades, es troben,  tallen el trànsit i marxen quan arriba la policia. Com ja sabeu,  ara la policia ha endurit molt-molt les càrregues contra ells i la violència ja comença a treure el cap.

Aquí, si bé és cert que s’ha perdut la primera batalla, però no la guerra,  restem perquè els principals partits polítics de l’espectre del color groc van dividits i no hi ha manera que es posin d’acord.  I tot per servils qüestions electoralistes. Entremig hi ha, per suposat, l’obra de teiatru del judici als presos polítics i les crítiques viperines als exiliats. No cal ser un geni per veure que no anem pas gaire bé.

Per això, us proposo un joc literari que podria funcionar prou bé (agafat de Borges, sorry): el tema del traïdor i de l’heroi. Imagineu que després de moltíssimes discussions, els partits del groc es posen d’acord i proposen un/a nou súper-líder que viu  en el groc, que és aglutinador i molt fort. I que és, alhora, un traïdor. Com que els seus companys  l’han enxampat,   creuen    que   ha de   desaparèixer i  ell/a  no  s’hi nega pas:  està en un atzucac, no té cap sortida honrosa i tampoc no es pot fer públic perquè seria la fi del moviment.  Per això, es crea una operació de bandera falsa amb un atemptat on el líder caurà fulminat en un lloc públic, mentre el dia del seu funeral serà considerat un grandíssim heroi per tota l’opinió pública. El moviment, per tant,  s’expandiria moltíssim més, amb un creixement exponencial.

Tornant a la realitat i mentre (r)estem esperant que passi tot això  amb aquest nou líder polític, us pregunto: encara anirem presentant  tímides instàncies  al gobierno per poder tallar carreteres, posem per cas?
 
P.S
No us perdeu aquest enllaç de la cançó Groc (1969) d’Adolf Carós, de la Nova Cançó. Sobretot quan canta:
 
“I semblen de metall,
fulles grogues
brillants.”
 
Són paraules profètiques: eren armes èlfiques.
 
https://www.youtube.com/watch?v=yoxgCkqKyp8
 

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Xus (Jesús Pacheco i Julià)
Xus
(Jesús Pacheco Julià).
 
Constructor i escriptor. Nascut a Gualba el 1964. Viu a Sant Celoni. Jugador d'escacs. Paleta de tota la vida, amb una empresa pròpia que va continuar la del seu pare.
Llicenciat en Filologia Castellana (1988). Llicenciat en Filologia Catalana (1989). Dos cursos de Doctorat (1991-1992).
Quatre llibres publicats (dos de relats, un de micro-contes i un de poesia) i guanyador d'uns quants premis literaris.
A principis del 2020, sortirà publicada la seva novel·la El Danubi també passa per Praga, guanyadora del Premi de Novel·la Òmnium Vallès Oriental.
10/11/2019

Hate Speech

28/10/2019

La motivació del personatge

20/10/2019

Bona persona, en general

15/10/2019

La vie en jaune

07/10/2019

69155

30/09/2019

Tancats en una nau anomenada Terra

23/09/2019

Última teoria del plagi

16/09/2019

Macarró

09/09/2019

Qui és el culpable?

02/09/2019

Breu tractat sobre l'estupidesa humana actual

Participació