Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

opinió ND

​Venjança d'estat, acte primer

«Amb la publicació de la sentència es tanca el primer acte de la venjança de l’estat espanyol per la humiliació patida l'1-O»

per Jordi Muñoz , 13 d'octubre de 2019 a les 08:02 |
Amb la publicació de la sentència del Tribunal Suprem, anunciada per dilluns, es tanca el primer acte de la venjança de l’estat espanyol per la humiliació patida l'1 d’octubre de 2017. És el primer, però després en vindran d’altres, és clar. Perquè hi ha judicis pendents relacionats amb aquells fets a l’Audiència Nacional, al TSJC i als tribunals ordinaris. I més persones a l’exili o en presó preventiva. Aquest, però, és un primer acte de venjança en què l’Estat ha forçat les costures del seu propi ordenament jurídic. 

Es van començar a forçar les costures ja amb una instrucció àmplia, indeterminada i gens garantista com la impulsada pel jutjat 13. Es va seguir amb el processament pel delicte de rebel·lió era tan forçat que només pot respondre a la prevaricació o a una visió tan distorsionada de la realitat que hauria d’inhabilitar qualsevol persona per exercir de jutge, magistrat o fiscal. Els magistrats alemanys ho van veure clar en pocs dies. Però, tanmateix, la rebel·lió ha sigut plenament funcional per restringir els drets polítics dels processats com a càrrecs electes -i el dels seus votants, de pas.  


La presó preventiva de dos anys de durada ha sigut un altre excés comés pel Tribunal Suprem. Una presó preventiva que, en el context internacional, és vista com una mesura absolutament d’excepció. Però en aquest cas ha sigut útil per donar imatge de mà dura i escarment, i a més de fer patir els processats i familiars, ha dificultat molt el dret a defensa. 

A més, el fet de dur el cas directament a un tribunal tant polititzat com el Tribunal Suprem és una vulneració evident del dret a apel·lació i al jutge natural. Per entendre la magnitud de la qüestió cal recordar sempre els missatges enviats pel senador del PP Ignacio Cosidó en què es vantava de l’elecció de Marchena, que els permetia controlar la sala segona (del TS) per la porta del darrere (sic).  


El propi desenvolupament del judici oral també ha estat farcit d’abusos i irregularitats. Malgrat que abans de començar el judici la premsa oficialista insistís que Marchena seria especialment garantista, tots hem pogut veure decisions que han condicionat molt el desenvolupament del judici, com el fet d’haver impedit els acaraments, o la confrontació dels falsos testimonis de molts policies i guàrdies civils amb els vídeos que els desmentien.

Si finalment es confirmessin les condemnes per sedició que filtren aquests dies els mitjans, en una nova mostra d’arbitrarietat i de crueltat per part del tribunal, voldria dir que el màxim òrgan jurisdiccional espanyol considera que protestes com la del 20 de setembre, o un acte de participació política plenament pacífic i cívic com el de l’1 d’octubre mereixen un tractament penal equiparable, o més dur al de l’homicidi o la violació. Cal tenir-ho en compte a l’hora de valorar les condemnes, perquè sens dubte assistirem a la maniobra d’utilitzar la rebel·lió per fer veure que la sedició és una condemna tova o mínimament raonable o acceptable. I no. 

 

Ni pel contingut ni per com s’hi ha arribat, una condemna d’aquesta naturalesa serà raonable ni acceptable. Una societat democràtica sana no hauria d’acceptar un abús així sense una resposta ciutadana contundent. Tot i que la justícia espanyola no ho fa, cal mantenir el principi de proporcionalitat. Per això, a una sentència dura li correspon una resposta ciutadana dura.  

Una resposta que s’haurà d’articular des de la més estricta no-violència, com sempre. Amb visió de llarg termini, sense cremar les naus en una setmana, ni fer volar coloms com va fer una part (important) de l’independentisme en el passat. Amb realisme i, sobretot, amb un discurs i una gramàtica que puguin ser enteses i potencialment compartides més enllà de l’independentisme i, per què no, més enllà de Catalunya. Però amb contundència. Perquè és important enviar un missatge al conjunt de la societat catalana, a l’Estat i al món que aquest abús, lluny de solucionar res, complicarà més les coses, que la solució policial i penal al conflicte polític de fons és una mera fantasia d’un estat que no sap fer res més, i que fins que no entri en joc el diàleg polític el problema lluny d’esvair-se s’anirà agreujant.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Jordi Muñoz
Jordi Muñoz (València 1979) és investigador en ciència política de la Universitat de Barcelona. Fa recerca en comportament polític i política comparada, i imparteix classes d’anàlisi electoral a la UB. També col·labora en diversos mitjans de comunicació. A Twitter: @jordimunozm.
15/02/2020

El franquisme al codi penal: Gora alka-eta

01/02/2020

La Fiscalia contra Cuixart

18/01/2020

​«No, no y no»

04/01/2020

​De confiances i desconfiances

21/12/2019

El poder judicial, pendent avall

07/12/2019

«El compadreo»

23/11/2019

El PSC i la immersió

27/10/2019

Institucions i moviments

15/10/2019

Somriures glaçats

13/10/2019

​Venjança d'estat, acte primer

Participació