Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

Opinió

Periodistes que s'asseuen al Parlament (al de Catalunya, només)

«El nostre periodisme hauria de deixar de mirar-se el melic i denunciar l'amo que els paga gràcies al suborn que rep dels poderosos»

per Xavier Roig , 12 d'octubre de 2019 a les 20:00 |
Llegeixo que, l'altre dia, un grup de periodistes que acostumen a cobrir la informació parlamentària a Catalunya (no a Espanya) van protagonitzar una plantada al Parlament de Catalunya (no pas al Congrés de Diputats) per tal de cridar l'atenció als polítics catalans (no als espanyols) sobre les agressions que, alguns d'ells, han sofert durant el desenvolupament de la seva feina (a Catalunya, no a Espanya).

Aquest columnista condemna qualsevol mena d'agressió -fins i tot verbal-, i menys encara a un periodista. Encara que defenso el dret a l'escridassada sobre les personalitats públiques. Siguin polítics o gent de la faràndula. Vull dir tots aquells que poden posar el rostit a taula gràcies a la seva projecció publica. A la vida no es pot tenir tot. No es pot tenir el privilegi que t'aplaudeixin o et riguin totes les gràcies sense haver d'arriscar-te que algú et digui, per exemple, que te'n vagis a la merda.


I sobre aquesta plantada vull fer quatre comentaris.

Primer. Evidentment, els mitjans espanyols -uns explícitament, altres seleccionant la notícia per esmentar-la simplement, doncs amb això ja n'hi ha prou- han utilitzat l'acte per atacar Catalunya. No pas l'independentisme -deixem de fer-nos els equidistants-, sinó al país. Presentant-lo com un lloc on no es pot informar lliurement sense ser agredit. Cal ser -deixin-me reprimir-me, malgrat tot-, ser una mica curt de gambals per no imaginar-se que això tindria lloc. Sobretot, perquè...


Segon. ... aquest tipus de plantades, en no tenir lloc a les altres cambres parlamentàries espanyoles, implica indirectament que a la resta d'Espanya es pot informar sense problemes per part dels periodistes. Algú dirà que l'acte era organitzat, només, pels periodistes que informen al Parlament de Catalunya. Però això no s'hi val. A la "plantada catalana" hi havia periodistes de mitjans que informen, també, des d'Espanya. Això vol dir que els seus col·legues ja estan contents amb com els tracten allí?

Tercer. Ja he dit que reprovo qualsevol mena d'agressió –tampoc verbal, quan es tracta d'un periodista-. Però se'm fa que aquests periodistes tenen la pell molt fina. Perquè, si tots fessin el mateix, els periodistes de la CNN que cobreixen els actes de Trump, o els de Liberation als actes del Front Nacional a França, o als de TV3 als actes de Vox o del PP, o entre fatxes valencians, i a tants i tants altres llocs, haurien d'estar asseguts tot el dia.


Quart. Si del que es tracta és de defensar l'exercici lliure de la professió, els nostres periodistes haurien de ser més coratjosos, equànimes i no demanar deontologia, només, a les altres professions. Vull dir que, entre els periodistes de la plantada, n'hi ha de mitjans que desinformen, censuren i actuen en funció de la quantitat de diners amb la que els suborna el govern espanyol -sense transparència-. I seria d'agrair, que algun dia els periodistes fessin una manifestació contra els mitjans que actuen de la manera que ja he dit més amunt. Que els hi va el salari i el lloc de treball, a alguns d'ells? I és clar! Que es pensen? Que la deontologia està només per ser denunciada a les altres professions i que només l'han d'exercir professionals que treballen a una farmacèutica que paga a metges, enginyers que treballen en cotxes que contaminen fraudulentament, etc.?

Conclusió. El nostre periodisme -el català- hauria de deixar de mirar-se el melic i fer autocrítica. I millorar. I denunciar també l'amo que els paga el salari gràcies al suborn que rep dels poderosos. Els recordo una frase del senyor David Giménez (periodista): "Les clavegueres no funcionen sense periodistes".

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Xavier Roig
Nascut a Barcelona (1957) però tarragoní, és enginyer i, a hores lliures, escriptor. Li agrada l’aviació, i muntar i arreglar aparells espatllats. Està convençut que cal aprofitar el temps perquè, tard o d’hora, algú ens prohibirà pensar. No és aficionat al futbol, ni creu que el Barça ens hagi de redimir de res. I que si no haguéssim d’estar sempre teixint el que altres desfan, podríem tenir més temps per fer de Catalunya un lloc més evolucionat. Com succeeix als països normals.
15/02/2020

Jo també soc l’Anna Erra. I ni em disculpo ni me’n desdic

01/02/2020

Quan la JEC té raó

18/01/2020

Més precisió i gosadia periodístiques

04/01/2020

​La decisió de la JEC, un bé de Déu

21/12/2019

​La davallada de Catalunya i la falta de coratge

07/12/2019

El cofoisme també té un final

02/12/2019

Informació local: emplenar el forat amb el farcit necessari

30/11/2019

Gerro xinès o cubell d’escombraries?

09/11/2019

Quan Pedro Sánchez diu la veritat tothom s'escandalitza

26/10/2019

Les properes eleccions seran útils?

Participació