opinió

Moció de censura: propaganda electoral

«Qui sembra tempestes, recull malvestats. I Ciutadans des de la seva irrupció és víctima de la seva pròpia estratègia»

per Laura Pinyol , 6 d'octubre de 2019 a les 20:00 |
Demà 7 d'octubre és previst que se celebri al Parlament la moció de censura contra el president de la Generalitat. Serà quarta vegada que els grups de l'oposició fan ús d'aquesta mesura.

La moció de censura s'ha emprat a Catalunya per fer avinent una proposta alternativa, sobretot, d'un model de país. Ho feu Josep Benet l'any 1982, en nom del PSUC i de les esquerres catalanistes que assistien –atònites- a com Jordi Pujol assentava el seu poder i la seva hegemonia en el si del catalanisme polític.


Ho feu també Pasqual Maragall, l'any 2001, quan havia guanyat amb vots però no amb escons la que seria la darrera legislatura del President Pujol, amb un model de país que era clarament distant del que havia promulgat el pujolisme al llarg de 21 anys. I ho feu també, tot i que finalment la retirà, Josep Piqué, l'any 2005. I fins i tot Piqué, com a representant d'un grup minoritari i no d'una alternativa de govern a la Cambra, ho feu amb un model alternatiu de país al cap, on plantejava el seu encaix de Catalunya a Espanya, des de l'òptica del líder dels populars.

Demà se celebrarà la moció de censura que ha presentat Ciutadans. I és, eminentment, una escenificació d'un acte de campanya. Hem de recordar que l'última cap de llista de Ciutadans –Ines Arrimadas- fou la legítima vencedora de les eleccions el 21 de desembre de 2017. Però, per imperiosa aritmètica parlamentària, els resultats feren impossible una coalició que permetés al seu partit governar la Generalitat. Arrimadas ni ho intentà, un gest que ha estat extensament critica a Madrid: que s'erigís com a esperó contra l'independentisme però declinés presentar una alternativa governamental.


El problema no és l'alternativa, el problema és l'absència de model. Quan Ciutadans només tenia sentit a Catalunya per ser l'ariet contra l'independentisme, aquesta absència de model de país passava desapercebuda perquè només havia de ser el partit més radical, més visceral i més contrari a qualsevol de les mostres de sobiranisme. Sent reaccionari en tenia prou per acaparar la seva quota de mercat. Granava contra el PP i granava contra el PSC i, sense cap proposta que no fos la contraposició dialèctica i demagògica, els va deixar com a primera força parlamentària.

Però Arrimadas no aspira a governar la Generalitat perquè governar-la implica assumir tots els greuges dels coneguts com a "problemes reals dels catalans". Hauria anat com a Presidenta de la Generalitat a exigir l'acompliment dels pressupostos per infraestructures que, cada dia, fan arribar tard milers de catalans a la feina per la inoperància de la RENFE? Hauria reclamat els impagaments del govern per eixugar les llistes d'espera? Hauria emprès accions tan impopulars com tancar TV3 i Catalunya Ràdio? No, segurament.


Perquè Arrimadas volia jugar a la lliga dels grans, que en els estats-nació es juguen a les cambres nacionals. I al Congrés s'està, fent de dos del Rivera. La moció de censura de demà s'entén si es contextualitza com un acte preelectoral en el marc de la política espanyola.

Després de l'última legislatura perduda en què Ciutadans ha jugat la carta d'aspirar al lideratge de la dreta –altament competida-, s'ha avingut a pactes territorials amb l'ultradretana VOX i ha marejat la perdiu, ara sí, ara no, amb un pacte amb els socialistes, la moció és l'última escopetada d'aquest canvi constant d'itinerància: convertir el Parlament en un galliner perquè és aquí on Ciutadans ha crescut com a partit incendiari. A això assistim.

A una exhibició de despropòsits, rètols i cartellets amb analogies macabres per denigrar una mica més el Parlament i exhibir que Ciutadans no té cap model de país per a Catalunya que no sigui existir el mínim possible i deixar de molestar perquè no sigui l'ingovernable problema català que impossibilita als seus líders exercir com a polítics espanyols de primera divisió a la lliga nacional.

Ja ho diuen que qui sembra tempestes, recull malvestats. I Ciutadans des de la seva irrupció és víctima de la seva pròpia estratègia. Fer gran el problema català l'ha fet esclau d'aquest problema. I és un esclau sense cap proposta per trobar-hi una solució.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Laura Pinyol
Laura Pinyol (Terrassa, 1979), periodista. Col·labora en diversos mitjans, com la revista Vallesos, l'Ara Criatures o el Descobrir, i dirigeix una agència de comunicació. A can Twitter piula des de @laurapinyol.
26/01/2020

522 morts en silenci

12/01/2020

Blanquejant la teocràcia

29/12/2019

Per un 2020 de bones notícies

15/12/2019

​Ni de nens, ni de nenes

01/12/2019

Reconèixer el conflicte

17/11/2019

Qui paga el preu d’unes terceres eleccions?

03/11/2019

Deu incògnites pel 10-N

20/10/2019

​Una generació perduda

06/10/2019

Moció de censura: propaganda electoral

22/09/2019

20-S, l'aparador d'una causa general

Participació